nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
15°

Homes que no fan sofrir per amor

Em vaig passar tota la infància odiant les nines. No podia sofrir que m’insultassin dient-me que em pareixia a elles. No m’agradava jugar amb elles i totes em pareixien éssers inferiors i menyspreables. Eren tot el que jo no volia ser. Refusava profundament tot el que és femení i el meu amor per ma mare, la meva padrina i la meva cosina em generava una profunda contradicció interna, perquè elles eren del bàndol de 'les altres'. Ni els meus amics ni jo vàrem permetre mai que les nines jugassin amb nosaltres i record perfectament el dia que una femella, dos anys més gran que nosaltres, es va plantar al camp de futbol, ens llevà la pilota, va exhibir els seus dots i ens va humiliar a tots. Crec que ens vàrem sentir tan inferiors que, de llavors ençà, es varen intensificar els nostres atacs contra les nines. Ens encantava molestar-les, ridiculitzar-les i fer-les plorar. Ens feia sentir tan poderosos veure la seva impotència quan els pegàvem clotellades o les fèiem travelar perquè caiguessin a terra... El meu gest preferit era fer veure que els pegava un cop de puny al nas sense tocar-les; la seva cara d’espant i la ràbia em feien sentir l’amo del món. Mai em varen castigar, només una professora em va parlar de la importància de tractar bé les nines, cosa que em va entrar per una orella i em va sortir per l’altra.

Tot canvià durant l’adolescència, els meus amics començaren a desenvolupar-se, a mirar les al·lotes amb desig i a festejar. Jo vaig tardar un poc més a experimentar el desvetllament sexual i la revolució hormonal. Llavors, feia befa dels meus amics, posseït per la por que se n’anassin del grup o dedicassin més temps a les al·lotes que a nosaltres. Quan em vaig acostar a elles, vaig comprendre que havia de boixar-me-les sense enamorar-me, però l’única manera de poder-ho fer era fent-los creure que no podia viure sense elles. En definitiva, preferia les al·lotes amb les quals no s’havia de parlar d’amor que aquelles que permetien que fossin utilitzades per a la descàrrega sexual i que ens feien sentir molt mascles, despertant l’enveja i l’aprovació dels altres. Les tractàvem com a trofeus de caça i teníem clar que no volíem ser 'l’amic', ni tampoc vincular-nos emocionalment per evitar ser manipulats.

Jo, a les dones, les veia molt necessitades d’amor i això em generava un menyspreu profund. Les veia molt interessades, manipuladores, traïdores i mentideres. De fet, record que el meu padrí sempre em deia: «No et deixis caçar com jo, gaudeix de la teva joventut, fill, que després sempre t’intenten dominar. Les dones et lleven el teu poder i la teva llibertat; no et deixis, no siguis un calçasses, ets un home».

Qualcuns dels meus amics varen caure a la trampa, s’enamoraren i, uns anys després, es començaren a casar. El primer va ser per mor d’un condó que es va rompre, era molt jove. A mi em va semblar horrible això de 'centrar-se a la vida' i formar una família amb una d’elles. De vegades, els vaig veure anar cap al matrimoni com qui va a l’escorxador, se sentien condemnats a casar-se per les pressions socials i familiars que rebien. No entenia com els homes i, sobretot, els meus amics, que havien estat tota la vida antinines i antidones, podien caure a la trampa de l’amor romàntic si l’única cosa que elles volien era aprofitar-se econòmicament d’ells i tenir fills per amarrar-los.

Fins que als trenta, em vaig enamorar d’una dona feminista, i la meva vida es va transformar. Vaig haver de qüestionar-me tot aquest odi i por que sentia cap a les dones, revisar-me per dins i treballar les meves inseguretats, els meus complexos d’inferioritat i de superioritat. Em vaig haver de replantejar tota la meva masculinitat per deslliurar-me dels prejudicis que m’havien acompanyat tota la meva vida. Ha estat una feina dolorosa, però apassionant. Avui puc dir que don suport a la lluita feminista al cent per cent i que, gràcies a ella, m’estic convertint en una millor persona i gaudesc del sexe i de l’amor com no ho havia fet mai.

Aquest és el testimoni que relata Coral Herrera d’un dels seus alumnes dels cursos 'Escuela del Amor' i que resumeix molt bé la relació que estableixen els homes amb les dones des que són infants: primer aprenen a odiar-les i a tractar-les malament, llavors, a utilitzar-les amb finalitats sexuals i per demostrar la seva virilitat i, finalment, s’han de casar amb elles i formar equip per fundar una família feliç.

Un exemple de com es construeix la masculinitat, de la relació entre homes i dones enfora de la força de l’amor. Vist des d’aquesta perspectiva, resulta molt difícil estimar-nos bé en aquestes condicions.

Convidam a descobrir tot el desenvolupament que presenta Coral en el seu llibre, convidam a cercar com desenvolupar relacions basades en formes d’estimació que sostenguin fermament el diàleg des de la igualtat.

Coral Herrera. 'Hombres que ya no hacen sufrir por amor'. Transformando las masculinidades. Catarata. 2019

Podeu accedir a dos programes Homes Transitant a Ona Mediterrània amb Coral Herrera Gómez: https://bit.ly/3kntAwR i https://bit.ly/33VYeaf.

La traducció del text, a partir de l’original, de l’obra abans esmentada, l’ha realitzada: Miquel Miró Kittilä

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Claro que sí, guapi, fa devers 24 hores

La historia de un misógino de manual, posiblemente con algún trauma infantil, que nada tiene que ver con la generalidad.
Como Ted Bundy o Pedro Jiménez, catalán, por cierto.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris