cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
21°

El port de la Pera de l'ase

Aquesta és una excursió curta però gratificant, una bona proposta per a un d'aquests horabaixes de canícula en el qual, al final de la jornada, amb el sol fregant la mar, iniciar una pausada tornada admirant l'amplitud i la calma d'un paisatge de qualitat.

El port de la Pera de l'ase -pera no és més que una deformació fonètica de pedra, com Capdepera- es troba a tres quilòmetres escassos del poble de Banyalbufar, en direcció a Estellencs, sota la fotogènica torre del Verger. Per tant, aquest és un bon punt on deixar el vehicle. La torre del Verger -també dita la Torreta pels naturals de la contrada- és, amb molta raó, un dels símbols de la nostra serra nord, no sols per l'espectacular ubicació i les meravelloses vistes, sinó per l'austera i equilibrada bellesa. S'alça sobre un penyal que cau vertiginós damunt la mar i està unida a la resta de l'Illa per un pontet d'eficaç factura. L'origen l'hem de cercar en el segle XVI, moment àlgid del perill marítim. Des de la terrassa podem albirar la torre de Valldemossa, cap a gregal, i cap a llebeig, na Pòpia, a la Dragonera, illa que guaita rere el cap Fabioler. Els primers vigilants disposaven d'armament per a l'autodefensa (arcabussos i coltells) i més tard de peces de petita artilleria, que més que ferir l'enemic, l'advertia tímidament. L'arxiduc Lluís Salvador, corprès per la bellesa d'aquesta talaia, la comprà a final del XIX. Ara és un Bé d'Interès Cultural i fou restaurada entre 1995 i 1996. Des de la seva terrassa cal no perdre's, un cop a la vida, una posta de sol.

A escassos vint metres de la torre arrenca un camí asfaltat per on iniciam la davallada. El paisatge marjat i alguns peus de la recuperada malvasia són, sens dubte, els protagonistes. Entram en la zona coneguda com el Verger. A la nostra dreta trobarem el pregon coster de les Figuerasses, al fons del qual, prop de la mar, hi ha la font homònima. A llevant del penyal de les Figuerases veurem alguna construcció moderna.

Passarem Son Valldaura, a la dreta del camí, unes cases austeres de tipologia tradicional, amb el necessari safareig. Banda amunt del camí ens queda una altra finca amb molta anomenada en la contrada, Can Fura, que rep aigua directament de la font del Verger. Més amunt, podrem contemplar amb tota la seva grandesa els penya-segats sobre els quals s'estenen les terres del Rafal de Planícia, una de les finques més emblemàtiques i amb més història del municipi.

El camí serpenteja suaument i de cop i volta entra en un pinar. Després de passar un vell transformador d'electricitat, trobam un curt tram de l'antic camí que davallava al port, graonat, que ens deixa uns metres més avall. Aquesta drecera és opcional, ja que si la usam tan sols guanyarem dos minuts. Ara el camí mira cap a tramuntana i baixa amb decisió. En poc temps deixarem de banda xalets moderns. Poc més avall el camí de carro acaba i es transforma en un camí de ferradura graonat. A partir d'aquí les casetes tradicionals de pescadors començaran a ser les protagonistes. Arribam al port de la Pera de l'ase, amb el seu gran penyal vermell que l'arrecera de la mar.

Es tracta d'un portet de caire íntim i secundari, que segueix l'exemple de l'Estaca, tot i que més modest. Hi trobarem algunes barques varades sota canyissos juntament amb els clàssics escars, pintats de blanc, alguns reformats, d'altres castigats per la saladina i el temps. Tot i l'actual calma, aquest port gaudí d'una certa intensitat a principi del segle XX.

El paisatge és una estesa de colors i grandiositat. A davant, trencant l'horitzó, hi trobam la punta de Son Serralta, que cau amb decisió dins la mar. Separada d'ella, na Solta, una solitària roca que serveix de repòs a les aus marines. Des del port fins a aquesta punta hi ha una sèrie de topònims interessants. Hi trobam la cova del Carbó, una antiga explotació d'aquest mineral que va ocupar a una colla de banyalbufarins durant uns anys a principi del XIX. Més endavant, hi ha la font de les Jonqueretes, un ullalet arran de mar que els pescadors feien servir per omplir d'aigua les botilles de les mateixes barques. A damunt, hi havia el pla de Mar, dues marjadetes residuals pertanyents a l'hort de Planícia, i que amb les recents esllavissades han desaparegut. Més endavant, el Tamarell i el munt de les Pedres; al fons, com si d'una altra cala es tractàs, hi trobam l'Algar.

Després de la nedada i d'assaborir aquesta encisadora contrada, tornam cap a la torre, a poc a poc, pel mateix camí.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per José Antonio Encinas, fa mes de 3 anys

Em temo que els topònims s'Algar, Volta des Carabiners, Torrent de s'Algar, la Cova des Carbó, la Font des Garbell i alguns altres similars de l'indret són tots indicatius basats en el genèric del lloc; el de S'Algar, base de la sèrie toponímica.
És a dir, (S ') Al-gar és "la gruta' i d'on Carabiners deriva de 'garabiners' pel que fa paratge de la grutería. Garbell no seria així cap garbillo o cernedor, ni tan sols orogràfic, sinó el 'garuell' ('u' alt llatí acabant a 'v') descriptiu de la gruta o el coll ("la grupa caballar" en castellà, la de baix, la del grau) des Verger.
D'altra banda, la Cova des Carbó (aquest Carbó, a la Cala Sant Vicent de Pollença deriva de 'garuó': el coll situat sobre la cala homònima), motiu d'aquest comentari, tant podria referir-se a aquest lloc de la collada -'g(a)rauó'- com a la gruta (gar-uó) i a n'aquest cas cal dubtar de mineria alguna de carbó en el lloc. Tot i que, sens dubte, procedeix anar a comprovar-ho sobre el terreny i, de passada, rememorar la descrita excursió.: una delicia.
J. A. Encinas S.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris