algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
17°

“Dins la cultura japonesa, és essencial no molestar els altres”

En el moment del terratrèmol, la meva amiga anava pel carrer i no podia ni caminar

125782

Yuki Hamada, japonesa de Sapporo.

Raphel Pherrer

Yuki Hamada va néixer a Sapporo, capital, amb uns dos milions d'habitants, de la prefectura de Hokkaido, productora de cervesa, fideus ramen i precursora del Festival anual del gel i de la neu, el Yuki Matsuri, que és quan la ciutat s'omple d'escultures de glaç, gràcies a temperatures que a l'hivern arriben als 10 o als 15 graus sota zero i a abundoses nevades que es perllonguen més de cent dies. El pare, mort fa tres anys, tenia una companyia comercial que ara presideix el seu únic germà, mentre que la mare treballa en acció social per compte de l'Estat. Yuki, que estudià ciències polítiques, és productora de films publicitaris i el seu home, Tomeu, és mallorquí de l'Arenal. El va conèixer a Irlanda després de viatjar per mig món (França, Holanda, Singapur, Tailàndia, Turquia, entre d'altres) rodant anuncis. Finalment, fa tres anys, vingué a Mallorca a viure amb ell. Tomeu és professor de cinematografia i treballa com a cap de producció de Palma Pictures.

Quines diferències heu notat entre societats tan allunyades com ara l'oriental i l'occidental?
Bé, en aquest sentit el Japó és un poc especial, no es pot dir que sigui el típic país oriental. Però, en qualsevol cas, aquí allò més important és la família, però allà és la feina, perquè si un pare la perd, tots hi van al darrere. I Tòquio, que és una gran ciutat on molta gent no pot estar al centre, perquè és caríssim. Jo vivia en una habitació de vint-i-un metres quadrats i en pagava vuit-cents euros, així que allà la majoria viu prou lluny del rovell; els pares tornen molt tard de la feina, quan la dona i els fills ja han sopat. Són famílies que estan juntes però que viuen pràcticament separades.
Havíeu imaginat que un dia vendríeu a viure a una illa com Mallorca?
Mai! A més a més, no sabia que existís aquesta illa. Saps què passa? Els japonesos, com que no tenim vacances -com a màxim quatre o cinc dies l'any-, no anam gairer de viatge abans de la jubilació, no coneixem altres indrets del món. Això a banda, ens posaríem molt nerviosos si en tinguéssim, de vacances, perquè no sabem gaudir de la vida. Jo, abans, tampoc no en sabia, però ara sí, perquè la família del meu home és molt alegre, tots són divertits.

Com fou l'apropament entre una dona i un home de cultures tan llunyanes entre si?
Sí, som tan diferents! Al principi no sabíem com aniria la nostra relació i per això decidírem fer una prova, així que ell vingué dos mesos a casa, a Sapporo, i jo uns altres dos a Mallorca, a l'estiu. Finalment la cosa va anar estupendament i fa tres anys ens casàrem aquí. La meva família va quedar encantada perquè, malgrat que no ens enteníem gens ni mica, Tomeu, com molta de gent d'aquí, està acostumat a tractar amb estrangers, es comunicaren perfectament i per això es varen caure molt bé.
Primer anàrem a fer feina a Madrid, llavors a Barcelona i finalment a Mallorca, i en tot aquest temps allò que em va costar més va ser aprendre el castellà, perquè, malgrat que anava a classes intensives, trobava que la gent parlava molt aviat! I en veu molt alta, i això m'espantava un poc, però ara ja l'entenc.

Quins valors són primordials en l'educació dels infants al Japó?
El més important dins la cultura japonesa, i no només per als infants, sinó en general, és saber que és essencial no molestar els altres. S'ha de tenir en compte en tot moment, perquè sempre hem de pensar en la convivència. Jo pens molt el que he de dir i com, per no dir res que pugui caure malament al meu interlocutor.

Com visquéreu, des d'aquí, l'episodi del terratrèmol i posterior tsunami de l'11 de març?
La veritat és que cada dia plorava. No hauria pensat mai que pogués ser tan greu, perquè allà estam molt acostumats a aquestes incidències. Tanta sort que la meva família està bé, però hi va morir tanta gent! Tenc por que torni a haver-hi un gran terratrèmol, cosa que ara per ara preocupa a moltíssima gent.

Què ha après el poble japonès d'aquella terrible experiència?
Bé, s'ha de saber que els grans terratrèmols es repeteixen cada quatre-cents o cinc-cents anys, de manera que sempre hem d'estar preparats. I, sobretot, hem de tenir en compte que no sabem la potència que poden arribar a tenir.

Què us contaren els amics sobre com ho varen viure?
Que en el moment del terratrèmol la meva amiga anava pel carrer i no podia ni caminar i s'agafava a allò que trobava, un fanal, un semàfor; se subjectava allà on podia! Mai no havia sentit una cosa així!

Però vós n'heu viscut cap?
Sí, però mai no havia tingut coneixement d'un de tan fort com aquest.

Quins són els vostres plans de feina dins el camp de la producció publicitària?
En un futur no gaire llunyà vull produir una història argumental, perquè això dels anuncis ja no m'interessa gaire. M'agradira fer ja sigui un film de llarga durada, un de curt... encara no ho sé. I com que el meu home també és de l'ofici, tindrem l'oportunitat de fer una obra junts.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris