nubes rotas
  • Màx: 14°
  • Mín: 13°
14°

Fanfarrons de rondalla

Començ a estar força acostumat a veure cares d'espant, o de fàstic, quan algun amic o conegut comet la indiscreció de presentar-me tot desvetllant la meva professió: informàtica!!!, diuen, arrossegant ostensiblement la darrera a. Normalment, aquesta exclamació va seguida d'una afirmació de l'estil «Doncs jo, d'ordinadors, ni papa!» o, el que encara és pitjor, «Jo no en vull saber res, de tot aquest maneig». Aquests darrers, els més puristes, són el que normalment posen la cara de més fàstic i, tot sovint, en fan una qüestió d'honor, de la seva pretenciosa virginitat informàtica. Tracten els ordinadors com invents diabòlics que algú ens ha posat al davant formant part d'una coneguda conxorxa encaparrada a robar-nos l'esperit, la humanitat, la cultura "i vés a saber quantes coses més. El fet és que, si el meu interlocutor que s'autoproclama tecnòfob aparenta ultrapassar una determinada edat que correspondria, pam envant pam enrere, als que han nascut quan encara no hi havia televisió a ca seva, aleshores no en faig gaire cas i amb un «No és tant com diuen» canvii ràpidament de tema. Tanmateix, ja no hi ha res a fer i, segurament, ni s'ho paga. Em costa més, bastant més, passar full si la persona en qüestió té divuit anys i està a punt de començar a estudiar a la universitat. «Quina llàstima!» pens i, de vegades, dic «Tan jove i ja et mostres tan intolerant». Això és el que em va passar ara fa pocs dies. Vaig quedar anorreat per la seguretat i aplom amb què una nineta de divuit anys, filla d'uns amics, em va escopir a la cara el seu rebuig cap a tot el que tengui res a veure amb els ordinadors. «Mira "em digué" on hi hagi un bon llibre que es llevin els ordinadors, Internet i totes aquestes xorrades!». A més, desafiant, digué que li era ben igual estar equivocada, tot i que sabia que no hi estava, perquè tanmateix no pensava canviar d'opinió.

No vaig poder resistir la temptació de castigar "dialècticament, és clar" tanta d'insolència i vaig començar a argumentar, dolcet, dolcet, que el seu enèrgic rebuig cap la informàtica era, de fet, un rebuig cap a una nova forma, complementària i no alternativa a les que ja hi ha, de transmetre i adquirir coneixements i cultura. Era, la seva, una actitud similar a la del corredor que, abans de començar una cursa, es fermi deliberadament una cama, com fan els fanfarrons de rondalla. Però va seguir immutable, que no, que ella ho podia aprendre tot en els llibres i que li era igual si hi havia Internet o televisió o ràdio... Que, per aprendre, tot el que no fossin llibres li semblava una estúpida pèrdua de temps. Alguna coça per davall la taula, a més de discretes tossines, tractaven de posar fi a la meva croada, però aquell dia jo no estava per retirades, per més prudents i aconsellables que fossin, i vaig insistir en els meus arguments tot i que ja donava la batalla per perduda. Per consegüent, vaig reiniciar l'atac, amb la defensa el llibre com a vehicle principal, però no exclusiu, de coneixement i cultura. Però que cada civilització havia tengut el seu utillatge tecnològic que li havia permès de tenir una determinada visió del món... De sobte em vaig adonar que estava repetint "una vegada més" els vells arguments de sempre, sobre els canvis que van venir de la mà d'una tecnologia com era la impremta, que havia permès fer arribar a molta més gent el coneixement, fins i tot, havia creat la necessitat que tothom aprengués a llegir i escriure, que així s'havia estès i configurat el sistema escolar que havia possibilitat, entre d'altres coses, que ella pogués arribar a estimar els llibres com deia que els estimava... A més, vaig afegir, ningú no li estava dient que els llibres desapareixerien, encara que tots els originals, abans de ser llibre, eren un conjunt de bits. Tot plegat, per res. La seva cara i la seva actitud insolent no canviaven gens ni mica. Així que, vaig amollar el tro gros: «La teva actitud d'avui, nina, ubicada cinc segles enrere, en el moment que varen començar a sortir els primers llibres impresos, hauria estat la d'aquell que digués que, on estigui un bon manuscrit copiat per un frare en un monestir, que no li anassin amb pardalades de llibres impresos». Abans que pogués dir res, sense respirar, vaig afegir «I creu-me, amb la impremta no només va canviar la forma dels llibres, sinó que també en va canviar el contingut. No ho perdis de vista això.» La veritat és que crec que no la vaig impressionar gens ni mica i vaig tenir tota la sensació que m'enviava allà on no plou. Si va dir veritat, encara no acab d'estar del tot decidit d'anar-hi. Que se n'hi vagi ella, fosques!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris