lluvia ligera
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
23°

“Les ciutats no haurien de tenir gènere”

Sánchez de Madariaga opina que crear un espai públic que prevegi les necessitats vitals d'homes i dones és un repte pendent

116946

Inés Sánchez de Madariaga.

Vida i entorn es troben estretament relacionats. "Les nostres vides poden ser més o menys fàcils depenent del camí que agafem". Aquesta afirmació és totalment certa si l'aplicam al camp de l'urbanisme. Inés Sánchez de Madariaga és la impulsora del primer grup d'investigació espanyol sobre gènere, urbanisme i arquitectura, a la Universitat Politècnica de Madrid. "Les ciutats no haurien de tenir gènere. Cal pensar que a les ciutats hi ha elements que tenen efectes diferenciats per a cada gènere", assegura.

Tot i que les societats tracten d'avançar cap a la paritat, actualment encara són les dones les que s'encarregen de tenir cura de les llars. Elles són les que continuen atenent els infants i les persones dependents, a part de desenvolupar la seva trajectòria professional. Segons aquesta urbanista, "la mobilitat femenina té a veure amb les múltiples tasques del dia a dia i, per això, és poligonal. Les dones, en els desplaçaments de casa a la feina, aprofiten per portar els al·lots a l'escola, per anar a comprar i/o per dur els padrins al metge".

A més a més, "normalment es mouen en un entorn més pròxim a l'habitatge i acostumen a fer-ho en transport públic o a peu". Es tracta de gestores de multitasques en la seva quotidianitat a través de viatges encadenats.
Per contra, "la mobilitat masculina és pendular, és a dir, que van de casa a la feina i, com a molt, desvien el trajecte per anar al gimnàs. Solen fer recorreguts més llargs i en transport privat".

Ciutats masculines

"Les ciutats han d'estar planificades per fer fàcil la vida quotidiana de les persones, tant dels homes com de les dones", si bé actualment "tant les grans infraestructures com els transports es planifiquen seguint la norma general que sempre s'hi ha observat i, per tant, es pensa en desplaçaments pendulars, els dels homes".
I això en què es nota en el dia a dia? "Les diferències biològiques i sociològiques fan que sigui necessiti tenir també en compte les dones, perquè el patró de mides universals no pot ser el d'un individu d'1,80 metres. Això es veu a les barres per agafar-se als autobusos, perquè no tothom hi arriba, i als escalons que són massa alts".

Les solucions?

Madariaga no creu en les receptes màgiques, si bé advoca pel disseny per a tothom. Confia en un estudi previ de conjunt, atès que "les coses a posteriori són molt més cares". En tot cas, hi ha ciutats que fa temps que compleixen bé amb els deures."Fa cent anys que Viena aplica una política urbanística i d'habitatge pensada per a les persones i no per guanyar-hi diners, créixer i sortir a les revistes d'arquitectura". Afegeix que "Viena fa arquitectura i ciutat per a les persones. Hi ha una tradició que no s'ha donat gaire a conèixer però, a més a més, té una gran qualitat arquitectònica i això fa que tothom hi gaudeixi d'una bona qualitat de vida".

Però a què es deu? Per aquesta doctora en arquitectura i urbanisme, "és una cultura política de servei al ciutadà, d'entendre que la ciutat es basa en la gent que hi viu i que els recursos s'han de gestionar pensant en el ciutadà." Malgrat que la quotidianitat es vegi dificultada per determinats entorns urbans, són moltes les urbs que tenen encara molt a fer: "Les africanes no disposen de voreres i no hi ha transport públic ni equipament. Tot està disgregat i no hi ha gens de planificació".

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris