cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
18°

Mansplaining per omissió, masclisme per defecte

Em fa 'gràcia' cada vegada que llegeixo aquestes respostes furibundes assegurant que no hi ha masclisme i que les que ho denuncien són unes exagerades, histèriques, amargades i/o 'feminazis' exagerades, histèriques, etc.

Perquè i per què no.

Em fa 'gràcia' també quan, entre les sol·licituds de privats en xarxes socials, apareix sempre algun mascle, pujant-se per les parets de la seva caverna després de llegir algun comentari o article, que s'ha cregut en la necessitat d'explicar-me per què no hi ha masclisme; i ho il·lustra aclarint-me que sóc un 'beta' o un 'planchabragas'.

Perquè no hi ha res que deixi més clar que això del masclisme és un invent que intentar insultar atacant la 'homenia' usant paraules com a calces o el categoritzar entre mascles 'alfa' (identificant l''home de veritat' com el 'triomfador' que xoca les banyes a l'estil boc o es colpeja el pit estil goril·la de llom platejat per a ser el líder del seu ramat i emportar-se les femelles) i 'beta' (qualsevol que no es comporti com el típic taujà de taverna buscant els riures i els copets de la resta de taujans).

Però més enllà que la millor prova del masclisme en la societat siguin els propis masclistes comportant-se com a tals hi ha moltíssims més detalls en el dia a dia que demostren que aquesta xacra no es limita exclusivament als insults o, en l'extrem més visible, als casos d'assetjament, maltractament, violacions o assassinats.

El masclisme impregna la societat en innombrables detalls menys 'cridaners', aquests que hem agrupat com a 'micromasclismes' però que, a la mínima que els parem esment, entenem que no tenen gens de 'micro'.

Un d'ells és el de l'anomenat “mansplaining“, aquesta mania d'alguns homes de creure's obligats a explicar-los coses a les dones, sense tenir en compte, en cap cas, si necessitaven alguna explicació o no, donant per fet que per ser dones saben menys. Aquest que fa que en les reunions les dones siguin més vegades interrompudes que els homes (el batejat com 'manterrupting'). Aquest que fa que, per descomptat, hi hagi homes als quals és impossible que se'ls passi pel cap que, per ventura, aquesta dona a la qual estan explicant-los coses o interrompent-la pot saber del tema del qual parla molt més que ells.

El 'mansplaining', del qual tenim incomptables casos com els exemples recollits a Academic Men Explain Thing to Em, és capaç d'aconseguir cotes de ridícul inimaginables; com aquella vegada quan, per a rebatre la seva opinió sobre el canvi climàtic, a la astrofísica i cosmòloga Katie Mack, li varen indicar que estudiés una mica de ciència.

O quan varen creure convenient explicar-li a l'astronauta Jessica Meir els motius del perquè l'aigua bull en baixar la pressió per a corregir-li que hagués emprat l'expressió 'espontàniament'.

Però el mateix que dóna lloc al 'mansplaining', és a dir aquest mascle que dóna per fet que li ha d'explicar alguna cosa a una dona perquè 'pobreta, no en sap' (el paternalisme sol ser present), porta a un altre cas típic de masclisme si afegim la presència d'un altre home, el de menystenir la dona i que la xerrada adquireixi un caire de companyonia i complicitat entre mascles (que són 'els que en saben').

Una espècie de 'mansplaining per omissió' que he pogut presenciar (una vegada més) aquests dies en acompanyar una amiga a una zona comercial on s'agrupen diverses 'grans superfícies' conegudes.

El primer d'ells en un d'aquests tallers que es troben en els aparcaments d'un supermercat. Aquests on per determinades compres et regalen un canvi d'oli.

Ella conduïa, ella havia acordat l'hora per a anar a fer el canvi d'oli, ella portava i li va donar la garrafa d'oli. Però de sobte el mecànic que anava a fer el canvi li estava donant l'esquena i preguntant-me a mi quant feia que s'havia canviat l'oli i explicant-me si estava molt brut i jo que sé que més… A mi, que no és el meu cotxe, que a més havia vist com davallava del seient del copilot, que m'havia quedat en un segon pla perquè no tinc res a dir, perquè no era assumpte meu i perquè no tinc ni carnet; perquè si m'obren el capó d'un cotxe no tinc ni idea de què és cada cosa o on va determinat líquid excepte si em diuen que busqui un dibuix concret.

Però ell somreia mentre em parlava de coses de les quals no tinc ni idea fins que la vaig assenyalar a ella amb cara de 'Però què m'estàs contant?' i vaig retrocedir, mentre ell trigava uns segons a processar la informació.

Ja en el cotxe, ho comentàvem amb incredulitat i fins i tot alguna rialla, però tampoc imaginàvem que reviuríem l'experiència tan aviat, també en una altra gran superfície.

En aquest cas es tractava d'una de dedicada al bricolatge, etc., ja que la meva amiga estava en plena mudança i s'havia trobat que la presa d'aigua del nou pis no li permetia instal·lar la rentadora i el rentavaixella alhora. Per tant portava una espècie de clau de pas doble per a indicar 'vull una com aquesta però que permeti…' i així no hi hauria dubte del diàmetre, la grandària i tots els detalls que es necessitessin.

No obstant això, pel que sembla, sí que hi havia algun tipus de dubte perquè, encara que ella va ser la que preguntava i la que mostrava la clau mentre jo em quedava callat i a un costat (perquè tampoc era assumpte meu i perquè ni havia vist el seu pis encara i menys encara sabia com necessitava connectar els electrodomèstics), de sobte em vaig trobar que qui ens atenia m'estava explicant amb quina mena de tenalla poder estrènyer les connexions de la clau i aconsellant com havia, si no volia desgastar la rosca, cobrir-la abans amb unes voltes de cinta aïllant.

A mi. Mentre la meva amiga mirava amb cara de 'De debò?' i era deixada de costat en l'explicació, l'altre maldava per detallar-me amablement a mi com havia de fer les coses. Perquè pel que sembla no hi havia cap dubte que qualsevol tipus de nyaps en una casa les ha de fer l'home, perquè pel que sembla l'home és el que ha de saber d'aquestes coses, perquè entre homes ens entenem, perquè elles no en saben.

El meu 'Digues-li-ho a ella' va ser menys amable que les seves explicacions. I no només perquè no fos la primera vegada.

M'és igual si és la primera, la segona o la vegada que sigui però menystenir algú per ser dona és una cosa que no hauríem de consentir mai, sigui o no la nostra amiga, parella, familiar, etc. Menystenir-la donant per fet que per ser dona sap menys o no en sap és un insult i no, que busquin la nostra complicitat en pla 'club de valents' no és una cosa per la qual fer uns riures, és una altra forma de menyspreu.

I ja no és que no sigui ni la primera ni la segona, és que qualsevol que pari esment, perd el compte de les vegades. Perquè si alguna cosa m'he trobat en tots els anys que porto treballant de cara al públic és gent, majoritàriament homes (també alguna dona, perquè ser-ho no eximeix de comportaments masclistes) que eren capaços d'esquivar companyes de treball que li preguntaven si el podien ajudar en alguna cosa per a venir a preguntar-me a mi directament.

A gent que, si jo estava ocupat despatxant, li preguntaven a una companya i, quan em veien lliure, venien a preguntar-me exactament el mateix que els havia escoltat. La meva resposta era 'el que ja li ha explicat la meva companya'. Cosa que, per cert, els ofenia.

O gent que en el canvi de torn, quan jo ja partia, i la meva companya els demanava per atendre'ls, continuaven mirant-me a mi.

I també gent que es creien molt valentes per a muntar 'el pollastre' mentre veien només companyes però que, de sobte, sofrien una baixada immediata de volum en la seva veu quan em veien.

Per això em fa 'gràcia' veure els de sempre com criden que això del masclisme és una exageració o, llevant les cometes, no em fa ni punyetera gràcia i em provoca veritable vergonya aliena quan, a sobre, s'intenten vestir de 'pobres mascles oprimits'.

I em fa menys 'gràcia' encara saber que els adjectius que em dediquen en els privats es queden molt curts front a l'allau d'insults i amenaces molt més greus que rep qualsevol dona que denuncia el masclisme.

Aquest article el publicam des de l’original, que podeu trobar a: https://bit.ly/3d6wzHE 'Diario digital femenino' Amb agraïment per haver-nos facilitat la publicació.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Elena, fa 15 dies

Us en podria explicar cents com aquesta. Ja ho tinc assumit, que tinc que anar sola a una ferretería, recanvis...o a qualsevol d'aquests territoris masculins.
Però el què no ha vist l'autor de l'article, és quan una dona sola, entra a comprar una batería per al cotxe, i sap el què vol i demana detalls...i el noi alfa de torn es posa nerviós, incòmode. És tan habitual, que a vegades les dones renunciem a fer aquestes compres, gestions. Les deleguem en algun home per fer-ho tot plegat més fàcil, ho confesso.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris