algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 20°
21°

La falsa equitat del sistema de finançament autonòmic

Les Balears, Catalunya i el País Valencià sagnen pel mal finançament autonòmic

Gràfic: Informe EuroMedi / Fundació Vincle

Els sistemes de finançament autonòmic regulen els recursos dels que disposen les comunitats autònomes per finançar les seves competències. A l’Estat espanyol conviuen dos sistemes de finançament autonòmic: el sistema foral i el de règim comú.

El sistema foral afecta només al País Basc i a Navarra. En aquest sistema, aquestes comunitats gestionen, liquiden, recapten i inspeccionen directament la pràctica totalitat dels impostos estatals. Només s’exclouen els gravàmens duaners i les cotitzacions de la seguretat social. Després de ser recaptats, cada comunitat contribueix a les despeses de l’Estat no assumides per la comunitat mitjançant el que es coneix com la quota, el “cupo” (Euskadi) o “aportación” (Navarra).

El sistema de règim comú és totalment oposat i afecta a tota la resta de comunitats. L’Estat recapta la major part dels impostos i cedeix una part dels més importants (tram autonòmic de l’IRPF, 50% de l’IVA, 58% d’Impostos Especials...) més la integritat d’alguns impostos cedits (I. de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, I. Successions i Donacions, I. Patrimoni, Tributació sobre el joc...). Ara bé, aquesta cessió no és totalment real perquè s’apliquen una sèrie de mecanismes suposadament anivelladors per equilibrar les capacitats de despesa de totes les comunitats però amb els resultats que després veurem.

Entre els dos sistemes es produeixen unes diferències simplement abismals. Els recursos que finalment obtenen les comunitats per un sistema i per un altre no tenen res a veure com ho demostra el quadre següent extret d’un informe del Ministeri d’Hisenda del Govern espanyol:

Després d’ajustar la diferència de competències que es produeixen entre les diverses comunitats i les aportacions de les comunitats forals a l’Estat, els recursos per habitant que obtenen les comunitats forals són bastant més del doble: un 131% més en el cas d’Euskadi i un 85% més en el cas navarrès. Aquesta és la primera gran font d’injustícia fiscal entre les comunitats, ja que el tracte no té res a veure entre uns i altres. Però també es pot observar el sobreesforç fiscal que es veuen obligades a fer les altres comunitats en forma d’impostos propis. Malauradament el quadre anterior no s’ha tornat a publicar per anys posteriors, encara que amb tota seguretat es manté en essència.

Però també ens podem fixar específicament en les diferències que es produeixen entre les comunitats de règim comú. El següent gràfic relaciona la seva capacitat fiscal (nivell d’ingressos fiscals cedits segons el marc autonòmic) amb el recursos obtinguts tenint en compte el nivell de preus relatiu de cada comunitat.

Llegenda (per ordre alfabètic): Andalusia (AND), Aragó (ARA), Astúries (AST), Balears (BAL), Canàries (CAN), Cantàbria (CTN), Castella i Lleó (C-LL), Castella – la Manxa (C-M), Catalunya (CAT), Extremadura (EXT), Galícia (GAL), Madrid (MAD), Múrcia (MUR), La Rioja (RIO) i València (VAL).

Si el sistema de finançament autonòmic estigués ben dissenyat els punts representatius de cada comunitat s’alinearien de forma molt propera a la línia horitzontal de manera que els recursos obtinguts fossin molt similars. Fins i tot seria desitjable que es mantingués una lleugera pendent creixent de forma que les comunitats que més capacitat fiscal generen mantinguin algun plus de recursos rebuts conservant, si més no, el mateix ordre per tal de tenir cert estímul per a totes les comunitats per millorar la seva competitivitat i generar aquesta capacitat fiscal. Però res més lluny de la realitat. Un bon nombre de comunitats apareixen clarament discriminades en detriment d’altres.

Les comunitats de l’Euroregió Mediterrània (les Balears, Catalunya i el País Valencià) queden totes per sota de la mitjana en recursos rebuts per habitant, i fins i tot en el cas valencià, la qual es tracta d’una comunitat amb una capacitat fiscal inferior a la mitjana. El cas català es veu molt penalitzat pel nivell relatiu de preus de la comunitat respecte les altres.

Resulta similar el cas de Madrid, que també rep un nivell de recursos per càpita inferior a la mitjana i, a més, també està penalitzat pel nivell de preus relatiu. Tot i així, cal recordar el gran volum extra de recursos que rep aquesta comunitat per raó de la seva capitalitat i l’ús que el poder polític en fa (atracció de grans rendes i patrimonis, grans empreses i empleats amb alts salaris, coneixement, centralització de les vies de comunicació etc.).

En definitiva, el sistema de finançament autonòmic ni és solidari ni equitatiu perquè privilegia a unes comunitats molt per sobre de les altres i ni tan sols són les que menys capacitat fiscal generen. Però, a més, tampoc guarda ni proporcionalitat ni manté una ordinalitat que seria desitjable per aquelles comunitats que sí que generen una major capacitat fiscal.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris