nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:

Poesia com a recusació o violència

Sempre s'ha dit que la violència engendra violència perquè provoca el seu rebuig i condemna per part de qui la pateix, ja sigui directament o per solidaritat. La negació té com resposta natural la negació de la negació. I en tota negació "també en les que són resposta a una negació prèvia" hi ha un cert grau de violència.

Per descomptat, la violència no és únicament física. La violència moral pot esser tan forta i pot fer tants d'estralls com la física. Paradoxalment "si és que encara podem emprar aquest adverbi" la poesia, cert tipus de poesia a hores d'ara bastant estès, pot esser perfectament interpretada com una forma de violència moral, pel senzill fet que sovint sovint també és "o sobretot és" una reacció davant una realitat que no ens agrada ni poc ni gens, una reacció davant el que en podem dir una realitat manifestament millorable.

De fet, des d'un punt de vista històric, segurament vivim una evolució en el discurs polític predominant, el qual estaria passant d'una elegia que enyora un passat que idealitza a una condemnació d'un present que és jutjat més aviat insuportable.

En definitiva, s'hauria poduït un canvi radical en la percepció i en la valoració de la realitat. Aquest canvi en la visió del món seria la raó fonamental per la qual, a partir del segle passat, a partir d'Edgar Allan Poe, podem parlar d'una nova espècie de poetes, els poetes maleïts. Que a Cavorques, amb un retard notable, no n'hàgim tengut fins a la segona meitat d'aquest segle que s'acaba no seria més que una altra prova contundent del caràcter extraordinàriament conservador de la nostra societat o, tal vegada més exactament, del seu endarreriment. Però tot arriba, i després de la placidesa benpensant i delicadament elegíaca de l'Escola Mallorquina i dels seus epígons, a partir de la massa dilatada postguerra s'imposa finalment entre nosaltres una nova manera de veure o capir la circumstància i, conseqüentment, una nova forma d'escriptura política, molt més rebel i disconforme amb la realitat que ens envolta i, almanco políticament, sovint ens ofega.

L'escriptura d'un autor ha de ser jutjada en funció de l'obra concreta que produesqui, per descomptat. Però també és cert que, d'una forma o l'altra, l'escriptor acaba "o comença" encarnant un determinat personatge. I aquest personatge, ens agradi o no ens agradi "i per modest que sigui", representa un paper dins o davant la col·lectivitat. És en aquest sentit que tant l'obra com el personatge de poetes com Miquel Bauçà i Andreu Vidal "aquest darrer, que tan prest ens ha deixat" són arquetípics del canvi polític que vull subratllar. Recentment, Bauçà, al volumarro d'El Canvi, ha definit un poeta com «aquell que sap reconèixar que la seva mirada de les coses (sic) no coincideix amb la dels altres». Crec que Andreu Vidal hauria estat d'acord amb la substància d'aquesta definició. Amb el que segurament no hauria estat d'acord és amb el «grollerisme» de Bauçà "que tanmateix tan bé encaixa i funciona": «Amb les meves dents postisses / m'abelleix de rosegar / en dejú un tros de coliflor, / que tinc dins el frigidaire. / La mestressa no ho voldria, / si ho sabés que la hi tingués. / 'Just la carn' " diu ufanosa».

Per altra banda, crec que els tres versos inicials de Sub-làbarum d'Andreu Vidal («Estranya guerra/ la d'aquell que batalla solitari, / sense exèrcit ni amic, sense recer») no han de displaure gens Miquel Bauçà. Ni tampoc alló de «Qui no ha aprés ara, ja no aprendrà mai. / Qui ara dubta, dubtarà per sempre» o alló de «Si fou el rar / alè d'un d'un déu o fou la pluja, / a qui importa?".

No puc acabar aquestes notes, que no pretenien més que destacar com cal el creixent pes entre nosaltres de la poesia com a violència contra la violència "o dels poetes com a poetes maleïts" sense cridar l'atenció respecte a un tema en el qual coincideixen els dos poetes que he pres com exemple i model. Escriu Miquel Bauçà a El Canvi: «Aquest rom té gust de grapa... / I qui és que me l'ha dut? / La cerasta o l'amfisbena, / quan em trobava abaltit, / o potser cap de les dues? / Potser ha estat el penyaler / que em té enveja i vol venjar-se...». I escriu Andreu Vidal, al poema Quimeres de l'animal que no existeix: «Hi ha un rom antic pel qual bé donaria / tots els alcohols de França, un rom molt vell, / que entenebreix i esbalça, esput vermell / d'un déu malalt, sol de l'estrangeria. // No hi ha a l'Infern beuratge més serè / ni dins els Cels més impura ambrosia, / avorta parts i engendra bogeria / i al fons dels sots als morts torna l'alè // I cada cop que el bec em sembla viure / fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val: / Som serf d'Odi, d'Ashaqlun tinc el riure; / fa fred, som a Paris, em dic Nerval». Naturalment, cal anar amb una mica de cura per tal de no confondre res amb les tèmpores. Vull dir que tant en l'obra de Miquel Bauçà com en la d'Andreu Vidal, el rom no ha estat mai el carburant primordial.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris