lluvia ligera
  • Màx: 11°
  • Mín: 11°
12°

Els assessors

La fotografia, publicada ahir a primera pàgina, d'una Maria Antònia que somreia en passar per davall la senyera estelada, val un imperi. Tant és així que ja la voldria Pujol per a la seva Ferrusola. Si en teniu oportunitat, contemplau-la de bell nou. La senyora retira amb la mà dreta, sense crispació, el drap que amenaçava desfer-li la clenxa. El gest, d'allò més natural, té unes evidents reminiscències casolanes. Sembla que en lloc de la senyera, Maria Antònia retira la cortina del corral. I a jutjar per la postura del cos, una mica encorbat, podríem pensar que es disposa a repartir gra a les gallines. Aquesta imatge però, tan nostrada com entranyable, s'esvaeix de cop quan reparam que la senyora duu, en la mà esquerra, unes ulleres de sol, símbol de modernitat i d'aventura. Qui porta ulleres de sol, tant pot dir que ve de ses Covetes com de caçar lleons, que ambdues explicacions són creïbles. La imatge de la senyora en passar sota la senyera estelada evoca allò més pròxim i allò més llunyà. És a dir, ens toca el cor i la imaginació. D'altra banda, si contemplam la fotografia sense voluntat de cercar lectures difícils, toparem senzillament amb el somriure encisador i l'esguard picardiós de la senyora, que ens conviden a pensar, amb un cert optimisme patriòtic, que la senyera és qualque cosa més que un mocador per eixugar llàgrimes. En definitiva, tot aquest cabal de suggeriments, que es desprèn de la fotografia de Pere Bota, no pot atribuir-se a la casualitat, sinó que necessàriament ha de respondre a una operació publicitària de disseny acurat. Avui per avui els assessors d'imatge enlairen o enfonsen una personalitat pública. Prova d'això és que Maria Antònia cavalca encamellada sobre els niguls, si el mig pam de falda li ho permet, mentre Jaume Matas xipolleja en el fang. Per endavant ja dic que Matas em mereix tota l'admiració del món, perquè malgrat els seus assessors de qualsevol mena "intel·lectuals i d'imatge", sobreviu, la qual cosa implica, per part seva, la realització d'un esforç gairebé sobrehumà. Després del numeret del padle, que li va permetre fer-se amb Bertín Osborne, ve el sastre amb la peça de tela i ens el vesteix a l'ampla. Tant és així que les robes, amb les quals es va presentar a l'audiència reial de Marivent dimecres passat, l'han convertit en el protagonista de la setmana. A les tertúlies de cafè s'hauria de parlar de la seva proposta, del tot encomiable, de protegir el sòl no urbanitzat. En canvi, d'això, únicament en parlen els del seu partit i, en parlar-ne, treuen foc pels queixals. L'altra gent parla de la mudada nova que, els seus, li prepararen per a visitar el rei. I malgrat que aquest tema de conversa sembli una frivolitat, no ho és. A primera vista fa la impressió que el president s'ha posat els calçons de mestre Lluc. És molt possible que ell mateix recomanàs al sastre que a l'hora de tallar i cosir no li vengués d'un pam de tela, no endebades duu entre cella i cella que és el president de la comunitat més pròspera d'Europa. Però entre poc i massa sa mesura passa, i aquests calçons no els podrà dur si no se'ls lliga amb travetes. De tota manera del malbaratament que suposarà l'adob cal culpar-ne els assessors, i no a ell. Els assessors són, en definitiva, els que ens venen la imatge externa dels governants; potser la part més substanciosa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris