algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
10°

La Constitució

Arran de la signatura, i posteriors adhesions, per part d'alguns partits i coalicions nacionalistes, del document que s'ha anomenat Declaració de Barcelona, que no passa de ser una declarció d'intencions o la manifestació d'una voluntat, s'han aixecat, al si dels partits uniformadors, veus irades, potser temoroses davant una eventual disgregació, en el sentit que la Declaració pot vulnerar, o vulnera de fet la Constitució vigent. No som expert en dret constitucional i ignor, en la seva totalitat, el text legal, per tant no sé si la Declaració conculca la llei. En qualsevol cas, haurem d'admetre, si els símptomes es confirmen, que s'acosten mals temps per als nacionalistes. Els gregaris ja no es conformen en gests simbòlics i les seves actituds van dirigides a iniciar una lluita oberta contra el concepte d'estat plurinacional i les conseqüències de la seva acceptació.

Cal recordar que la constitució és la llei fonamental de l'estat que estableix i garanteix els drets dels ciutadans. L'actual Constitució vigeix d'ençà el 1978 i, en el seu anunciat, hi ha un reconeixement explícit del dret de les nacionalitats a constituir-se en comunitats autònomes, amb facultats d'autogovern. Convé no obviar el fet que aquesta Constitució fou redactada, negociada i aprovada quan la democràcia era més tendra que una fava de bajocada i que, tant als quarters, reductes de la vella guàrdia pretoriana, com en la societat civil espanyola, hi havia un sentiment advers cap a les diferències nacionals o lingüístiques. Cal suposar, per l'entorn i les circumstàncies, que una certa pressió envoltà la seva redacció. Que cada punt s'abordava amb pinces i que cada paraula, cada coma, eren analitzades de prim compte. Un error, en aquell contex, hauria emprenyat les reserves espirituals d'Europa.

Imagín que els representants més conservadors, defensors de la unitat política i territorial, cediren el mínim i que els representants nacionalistes arrabassaren el màxim, que en realitat era el seu mínim. Un mínim suficient per engegar l'estat de les autonomies, amb exemples sagnants d'injustícia, amb vies ràpides, vies lentes i vies mortes. Però era una primera passa esperançadora i ara seria injust negar la seva importància. Crec que les intencions dels nacionalistes eren, com de fet s'ha demostrat, anar eixamplant, dins el marc de la legalitat i la Constitució, els seus marges d'actuació, utilitzant les ambigüitats que tot text legal conté.

Però ha passat el que havia de passar tard o d'hora. S'han esgotat els camins i les ambigüitats constitucionals per a satisfer les legítimes aspiracions nacionals de les nacions d'Espanya. L'autonomia ha estat bé fins ara, però es necessita més espai. I resulta que el text constitucional s'ha sacralitzat. S'ha convertit en un monument funerari inamovible. Modificar-lo podria produir un moviment sísmic en l'encefalograma de les ments constitucionals i, sobretot, en aquells que conserven l'esperança de mantenir els privilegis del centralisme amb les aportacions de la perifèria.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris