nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
11°

“En aquest món no hi ha res que em faci por”

L'únic de bo que realment deixaren els espanyols a Guinea són l'idioma i quatre coses més

122318

Candy Chele, guineana de Malabo.

R.Pherrer

Candy Chele va néixer a la capital de Guinea Equatorial el 1975 i de 1994 ençà viu a Mallorca amb el seu fill Ayrán, que té devuit anys. Afirma que visqué una infància que no canviaria per res del món en el si d'una família molt unida: pare, mare i tres germans que l'esperen allà (els altres quatre resideixen a Europa), perquè saben que ella un dia tornarà, per molt bé que li vagi aquí, perquè a dins seu hi ha un gran sentiment de pertinença a la terra, a les arrels. Abans de venir, Candy estudiava i amb motiu dels bons resultats acadèmics un dels germans l'animà a sortir del país per completar els estudis. En l'actualitat, treballa a Macro, però ja ha aconseguit el títol d'auxiliar de clínica i de tècnic comptable i troba que n'hi ha prou per sobreviure.

Què us costà més, al principi ?
Encobeir allò del transport, perquè primer vaig viure a Madrid, a Leganés. No hi coneixia ningú: tot eren cases tancades per a mi, no podia cridar cap veí i jo sentia la necessitat de veure com ballava aquella gent per poder ficar-me en el ball. I la ciutat era una jungla de bojos, tothom corrent, sense tenir temps ni de parlar un minut.

I llavors, l'altra cara de la moneda.
Sí, vaig venir a Mallorca perquè m'ho recomanà una germana i crec que una illa m'escau més: és un altre món, hi ha tranquil·litat, llibertat... gairebé no has de menester el transport. Mallorca em recorda el meu país. L'únic que em costà és la llengua, el català, el mallorquí... Em deien "no, aquí parlam català"... Llavors "no, mallorquí"... "Com quedam? Català o mallorquí?", pensava jo. Però a poc a poc arribes a parlar amb la gent, a conviure-hi i, acabes que l'entens, es digui com es digui.

Sou una persona espiritual?
Mira, el film que més m'ha agradat de tots els que he vists és Ghost... Més enllà de la vida. Perquè jo crec que existeix un món millor que aquest.

Ho creis per vós mateixa, per una intuïció personal o pels postulats de cap religió?
Som molt religiosa. Crec molt en Déu. Em serveix de molt, perquè sé que sempre que som amb ell, ell és amb mi. No en som fanàtica, com altres, però hi crec.

Ens assemblam en res, els mallorquins i els guineans?
És mal de dir, perquè al principi trob que els mallorquins són molt tancats i, és clar, si et ve ningú de fora i tu et tanques, no el deixes entrar ni conèixer-te. Si t'obrissis un poc més perquè els de fora coneguessin els de dedins, seria diferent. És just el contrari del que passa al meu país, on tot d'una t'obren les portes i et volen conèixer. Pot ser que llavors diguin "oh, ens ha decebut, deixem aquest assumpte", però aquí no hi ha ocasió d'això. Costa molt guanyar-te el mallorquí perquè confii en tu.

Com és el tarannà guineà?
Som alegres, bromistes, guerrers, baralladissos i ens agrada la festa, de manera que pens que ens assemblam més als andalusos que als malloquins. Als andalusos els interessen la disbauxa i... quatre cosetes més.

Quines diferències veis entre el paper de la dona a Guinea i a Mallorca?
Aquí, les dones lluiten, tenen drets, les seves llibertats i projectes. Allà, la dona en té ganes, de tot això, però no els ho toleren... És voler i no poder. Les dones tenen la voluntat d'anar endavant, però no els ho permeten i això és un error prou gran.

Quin lloc ocupa l'amor de parella en la vostra vida? És prioritari?
L'amor és el darrer en què s'ha de pensar. Si un té projectes, són primer que l'amor perquè, si ho barreges, acabes amb el projecte i acabes amb l'amor. Quedes enmig i no aconsegueixes res. Si corres cap a dos ponts, hi quedes enmig: no els pots passar tots dos, sinó un primer i llavors l'altre, i pot ser que aquest altre pont sigui per al moment del retorn. Un per partir i l'altre per tornar-se'n! Però tots dos alhora, no.

Què pensau de la petjada espanyola a Guinea?
L'únic de bo que realment hi deixaren els espanyols són la llengua i quatre coses més, com ara ensenyar-nos a no enfrontar-nos entre nosaltres. De fet, és difícil que vegis guineans matant-se entre ells, llevat que sigui per una influència exterior.

Però són benvists, allà, els espanyols?
No, hi ha una certa reticència, especialment entre la gent de la classe alta. La població, en general, passa de tot això i afirma que el tema pertany a la política, que no en volen saber res.

En venir, vàreu tenir por de patir discriminació racial?
No, de cap manera. La veritat és que en aquest món no hi ha res que em faci por.

Obama, un negre presidint els EUA. Això canviarà les coses?
Això ha de fer entendre que hi ha gent blanca a qui agrada el negre, perquè als Estats Units hi ha més blancs que negres, de manera que si ell ha pujat tant és pel vot blanc. Aleshores, això vol dir que hi blancs que se n'han cansat i han dit que ja basta, que s'han de canviar les coses. I això és bo, que es temin que tots els humans som el mateix, que només canvia el color de la pell.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jaum e, fa mes de 9 anys

Candy és una espanyola de Guinea. Tenc amb ella dues coses en comú: la meva simpatia pel magatzem maiorista Makro, del que sóc client des de l'any 90 i l'amor per la terra i la gent de Guinea. El meu pare i el meu padrí de fons, marins mercants, feren la seva carrera professional fent la travesia Barcelona-Santa Isabel,Bata. Allì coincidiren amb el meu sogre, maríno de guerra, qui va tenir destí a Fernando Poo, just pòc de neixer la meva dòna. Eren anys durs a la resta d'Espanya i a Guinea es columbrava l'esperança d'una vida millor. Espanya va voler ésser molt ràpida per reconèixer la independència de l'Espanya africana.

Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris