nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Perpinyà du dol del fotoperiodisme

La crisi econòmica està rebentant els pressupostos de grans diaris i revistes especialitzades. Ara tenen menys doblers per contractar bons fotògrafs per fer reportatges

"Fa deu anys, descartàvem 300 reportatges fotogràfics per falta d'espai. Ara, en canvi, ens en manquen". Qui és, que parla així? Idò és Jean François Leroy, director del festival degà del fotoperiodisme: Visa pour l'Image. La frase és significativa. I té més d'una explicació. Vol dir que ja no existeixin fotògrafs intrèpids? Que ja no es captin bones imatges? Que no hi hagi un públic que esperi bones fotos? La frase amaga molts de significats. Primer, però, viatgem fins a Perpinyà. Allà, a la capital del Rossellò (o l'Iparrale català, com diria algun cronista) s'organitza el Visa Pour l'Image des de fa 21 anys. Aquest és considerat el Canes de la fotografia: el festival de més qualitat i amb major compromís cap a la disciplina que exerceix: la fotografia.

Uep! La fotografia informativa, interpretativa, social. No parlen d'imatges per l'estètica en si mateixes, per la bellesa d'allò enfocat. No! Les imatges que capten fotoperiodistes tenen la vocació de mostrar conflictes arreu del món i problemàtiques socials a ca nostra. O per ventura elements més bells, però profunds. Entre els fotoperiodistes que exposen la seva feina a Perpinyà enguany hi ha noms com Abbas (Magnum Photos), Walter Estrada (Agència France Presse), Alexandra Avakian (Contact Press Images), Massimo Berruti (Agència VU), David Burnett (Contact Press), Sarah Caron (Polaris), Brenan Linsley (Associated Press) i Steve MacCurry (Magnum).
Primera constatació: quasi tots ells estan vinculats amb les grans agències fotogràfiques. Ergo, els diaris ja no envien els seus fotògrafs com a destacats a les zones de conflicte. N'hi ha que veuen la deixadesa per part de la premsa escrita per no desplaçar els seus fotògrafs, tal com es feia abans! Però cal entendre el factor capitalista. Un diari és, abans que res, una empresa i, per tant, ha de tenir beneficis econòmics. D'aquí es deriva que és més fàcil pagar les agències de fotografies que no enviar un fotògraf propi.

Ara bé, la crisi a la qual fa referència Jean François Leroy, director del Festival de fotoperiodisme, afecta el conjunt de la professió, i s'hi inclouen les agències. El mateix Leroy realitza una senzilla anàlisia, a una entrevista recollida per Efe: "Avui dia, els fotògrafs no estan més de tres dies per fer un reportatge. El resultat és que aconsegueixen deu fotos decents, però insuficients per a una exposició de 40 tirades". I fins i tot afegeix: "Els bons treballs, in situ, els estan finançant les ONG, ara per ara...". Per què? "No és culpa dels fotoperiodistes, sinó del periodisme. Ells se senten impotents. Es moren de ganes de partir, de tenir finançament per trobar històries i documentar-les, però no hi ha doblers". Pareix que, un pic més, tornam a la paraula ‘crisi'.

"La profunditat costa doblers"

I n'hi ha més, de possibles respostes. La competència d'internet. O les revistes, de l'estil National Geographic, que cada pic són més adverses a invertir-hi doblers. O almanco, a fer-ho a fons perdut. Alexandra Avakian, precisament fotògrafa d'aquesta revista sobre la natura, opina de manera taxativa: "La profunditat costa doblers". Ella és present a la Catalunya Nord amb les seves "memòries visuals" dins el llibre Windows of the soul.
Sorprenentment, però, encara s'hi pot observar un darrer factor explicatiu: poca qualitat. Senzill. I punt. Segons el mateix Leroy, "una cosa és el nombre de treballs que rebem i l'altra que siguin dignes de publicar". Bé idò, la xifra d'indignes reportatges s'eleva a 3.000. "Però no tenen prou qualitat. Tots són sobre transsexuals a Cuba i Tailàndia! Ningú no veu res pus!".

Un comentari soprenent. Però si és ver, revelaria que la ment dels fotògrafs també es tanca amb el pas del temps. Ara bé, en els seus cercles, els fotògrafs es defensen argumentant que sortir de freelance és massa car i arriscat, amb unes tarifes de cada pic més baixes. I com no pot ser d'altra manera, també fan referència a l'autocensura, amb la qual comencen a treballar tant periodistes com fotògrafs. Bé, però, millor que no parlem d'això avui.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris