algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

Presència

Passam uns dies en el bell poble estiuenc de Vilassar de Mar, refugiant-nos de les calorades al·lucinògenes, desèrtiques, de Barcelona. Vilassar de Mar és un dels múltiples pobles mariners que animen la costa del Maresme, enfilats per una carretera que cada any s'inunda amb les pluges de setembre a causa de la insuficiència d'una riera que recentment, a més, han tapat: Premià de Mar, Premià de Dalt, Vilassar de Dalt, Tiana, Ocata, Cabrils... Vilassar de Mar es troba a trenta minuts en tren de Barcelona, de manera que la jugada és partir de bon dematí cap a la capital, fer-hi la feina que cal fer i tornar el capvespre, a refrescar-se com si un nin obrer de Llucmajor fos un burgès barceloní de principis de segle: la lluita de classes ha acabat, però no ha acabat bé.

En una d'aquestes tornades de Barcelona a Vilassar, amb la boca resseca a causa de la calitja, decidesc aturar-me a prendre un cafè amb gel en un bar de la primera línia del poble. Es diu Cafè de la Marina, i sé, perquè ho he llegit a diversos indrets, que aquí acostumava a venir en Blai Bonet a escriure i a prendre cafè també, com jo mateix. En Blai es va instal·lar a Vilassar de Mar, perquè ja en els anys cinquanta els aires eren nocius per als seus pulmons cavernosos, i cada dia agafava el tren per anar a fer feina a la ciutat. Després, al vespre, cercava la calma del poble i del Cafè de la Marina, com si un nin pagès santanyiner fos un burgès barceloní. I en el Cafè de la Marina, en Blai va organitzar lectures poètiques amb els millors del moment (Riba, Foix, etc.), i va escriure moltes planes d'aquest privilegi d'artista que coneixem amb el títol d'El Mar.

Acab el meu cafè i el pag. A la sortida, penjada en el vidre de la porta, hi ha una fotocòpia d'un article d'Antoni Artigues publicat en el diari El Punt sobre els anys que en Blai va viure a Catalunya. Parla de Carles Riba, de Barcelona, de Vilassar i del Cafè de la Marina. L'home del bar (un home d'uns seixanta anys, no gaire alt, prim, amb aspecte de pescador) surt de darrera la barra i s'acosta, assenyalant amb un dit la fotocòpia: "Aquí hi sortim nosaltres "em diu, amb un sonriure orgullós. Jo li responc que sí, que ja ho sé, que sóc mallorquí i amic i lector devot d'en Blai, i que estic feliç de conèixer l'indret on va escriure El Mar. A l'home se li il·luminen els ulls i m'explica, amb brevetat però amb emoció, que en Blai anava gairebé cada dia al Cafè de la Marina, que era molt amic de la seva mare, que ell el va veure, amb els seus ulls encara infantils, escriure El Mar i altres novel·les en un racó que m'indica amb precisió, que en Blai va dur allà molta gent important, i que els va regalar un conte en el qual sortien ell i els seus germans: «Es feia estimar», repeteix unes quantes vegades. I finalment murmura, amb un gest ambigu: "És clar que aleshores tot això era molt diferent.

Jo li don les gràcies i surt de bell nou al carrer, congestionat encara d'aire banyat en vapor d'aigua. Ara em sent acompanyat mentre al davant dels meus ulls s'estén, com un diorama inabastable, com una estampa perfecta i viva tanmateix a força d'excessos, el mar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris