algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
19°

100 anys del periple d'Scott

La gesta d'Scott per conquerir el pol Sud es va veure enfosquida perquè Amundsen se'ls va avançar i, sobretot, perquè l'explorador i una part del seu equip hi perderen la vida

Aquesta setmana s'han complert 100 anys de la sortida de Cardiff de la primera expedició britànica que, capitanejada per Robert Falcon Scott, assolí el pol Sud, en una gesta que no va sortir com havia previst i que es va veure entelada pel fet que se'ls avançà el noruec Roald Amundsen i, sobretot, per la mort de l'explorador britànic i de quatre dels seus homes en el viatge de tornada.

Julian Dowdeswell, director de l'Institut Scott d'Investigació Polar de la Universitat de Cambridge, recorda amb motiu de l'aniversari que, a part de les diferències de planificació entre ambdós projectes, el que veritablement distingeix la travessia d'Scott de la del noruec és que, més enllà de l'objectiu d'arribar al Pol, el britànic era un home preocupat per les implicacions de l'aventura en el camp de la recerca. Segons Dowdeswell, el viatge d'Scott a bord del Terra Nova és un "model" d'expedició científica que va obrir el camí de futures investigacions sobre l'Antàrtida.

Era la segona vegada que Scott es proposava arribar-hi, després que entre 1901 i 1904 lideràs a bord del Discovery el primer intent de l'home per conquerir aquest punt extrem de la Terra.

En aquest darrer periple, el 1910, el cèlebre capità de l'Armada britànica va partir del port gal·lès de Cardiff amb destinació al continent que el duria a la mort i faria d'ell un heroi nacional.

Scott volia arribar al pol Sud "per a glòria del nostre Imperi" i el seu ambiciós pla va animar Roald Amundsen a organitzar una expedició pròpia amb l'objectiu de donar al seu país, novament independitzat de Suècia, un motiu d'orgull.

El navegant anglès no conegué el propòsit del nòrdic fins que l'octubre de 1910, quan el Terra Nova ja havia arribat a Melbourne, no rebé un telegrama que l'informava que l'aventura científica en què s'havia embarcat es convertiria en una cursa per la conquesta del punt més austral del planeta.

Equipat amb trineus motoritzats, cavalls i cans, la seva expedició, formada per dotze homes, va iniciar el 24 d'octubre de 1911 el camí a través de l'immens continent antàrtic.

Dos mesos després, obeint les ordres d'Scott, set membres de l'equip no continuaren fins al final, sinó que se'n tornaren amb els cans al campament que havien establert a mitjan camí.

Scott prengué la decisió de tirar endavant acompanyat únicament de quatre dels seus homes, que el seguiren a través de la ruta que va pel costat oest de la barrera de gel de Ross, caracteritzat per un clima pitjor que el de l'itinerari est, el triat pel noruec Amundsen. A més, el britànic s'enfrontà amb una meteorologia que només es registra una vegada cada cent anys, amb ventades que se succeïren durant diversos dies i temperatures 20º C més baixes de l'habitual, que provocaren que els motors dels trineus deixassin de funcionar i que portaren a la mort alguns dels cavalls.

Durant tot el trajecte de tornada, Scott i els altres membres del grup anaven carregats amb gairebé 20 quilos de mostres i fòssils que proporcionaren important informació sobre la zona i, fins i tot uns dies abans del seu òbit, dugueren el recompte de les diferents temperatures "d'una regió amb un clima molt curiós, en la qual el canvi entre hivern i estiu té lloc sense transició", comenta Dowdeswell.

"Segurament, cometé errors en la planificació: potser l'hauria ajudat recórrer a cans, en lloc de cavalls siberians, per estirar els trineus, però Scott sempre es basà en les experiències d'expedicions anteriors per a les seves decisions", explica el mateix estudiós. Per contra, la decisió d'Amundsen d'agafar la ruta oriental va ser "arriscada", perquè no hi havia evidències que el conduís finalment al pol Sud.

El 17 de gener de 1912, al cap de trenta-tres dies que ho hagués fet Amundsen, els homes del Terra Nova arribaren a la seva destinació per comprovar que ja hi onejava la bandera noruega. "Ha ocorregut el pitjor que podia passar", va escriure Scott al seu diari, sense poder ocultar la decepció que sentia. "Aquest és un lloc horrorós i molt més per a nosaltres, que ens hem esforçat tant per ser els primers a conquerir-lo". Debilitats i desmoralitzats, quan feia un mes que els cinc exploradors havien emprès el viatge de retorn, l'oficial Edward Evans finava a causa d'una gangrena que li provocà la ferida d'una mà.

Després d'haver estat diversos dies refugiats en una tenda de campanya esperant que passàs una tempesta, el capità Laurence Oates sortí a la intempèrie per morir congelat i deixar de ser un llast per als companys, que foren trobats morts i a pocs quilòmetres d'un campament on els esperaven vitualles, al cap d'uns mesos que Scott hagués escrit la darrera pàgina de la seva relació.

"Si haguéssim sobreviscut, jo hauria tingut una història -hi podria parlar de la duresa, la resistència i el coratge dels meus companys- que hauria commogut qualsevol anglès. Aquestes simples notes i els nostres cossos morts han de contar la història", comentà en un diari que conclogué el 29 de novembre amb el missatge: "Per l'amor de Déu, cuidau-vos dels nostres familiars".

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris