algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 23°
28°

La venjança dels homes amb por

Es preguntava l’altre dia retòricament la Ministra d’Igualtat: «Per què hi ha qui necessita aplaudir de forma estrepitosa un home que ha confessat haver abusat sexualment de diverses dones?» La resposta la sabem totes: per venjança, ansietat, por, ira.

Diu Marcela Lagarde que quan el gènere es mou, tot es mou i és una frase perfecta per explicar l’efecte disruptor del feminisme. El feminisme ho mou tot, però especialment, mou allò profund; mou els fonaments de les subjectivitats, mou el terra que trepitgem, mou allò que som. Però no ho fa de la mateixa manera per a les dones que per als homes. Són les dones les que mouen el terra per a ser iguals, per a canviar-ho tot: l’imaginari simbòlic, el llenguatge, la feina, la cultura, els comportaments, les lleis, la manera com ens relacionem i la manera com ens veiem i veiem les altres i els altres. I els homes porten segles veient-se més grans que les dones, i més importants, i amb drets (privilegis) sobre nosaltres.

Les dones ja duim centenars d’anys lluitant per a ser iguals, però en aquesta llarga lluita hi ha moments de major efervescència i moments d’assentar el que s’ha conquistat; també hi ha moments de reacció. Som enmig d’un xoc de trens. Per una banda una de les onades feministes més potents; una que ha aconseguit fer visible l’enormitat de la violència sexual que patim. Perquè totes les dones la patim: a casa, al metro, al carrer, a la classe, a la família, en un parc, a l’oficina... en tots aquests llocs, en diversos alhora, en un d’ells. Per altra banda, la possibilitat d’imposar a les dones el propi desig sexual en forma de tocaments, xantatges, floretes no desitjades que violenten, violacions, acudits, sexualització no desitjada... És un dels privilegis masculins més estesos i molts homes continuen fent-ne ús. El feminisme ha posat un fre a aquest privilegi quan les dones han pres la paraula i ho han explicat públicament.

Cap grup social renuncia voluntàriament a un privilegi i menys encara quan és un privilegi justificat històricament per la ciència i la cultura. Molts homes estan enfadats per la força del feminisme i senten por i ràbia, i d’aquests homes sorgeixen els «homes blancs enfadats» dels quals parla el sociòleg Kimmel, que són una part important de la base social de l’extrema dreta dels darrers temps. Els homes continuaran exercint aquell privilegi però potser ja no podran fer-ho impunement; pot ser que estiguem aconseguint que hagin de pagar un peatge, pot ser que estiguem aconseguint que tinguin por a exercir allò que molts d’ells viuen quasi com un dret.

Allò que està en disputa és el secular dret masculí a imposar a les dones el seu propi desig de distintes maneres: mitjançant floretes no desitjades que ens omplen de vergonya, mitjançant tocaments que ens fan fàstic, mitjançant la violència sexual que ens parteix per la meitat, mitjançant l’abús de poder que ens obliga a escollir contra el nostre desig, contra nosaltres mateixes. Per a nosaltres vergonya, culpabilitat, inseguretat, fàstic. Fàstic.

Estem abatent el privilegi. Estem imposant la llibertat dels nostres cossos i dels nostres desigs. Aplaudir l’altre dia l’abusador no és més que un gest ridícul de venjança contra les dones que ho volen canviar tot; tractar de marcar territori, aferrar-se al privilegi, cridar que no serà tan fàcil. És un gest per a convertir l’abusador en heroi i així, formant manada, poder sentir-se forts. El patriarcat no caurà d’avui a demà i la desigualtat continua sent inabastable, però un dels seus privilegis més importants està tocat. Imposar-nos el seu desig no els fa grans i ja té conseqüències socials i penals. Pot ser que Plácido Domingo l’altre dia escoltés una ovació, però que no s’enganyi; per a la història sempre serà un home que es va aprofitar del poder que tenia per a fer xantatge i violentar dones que no sentien per ell més que fàstic. Mai serà un gran home per molt que altres, espantats, l’aplaudeixin. Els aplaudiments no duren més que un sospir, però la història és molt llarga.

Article original a Público: https://bit.ly/3zBJmN5 A Beatriz Gimeno, el nostre agraïment per regalar-nos el poder publicar aquest article a @homestransitant #Desembolicar

Fotografía agència EFE.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pep Corba, fa devers d'un mes

Cuan nu vaig veura,vaig sertir,rabi,fàstic,vergonya.
Qui sap a lo mil.lor,li faràn un monument i tot,a madridz.

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris