nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Per què els homes hauríem de llegir na Fallarás?

Els homes, en un bucle pervers que només confirma aquell pacte juramentat que tan bé ens explicà Celia Amorós, sempre ens hem llegit i ens llegim entre nosaltres. Ens citem, ens donem copets de mà a l’esquena i certifiquem l’autoritat del col·lega perquè, d’aquesta manera, confirmem la nostra. Necessitem la fratria per tal de confirmar la nostra subjectivitat, alhora que identifiquem la masculinitat i allò masculí amb allò important, per a la qual cosa, com ja ens va advertir Virginia Woolf, necessitem reduir la grandària de les dones perquè, d’aquesta manera nosaltres puguem veure’ns com a superherois. La llei patriarcal que condemna les dones al silenci, i que segueix vigent a través, moltes vegades, de subtils estratègies que les fan invisibles o que els neguen la veu i el prestigi, ha estat i és el revers de la nostra permanent xerrameca, del nostre domini en l’àmbit públic i de la nostra senyoria en l’àmbit privat. Els que sempre ens creguérem omnipotents amb l’ajuda impagable de les religions que, com la catòlica, ens confongué amb la divinitat i reduí les dones a un triple paper: la pecadora (Eva), la verge (Maria) i la puta (Maria Magdalena). El triangle perfecte per a construir i emparar l’estatut subordinat de la meitat de la Humanitat. Perquè, no ens enganyem, i penso sobretot en els meus col·legues juristes, la asimetria entre homes i dones és qüestió d’estatus i per això, per acabar amb ella, no basten les regles tradicionals del dret Antidiscriminatori. Entre altres motius, perquè parlem d’una qüestió de poder i d’una cultura, el masclisme, que habitem i que ens habita. Dos termes que només podrem desmuntar mitjançant una revolució. La feminista, és clar.

A la seva darrera novel·la, que abans de ser publicada ja generà la ràbia d’aquells que encara no s’acostumen a que una dona tingui poder i d’aquells que escudats en els dogmes són còmplices de brutals injustícies, Cristina Fallaràs, o millor, Na Fallaràs, així, amb aquest article que només mereixen les grans, i que en aquest cas se’l posa ella mateixa, posa justament el focus en aquest nus central del patriarcat. I ho fa rescatant la maltractada figura de Maria Magdalena, donant-li veu pròpia i reescrivint, en forma de novel·la però sense renunciar a una rigorosa documentació, una història que sempre ens arriba a través de paraules i interpretacions masculines. La d’un revolucionari, Jesús, i la d’unes dones que foren partícips principals del que inicialment fou una proposta revolucionària i que els jerarques convertiren en una clàusula més del contracte que durant segles ha mantingut les dones no només en la dependència sinó fins i tot en la pura i dura esclavitud. El personatge de Maria Magdalena, al qual l’imaginari misogin convertí en la puta o fins i tot, en propostes suposadament més noves, en l’amant mare dels fills de Jesús, representa justament el trencament de l’estatus de subordinació contra el qual les dones duen segles lluitant. La dona pública que, lluny de la prostituïda, és la que té veu pròpia, capacitat i recursos per a definir els seus projectes, ésser i existència sense necessitat d’un home que la designi, poder i autoritat en equivalència amb els humans als quals tenir un penis entre les cames ens atorgà privilegis i fuets.

Els homes hauríem de llegir les dones, i en concret hauríem de llegir aquest darrer llibre de na Fallarás, per tal de col·locar-nos davant d’un mirall i fer tot el contrari d’allò que el patriarcat ens ensenyà: reconèixer l’equivalent humanitat de les dones, assumir allò que per acció o omissió hem contribuït a negar-los, veure-les amb la justa dimensió de les seves capacitats per a, d’aquesta manera, ser conscients de tantes coses que nosaltres hem de desaprendre per estar a l’alçada d’un mon igualitari. Un món en què, finalment, les dones puguin escapar d’aquelles referències que han marcat els seus cossos com si fossin caps de bestiar, que han usat i usen la seva sexualitat com a estratègia de dominació, que les condemnen a les virtuts domèstiques i silencioses amb les quals Sofia aprengué fins i tot a suportar sense queixar-se la desraó d’un marit. Per tal de ser conscients de tot el mal que el patriarcat i el masclisme han provocat i provoquen a les dones, però també per entendre fins a quin punt els homes som còmplices i de quina manera també nosaltres som dins una gàbia, això sí, molt més daurada que la seva, no ens aniria malament començar a dedicar un temps a aquest evangeli segons Maria Magdalena que és com un fil estirant del qual arribarem a molts d’altres. L’encara silenciada genealogia d’aquelles que es rebel·laren contra els deus que els van demanar silenci i virtut.

El nostre agraïment a Octavio Salazar que ens ha facilitada la publicació a la secció #Desembolicar, i també podeu trobar l’article publicat originàriament a Público: http://bit.ly/37suQuy

Octavio Salazar Benítez, Catedràtic de Dret Constitucional de la Universidad de Córdoba i membre de la Red Feminista de Derecho Constitucional

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris