algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
18°

La solitud (masculina)

Aquest estiu és amb diferència, el de tota la meva vida, quan he passat més temps tot sol. Almenys, òbviament, des que sóc pare amb responsabilitats, - que no càrregues- familiars. Per raons que ara són llargues d'explicar, fonamentalment perquè així ho han decidit ells per si mateixos, tant el meu fill com la meva filla han passat dos mesos sencers seguits, a l'estiu, amb la seva mare i família materna.

Si fa diversos mesos, m'haguesin dit, que després del terrible malson a causa del confinament 'escolar' que vàrem tenir i sofrir a casa, havia de tenir dos mesos sencers per a poder descansar i desconnectar,-això d'anar-se'n de vacances és una altra qüestió, perquè per a això fa falta tenir diners-, sincerament, creuria que m'estarien prenent el pèl o millor encara, hauria cregut que m'havia tocat la loteria. Quantes dones, a càrrec de llars monomarentals poden presumir d'una cosa similar, des de la tranquil·litat i la calma de veure els seus fills, ben acompanyats i amb cures durant la seva absència, d'un període tan llarg de descans, tranquil·litat i calma?

Record en més d'una ocasió a la fi de curs, perdre els nervis i expressar en veu alta, les ganes que tenia literalment de perdre de vista als meus fills, desbordat per una situació que semblava no tenir fi.

En el meu entorn familiar i d'amistats, mai he vist cap mare queixar-se d'aquesta mateixa manera i amb situacions personals, econòmiques i familiars molt més delicades que la meva.

No dic que no ho sentin, que segur que sí, o que no ho pensen, que segur que també. Em referesc a haver-ho escoltat verbalitzat d'aquesta manera, tal com jo ho he dit i sentit al llarg dels últims i extenuants mesos.

Jo sí que he vist en mi la sensació d'aquest sentiment que es converteix en una necessitat anhelada, urgent.

De quedar-me tot sol, de cuidar-me, de pensar només en mi mateix, i oblidar-me de tot i de tots, almenys durant un temps que no siguin unes poques hores a la setmana pidolades gairebé d'amagat.

I aquí estava jo. Amb el desig concedit. Com si hagués sorgit d'una llàntia màgica.

Sense saber exactament amb quant temps disponible al davant, - el retorn dels meus fills no tenia data prevista inicialment, ho deixàvem a la seva elecció-, tenia per a mi, però amb totes les opcions possibles per davant. Sense saber què fer. Sense saber com ocupar les vint-i-quatre hores del dia. Sense poder omplir de contingut les mateixes. Pensant que el temps, que la meva vida, se m'escapava literalment entre els meus dits, sense aprofitar prou l'oportunitat única que se'm presentava en aquest moment.

Amb l'únic objectiu de deixar de fer tot allò que significava 'treball' a cura d'altres persones (cuinar, netejar, comprar, cuidar, acompanyar, resoldre, recordar...), però que significava inevitablement, l'altra cara de la moneda.

Deixar de cuidar de mi mateix, abandonar-me voluntàriament, no únicament un grapat d'hores, no només uns pocs dies... Sinó més temps, tot el desitjable.

La sensació que la meva vida, sense els meus fills, no té cap sentit. I ara que es van fent majors i que l'única cosa que necessiten és relacionar-se amb gent de la seva edat, sentir que ja no els faig tanta falta.

En definitiva, aprendre a viure en uns pocs dies, la vida en solitari. La vida en silenci. Allunyat del soroll i enrenou acumulat durant tants anys de criança en solitari.

Record també en aquests dies, una piulada d'una dona adulta que declarava obertament que perdia tota esperança de trobar a algú en la seva vida, i que sentia una profunda –i perfectament comprensible- enveja en veure amistats seves, en parella, gaudint feliçment.

I no puc més que sentir-me reflectit i compartir aquest sentiment, perquè només busco sentir-me bé, a vegades, aquest és el camí més curt que ens han ensenyat.

Que fàcil seria en aquests moments tenir una parella amb la qual poder compartir tot aquest temps lliure que de sobte havia caigut a les meves mans, la de coses i moments que se m'ocorren que podríem compartir.

És en aquests precisos instants, quan pens el que dic i sento una profunda vergonya.

Vull, necessit, deman companyia, - femenina-, quan literalment m'avorresc, quan cerc algun pla i em ve de gust compartir-lo amb algú, per no fer-ho només en solitud.

Però no record aquesta necessitat d'aquest algú i de la seva companyia pròxima, per a la resta de l'any, en el qual romanc ocupat, cansat, atabalat i estressat, com per a dedicar-li el poc temps del qual dispòs a una altra persona que no sigui jo mateix.

En quina classe d'ésser humà social em convertesc quan només trob a faltar la companyia aliena per 'omplir' els meus buits de vida. Supòs que serà un més dels signes dels temps que ens ha tocat viure i del qual som inevitablement corresponsables.

És en aquest moment quan em ve al cap un article que vaig llegir fa temps, que deia que «som la generació que no vol relacions», i no puc més que estar d'acord, molt a pesar meu.

«Volem tot allò que ens faci viure la il·lusió que tenim una relació, però sense tenir una relació de veritat. Volem totes les recompenses sense assumir cap risc, volem tots els beneficis sense cap cost. Volem sentir que connectem amb algú prou, però no massa...» (1)

Si apliquem una mica de perspectiva de gènere, i tirem de la mirada -crítica-, cap endarrere i veim per on han anat encaminades moltes relacions de parella passades, probablement tenim capacitat de respondre a la pregunta sobre què és el que hem buscat -els homes-, en una parella. La resposta, segur que no ens agradarà, per poc que ens mostrem prou sincers.

Això també ho vaig llegir fa temps, i em va cridar molt l'atenció.

En anglès existeixen dues paraules diferents per a referir-se a la solitud. Quan parlem de 'loneliness' ens referim a la solitud que et fa sofrir, la que et provoca aquesta sensació de buit i aïllament. En canvi, quan parlem de 'solitude' es tracta, precisament, d'aquella solitud que ens submergeix en un procés d'introspecció i ens permet descobrir qui i com ets, de tal manera, que et connecta d'una manera molt profunda amb el teu jo més interior.

I pens en com i quan la solitud va arribar a la meva vida.

La solitud sempre ha estat una elecció en la meva vida. Aparentment.

Primer, la solitud triada, va arribar com una mesura de protecció individual davant l'inhòspit de les relacionals interpersonals i socials. Sobretot, quan a compte de la mateixa experiència, amb massa freqüència les coses no han sortit tant bé com esperaves. I la segona, la solitud que ve per quedar-se, sense el teu permís, que arriba com una llosa molt pesada, que un bon dia apareix en la teva vida i ja no saps o no pots llevar-te de damunt.

I, precisament parlant de solituds masculines, l'altre dia llegia un article en el qual s'esmentava, que quatre milions d'homes viuen sols als Estats Units, i em va semblar una dada brutal.

No vull enfocar-ho des del victimisme masculí que amb tanta freqüència apareix també en aquests temps d'incertesa i crisi masculina, sinó des de la realitat de la nostra incapacitat per a viure sols i preguntar-nos per què això és així.

I sobretot, per a reflexionar sobre el que construeix l'home des d'aquesta solitud no triada i el dolor aliè, que pot arribar a causar si no aprenem a gestionar-la degudament.

No cal dir que molts dels malestars masculins acaben desembocant en violències dirigides a aquelles persones que més a prop tenim: parelles i fills i filles.

La interseccionalitat dels malestars masculins que no sabem resoldre, amb el masclisme après a cop de violència que recorre les nostres venes, més una nul·la gestió adequada d'emocions quan sorgeixen els conflictes, es converteix moltes vegades en un còctel explosiu dins de les quatre parets d'una llar, que desgraciadament ja sabem com acaba amb massa freqüència.

No són pocs els estudis que incideixen en què com més 'cuida' un home, menys violència és capaç d'aflorar en les seves relacions familiars i de parella.

Però clar, per a poder cuidar cal cuidar-se primer. Sinó, difícilment ho sabrem fer. I en això, a cuidar-nos, físicament i mentalment, els homes continuem suspenent curs rere curs.

Reconèixer que tenim un problema? Ens hem passat la vida sencera negant -o ocultant- els nostres sentiments. Desmuntar aquest procés exigeix un esforç i un temps que molts homes no voldran invertir, alguns perquè no els interessa i altres, perquè encara són incapaços de destriar d'on ve el seu malestar i insatisfacció crònica amb ells mateixos.

La dificultat dels homes per a agafar el telèfon i demanar ajuda, encara que sigui només per a conversar amb un amic que sàpiga escoltar i amb qui compartir, encara que sigui de manera puntual, allò que ens està passant.

Però clar, una vegada més, es posa en evidència una altra de les moltes funcions relacionals que històricament han estat les dones les encarregades de dur a terme, com tantes i tantes que es poden destacar.

Aquesta enèsima motxilla o càrrega mental que suporten les dones en l'àmbit privat i domèstic. Dones que s'encarreguen de mantenir el contacte i promoure les relacions afectives que envolten la parella, fins i tot de les amistats o família d'ell.

Així que, quan toca a l'home -en solitud- agafar el telèfon i demanar ajuda, sembla que ens estan demanant alguna cosa per a la qual ens trobem incompetents en dur a terme.

«Com a homes, en general se'ns ha educat a tenir poc o cap contacte amb altres persones, amb nosaltres mateixos, i això fa que sovint ens sentim perduts. Em desfaig de ganes de contacte, però he après a viure sense tot, just amb mínim contacte. Tinc por, d'experimentar una cosa de la qual, després, no en pugui tornar a gaudir, per tant, rebuig qualsevol oportunitat d'establir contacte» (2)

I després d'aquests dos interminables mesos on he tingut l'oportunitat de mirar-me amb deteniment i de mirar al meu voltant, no puc més que afirmar aquesta última reflexió:

Mentre elles estan descobrint el plaer de viure soles, nosaltres estem sofrint les conseqüències de no haver sabut apreciar el viure acompanyats.

  1. 'Somos la generación que no quiere relaciones', publicat el 17/05/2016 a www.huffingtonpost.es

  2. '9 Formas inconscientes de como evitamos el contacto y 9 Formas conscientes para favorecer el contacto', publicat el 25/10/2019 a www.empatiaeia.com

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Bartomeu, fa 7 mesos

Interessant reflexió, gràcies.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris