algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

A la fi ens n'adonam del valor d'una ‘societat de les cures’

Les cures, la vida en el Centre. Són sense cap dubte eixos transversals que ara mateix els trobam en un debat continu. Quines són les mans que desenvolupen les cures? A l’article següent Martha Zein ens fa una descripció a la qual convidam a fer-hi una aproximació des de la perspectiva de les masculinitats. Quina és la interpel·lació a la qual ens aboca? En quin punt ens trobem els homes en aquest univers de les cures?

A la fi ens n'adonam del valor d'una ‘societat de les cures’

D'aquesta brutal emergència sanitària ha d’aflorar la valoració, en la mesura més justa, de la societat de les cures enfront d'un Estat del Benestar que té molt de ‘fake’. Aquesta cura de la vida exigeix noves aliances i els qui mai varen oblidar com fer-ho: les cuidadores. Perquè són dones en la seva majoria, immigrants sobretot, com a motor del canvi. Repassem diverses iniciatives de cuidadores i treballadores de la llar que creen xarxes de suport mutu i reivindiquen els seus drets: que la cura sigui una activitat que la societat reconegui com un deure col·lectiu. I que reclamen una cosa tan essencial com atendre una pregunta tan bàsica com aquesta: qui cuida als que cuiden?

Els grans canvis no sempre es mesuren per la dimensió dels seus resultats immediats, sinó per la transformació dels seus processos. La Covid-19 ens està obligant a plantejar-nos com cuidar en comunitat als nouvinguts d'aquest planeta, com accedir a l'aliment, com auxiliar els nostres cossos vençuts, com nodrir els nostres llaços afectius, com habitar entorns més saludables, com acompanyar els nostres éssers més fràgils, com morir… Sembla mentida que se'ns hagi oblidat. Mentrestant, oferint-nos les respostes, apareix el mateix rostre: el d'una dona racialitzada que sosté aquests espais, als quals ni sabem ni podem tornar des de la precarietat.

És evident que l'Estat del Benestar en el qual hem delegat la protecció de les nostres vides (fa poc més de 40 anys a l'Estat espanyol) no està atenent les nostres necessitats. No obstant això, amb prou feines aconseguim cobrir aquest gran forat. Encara que els cicles de la vida i els procediments jurídics no van al mateix ritme ni obeeixen a la mateixa lògica, continuem apostant per l'exigència narrativa de drets mentre temem ser expulsats/des d'un sistema que ens desvitalitza.

La nostra manera de vida, i no sols les nostres jornades laborals i les condicions en les quals les desenvolupem, ens ha portat a considerar que les cures són tasques de categoria inferior per no ser rendibles en aquest model econòmic. Potser això explica que una de cada tres empleades domèstiques i de la cura de la UE resideixin a Espanya. La precarietat no ens dóna per a cuidar-nos i busquem que altres éssers més precaris ens cobreixin l'esquena.

No obstant això, durant la primera etapa del confinament, les dones que ens cuiden (en la seva majoria migrants que als seus països d'origen estan acostumades a organitzar-se sense l'empara d'un hipotètic Estat del Benestar), varen demostrar que estan tan connectades amb la cura que varen multiplicar les seves pràctiques de suport mutu. A la cerca de solucions laborals pel col·lectiu varen unir la recollida d'aliments, la creació de fons per a les més necessitades, tallers vinculats amb la cura del cos i les emocions.

Les iniciatives de suport mutu parteixen d'una premissa: es realitzen entre iguals. En atur, teletreballant, recloses a casa, a la recerca d'una vida més saludable, hi ha persones que han girat la seva mirada en aquests espais abandonats i s'han trobat de front amb els qui treballen per a elles. Mirar-se als ulls facilita percebre's com a iguals, encara que no ho garanteixi. Qui s'identifica com una igual en aquesta persona que atén les cures de la vida?, una altra persona migrant racialitzada i amb una economia precària?, o algú que entén que comparteixen el mateix objectiu?: la cura de la vida.

Aquests mesos de Covid-19 són una oportunitat per a enfortir les aliances entre les persones que cuiden i les que són cuidades. Elles són les que han fet la primera passa. Sense anar més lluny, el 18 d'octubre, diverses organitzacions de treballadores de la llar i les cures varen celebrar una 'Trobada Estatal d'Acció Política de Treballadores de la Llar i de Cures'(1) per a avançar en les seves negociacions amb el Ministeri de Treball, denunciar que la llei d'Estrangeria propícia les seves condicions de vulnerabilitat i recordar que el reconeixement dels seus drets «exigeix profunds canvis en l'organització social de les cures, perquè la cura sigui una activitat que la societat reconegui com un deure col·lectiu». Per això, en els seus debats han incorporat la necessitat de desenvolupar la llei de dependència o exigir una reforma de les pensions justa, aspectes que el 27 d'octubre el Parlament espanyol va tancar definitivament en aprovar les 21 recomanacions definides pel Pacte de Toledo.(2)

Cooperatives d'ocupades i ocupadors/es

Davant el pes de l'actual model econòmic en el marc de les decisions polítiques, les dones que es dediquen específicament a la cura de les persones estan trobant en les cooperatives una forma jurídica que posa damunt la taula una gestió de les cures més comunitària. Això facilita una millor relació amb els qui les contracten i permet superar les negociacions individuals en les quals l'encarregada sol portar les de perdre per no tenir garanties ni testimonis. A més, dins de les seves activitats incorporen iniciatives d'autocura pròpies del moviment associatiu, la qual cosa transcendeix la lògica del mercat.

Per exemple, La Comala, (3) una petita cooperativa situada a Madrid, parteixen de la pregunta qui cuida a les que cuiden? per a desenvolupar pràctiques i estratègies relacionades amb la sororitat i el suport mutu com a tallers sobre drets sexuals i reproductius. A més, el seu «enfocament estratègic d'intervenció comunitària» posa en valor l'especialització, un servei d'avaluació (per a conèixer el grau de satisfacció dels serveis prestats) i unes condicions laborals dignes que inclouen la cotització al règim de seguretat social, enfront del règim especial per a les ocupades domèstiques que per llei els impedeix, per exemple, tenir dret a atur.

Els drets mínims que la llei els reconeix no solen aplicar-se perquè els acords entre la persona emprada i qui l'empra es duen a terme en l'àmbit domèstic i sense testimonis. Per això és tan important posar damunt de la taula la necessitat de les aliances, perquè la solitud i el desemparament no siguin l'element aglutinador entre les persones que cuiden i les que són cuidades.

En aquest sentit, A '3 Calles' cooperativa de cures en proximitat, gestionada per i per a famílies de Vallecas que necessitin atenció, cures i serveis a la llar, estan incorporant entre les seves sòcies a les persones ocupadores i a les dependents. La seva gestió de les cures és territorial i comunitari, és a dir, apel·la a la implicació del veí, de l'amic més proper, de la xarxa de fraternitats i sororitats, de manera que treballar amb els qui pateixen esclerosi múltiple o alzheimer, acompanyar a malalts de càncer en hospitals, jugar amb els fills i filles dels qui els empren, etc… contribueixi a pal·liar les desigualtats i pobresa i així retornar la vida al centre de l'economia.

Una trajectòria històrica comuna, però invisibilitzada

El camí que han recorregut aquestes treballadores en la recerca pel reconeixement de drets va començar a l'Estat espanyol en 1985, quan un Reial decret va introduir una regulació del treball domèstic que l'Estatut dels Treballadors, aprovat el 1980, havia deixat a l'ombra. La regulació no exigia contracte per escrit i les incloïa en un Règim Especial de la Seguretat Social. L'any 2011 un Reial decret obligava a recollir les condicions acordades per les parts en un contracte escrit, descansos reglats de 12 hores entre jornades, el respecte a la intimitat…, però deixava fusos altres aspectes crucials com el dret a una prestació per desocupació. Aquell mateix any l'Organització Internacional del Treball creava el Conveni 189, que reconeixia el dret de les empleades domèstiques de tot el món a hores de descans diàries i setmanals, i a més el dret a un salari mínim i a triar el lloc on viuen i passen les seves vacances. Encara que ha estat ratificat ja per 25 països, només 5 són europeus i Espanya no és precisament un d'ells.

El 2016 es va dur a terme a Madrid el primer Congrés d'Empleades de Llar, gràcies a la iniciativa del Grup Torí (format per entitats, col·lectius i persones que des de diferents àmbits i perspectives treballen per la dignificació del sector a Europa) i amb el suport de l'Ajuntament. Aquest mes la citada assemblea nacional va aconseguir convocar a organitzacions de diversos punts de l'estat espanyol (Sevilla, Granada, Madrid, Barcelona, Navarra, Bilbao/Bizkaia, Santiago de Compostel·la i Guipúscoa) en un moment en el qual la resta de la societat tornem a plantejar-nos com cuidar la vida, els afectes, les nostres llars, als nostres éssers estimats més fràgils. La cura de la vida exigeix noves aliances i els qui mai varen oblidar com fer-ho són el motor del canvi.

  1. https://bit.ly/36wjhBF Sobre la Trobada Estatal.

  2. https://www.publico.es/politica/pacto-toledo-congreso-sienta-bases-nuevo-sistema-pensiones-son-puntos-esenciales.html

  3. https://bit.ly/2U6UpKO La Comala

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris