muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Volant volant ja serem a la «nova normalitat», i si pensam en com era abans?

Duim de confinament ja molt i s’ha passat volant, en el meu cas. Ja em veig tornant al que anomenam la «nova normalitat», que té poc de nova i massa de normalitat. Normalitat capitalista per seguir comprant, viatjant, corrent -amb pressa, no de runner- d’un lloc a un altre. També podem fer el que fèiem canviant el què, amb qui i cap a on.

Escoltava fa uns dies a Marina Garcés a Frena La Curva. Deia que l’important no era pensar en el futur, en el què farem i com, l’important era pensar en què fèiem, com ho fèiem i què passava abans del confinament. Ella mencionava les revolucions a Xile, les mobilitzacions feministes globals, el moviment de joves contra el canvi climàtic i arribava tan ‘enfora’ com per recordar el 15M, les revoltes a Catalunya i, fins i tot, el 'No a la guerra' i les campanyes antiglobalització i contra el Thatcherisme, el neoliberalisme europeu.

Arran d'aquesta intervenció, molt més intensament, he estat pensant en què feia jo, en el meu dia a dia, a l'«antiga normalitat». Mil plans, feina per pagar lloguer, poques hores dormides, menjar poc -no malament, però sí sense parar-hi esment-... endinsar-me en la voràgine del dia a dia sense prestar atenció a les relacions, ni a com estava, ni a com estaven les persones estimades del meu voltant. Perpetuava, així, una visió capitalista i masclista de la vida a base de produir -a saber el què, em deman ara- sense pensar en les cures.

Ara, durant el confinament, m'he adonat que no vull córrer. Vull decidir on compr, què compr, què menj, vull dedicar-li temps al cos i al pensar. M’ha anat tan bé poder tenir moments per pensar, que fins i tot he pogut escriure aquest text que llegeixes -feia molt temps que anava endarrer de fer-ho-. Vull ser una persona conscient, que entén el consentiment propi, les necessitats, les prioritats i els desigs -austers- que tenim i volem. Ho dic en plural perquè està bé pensar en com les nostres necessitats/prioritats/desigs varien i canvien el nostre món, així com pensar en què és el que generam i amb qui ho volem fer plegades.

I sabeu què? Us he dit tot això i tenc por. Tenc por perquè aquests plantejaments han sorgit en un moment d’aturada forçosa. Ens varen -i ens vàrem- obligar a aturar, restant (o multiplicant) a casa. En el meu cas, a més, sense feina perquè m'acomiadaren.

Tenc por, tenc por a tornar a la voràgine. Tenc por a no fer cas a tot el que m’ha fet bé durant totes aquestes setmanes. Tenc por a deixar-me endur pel sistema i les «comoditats», que no són els desigs, ni les necessitats de les que parlava abans.

Tenc por de tornar a acceptar una feina que no m’ompli i que em condicioni la vida. Tenc por d’haver de posar-me la mascareta, que deia Núria Sbert al blog Descambuix. Tenc por que el capitalisme torni a inundar els carrers. Tenc por que l’individualisme tanqui les persianes de les veïnades, ara que ens miràvem als ulls.

Tenc por, i és bo sentir-la. Ens prepara pel que vindrà, ens manté en alerta. Vull estar en alerta, en aquest ser conscient, per tal de no deixar-me endur quan acabi l’estat d’alarma. Moltes coses han canviat a la meva vida en aquest confinament. Ha precipitat canvis que ja estaven en ment i ha generat dubtes, molts.

Sentim por, plorem, riguem, xalem, pensem, cuidem-nos, cuidem. Cuidem molt! Deixem de pensar en què vull i pensem en què fèiem i com això repercutia al nostre macro-micro voltant. Una abraçada confinada!

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tià, fa 11 mesos


Un article molt lúcid amb el qual estic totalment d'acord.

Malauradament, tenc la quasi certesa que, un pic passada la pandèmia, tornarem a les mateixes: el 2022 hauríem d'arribar als setze milions de turistes (si no "creixem" cada any, el sistema no funciona), naturalment, caldrà ampliar Son Santjoan i la xarxa viària, urbanitzar més, la immigració a les Illes haurà d'augmentar: el 1936 les Balears tenien 300.000 habitants, ara passam del milió dos-cents mil.

Això no té aturador. N'hi ha qui parlen d'un abans i un després del coronavirus. Per mi van errats. L'avís no haurà servit per a res. I fins a la pròxima pandèmia. I això sense comptar el canvi climàtic.

O és que els avisos rebuts de quaranta anys ençà han servit? I no és que no n'hi hagi haguts: la sida, el grip A, les vaques folles, l'Ebola, la zika, el sars, el grip aviari, etc, etc.
El nostre sistema és voraç i la màquina no es pot aturar.

Ja ho veurem. Ja ho dirà qui serà viu.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris