algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
15°

Retorn als orígens

Els darrers estudis científics diuen que això tan passional i desbocat que anomenam amor no és altra cosa que química pura i dura. O com diu n'Adolf Tobeña: «l'enamorament és una tempesta neurobiològica». Reaccions químiques inabastables per al meu cervell.

Desconec si hi ha estudis que demostren la manera semblant que la persona humana és biològicament conservadora i que això de progrés és un miratge per no sortir del mateix cul de sac. Les meves observacions, migrades, me menen a pensar-ho, però el meu petit hemisferi racional es nega a creure-s'ho no fos cosa que arribàs a acceptar que l'ordre natural és que sempre ens governi el PP i l'anècdota és que ho facin les forces progressistes. Tanmateix, i a mode de conhort, pens que no ho són tan conservadors com diuen el PP. Quina llengua conserven? Quin territori no devoren? Però l'altre dia, trobant-me en un pàrquing públic, vaig veure un usuari que cinc o sis passes abans d'arribar al seu vehicle va accionar una mena de comandament i, de manera automàtica, els intermitents del seu cotxe, tots, s'activaren, com si el saludassin. La veritat és que l'invent no és nou i que ja ho havia notat altres vegades però, aquell dia, accionada no sé per quines conjuncions astrològiques, aquesta observació es va connectar amb un record d'infantesa. Al meu poble hi havia un home, mestre Pere Catiu, que tenia un mul xaruc però bona persona. El menava sempre enganxat al carro i quan s'havia d'aturar a fer una feina o una copa el fermava una estona a una baula. El mul, quan pressentia que l'amo se li tornava acostar, tenia l'habilitat de remenar les orelles. Era un espectacle! Tots els al·lots el miràvem, fins i tot, provàvem d'acostar-nos-hi imitant el caminar feixuc i la veu roenta del propietari però no aconseguíem res, ni que tan sols remenàs la coa. El nostre comandament a distància no devia tenir el codi adequat, diríem ara. Veis com no hi ha gaire diferència entre els intermitents del cotxe i les orelles del mul? Veis com no ens hem mogut d'allà mateix? Aquesta divagació estiuenca no tendria la més mínima importància si no anàs connectada amb una altra, al meu parer, més greu. Me n'he assabentat aquests dies que el batle de Santanyí vol "amb els subterfugis que es vulguin: clam popular, petició humil..." que l'institut del seu poble dugui el seu nomm. Vaig quedar de pedra. Esgarrifat. Normalment, el nom d'un institut el sol triar la comunitat escolar (claustre, consell escolar...) i sol fer referència a una figura, local o no, que hagi destacat en el món de les ciències o de les lletres, en menor grau sol al·ludir al topònim on està enclavat i, si més no, sempre hi ha la solució d'atorgar-li el nom de la localitat, però mai el d'un batle. Un batle, per molta feina que hagi fet per aconseguir-lo i jo no pos en dubta la feta pel Sr. Adrover, es pot conformar perpetuant el seu nom en una placa, ben visible i de pedra de Santanyí, descoberta el dia de la inauguració. Aquesta suposada actitud de n'Adrover és més pròpia d'un batle d'altre temps; dels retorns als orígens franquistes. «No hi ha temps que no torn», es va exclamar ja fa dies, una vella del meu poble quan, eixarrancada per pixar, un moix li va tocar amb la coa estufada les vores vives de la pantafena.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris