algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 20°
24°

Misogínia, l’assignatura pendent

Misogínia: nom femení. Aversió a les dones o falta de confiança en elles.

El meu pare va morir quan jo tenia sis anys.

Quan vaig arribar a l'adolescència la meva mare em va demanar perdó per no saber ensenyar-me a afaitar (no passa res, mamà… no passa res… això no em va fer falta…)

La veritat és que mai em va faltar res de tu, mai, res…. Ni com a persona, ni com a professional proveïdora, ni com a mare.

El que sí que em va sobrar és que des de fora s'obstinessin sense descans a assenyalar com un insalvable problema que a casa no tinguéssim un patriarca… No varen trigar a exigir-me a mi que ocupés la seva plaça (i jo no vaig trigar a acceptar-la, venia plena de poder i privilegis…)

Tota una societat, majoritàriament els homes adults, els meus supòsits referents, menysvalorant la meva mare.

Això sí que va estar malament, molt malament… m'ho varen ficar a les venes…. jo només tenia sis anys… he trigat molt, molt, molt de temps a treure-me'l…. i encara, encara…

(Ho sento molt, mamà… em dol el cor… ara que fa tant que ja no hi ets…)

Si hi ha alguna cosa que em fascina és la dificultat dels homes a detectar la misogínia, pròpia i aliena i, quan és assenyalada per massa evident, la poca importància que li atorguem.

Sospito que els adults homes no som ni remotament conscients de la profunditat vital i medul·lar que aconsegueix el nostre menyspreu i rebuig a les dones, incloses les que conviuen amb nosaltres. Per molt progressistes i igualitaris que ens auto-qualifiquem.

Sento que hem trobat una nova zona de confort consistent a conformar-nos amb demostrar cap a fora certes actituds igualitàries en l'extern, en el nostre discurs i posicionament social i en les nostres manifestacions (xerrameca). Fer-ho ens fa sentir bé, fins i tot orgullosos de la nostra tasca activista. D'alguna forma creiem que ja hem aconseguit l'objectiu 'igualitari' en nosaltres, que ja hem acabat el treball.

No sento que ens atrevim a continuar descendint a aquesta zona abismal que és la nostra subjectivitat, més o menys inconscient. Continuem obviant la rellevància insalvable de la manera en què vàrem ser construïts, socialitzats, educats i submergits culturalment. I no em refereixo a analitzar intel·lectualment la construcció dels 'homes en general', em refereixo a explorar la inqüestionable foscor de la biografia de l'home que jo habito. Sí, baixar als lúgubres soterranis de la meva pròpia història.

Només la intel·lectualitat mai va ser suficient per a fer by-pass a la realitat íntima. Sense realitzar el viatge interior, no és possible reconèixer en nosaltres la misogínia que vitalment ens mou, la posició subjectiva en la qual hem col·locat a la dona (a totes les dones) pel fet de ser-ho. I, si no hi ha acte-reconeixement, no hi ha acceptació i, per tant, cap possibilitat de transformació.

La conseqüència de mantenir aquesta assignatura pendent és que les 'memòries misògines' que conformen la nostra pulsió interior, la nostra masculina manera de veure la vida, continuen actives. Com si fossin trossos de 'codis de programa' sense depurar que, òbviament, s''executen' quan apareix en ella l'equació.

Per això els homes no reparem en la diferent forma en què abordem una situació quan el subjecte o l'objectiu, directe indirecte d'aquesta, és una dona.

Fins a la psicoanàlisi (i l'androcentrisme que el va parir) ha normalitzat la misogínia en els homes, associant-la a una resolució 'raonable' del trauma edípic. I ens hem quedat tan tranquils (una vegada més) amb aquesta suposada normalitat en la qual de nou culpem a les dones i passem per alt, de manera profundament misògina, que elles són les víctimes.

I aquest és l'aspecte que vull destacar en aquesta reflexió: el desvergonyiment i facilitat (que ratlla en el psicopàtic) que els homes obviem que una dona (totes) està sent víctima dels nostres actes, de les nostres conductes, de l'estúpida forma en què les menysvalorem, els 'expliquem coses' i les 'tutelem', de la nostra desigual manera en què canalitzem les nostres emocions (per exemple, la ira) quan qui està davant és una dona o un home. No, quan són dones, no 'sentim' les víctimes.

Fins i tot en el nostre peculiar art en cantar-li poèticament a l'amor, convertint-la en 'aquesta cosa que dóna sentit a les nostres masculines vides, vulgui ella o no vulgui' hi ha profunda misogínia.

Per tot l'anterior, permeteu-me que afirmi que tots els homes odiem les dones, sense excepció. Per això, la nostra tendència natural a justificar, en viril fratria, les nostres conductes victimistes masculines (almenys les no delictives). La nostra compartida misogínia ens impedeix percebre que el nostre acte està tenint una víctima a la qual estem causant mal. Posam al capdavant la nostra masculina 'necessitat' al mal infligit. I això és terrible.

La nostra ancestral misogínia, el nostre menyspreu i rebuig a la dona, és la raó principal per la qual tolerem la violència masclista. És la causa per la qual ens mantenim indiferents, en silenci còmplice. Perquè, en ser elles les danyades, no sentim el dolor causat.

'Només li demano a déu que el dolor no em sigui indiferent, cantava Ana Belén.

Et convido, lector masculí, a mirar(-te) per dins i a demanar(-te) el mateix.

Podeu trobar la publicació original a: https://bit.ly/2xSBEDo

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa dervers d'un any

Hi ha un aspecte encara pitjor i és sa misogínia que pateixen ses mateixes dones. Ho il·lustraré amb un cas que em tocà viure. Quan morí mon pare jo tenia devuit anys i ma mare, que era molt però que molt catòlica, m'obligà aleshores, com a germà gros, a ocupar a sa taula a s'hora des dinar es lloc que ell ocupava en vida, a un cap de sa taula, perquè ella deia que no volia veure aquell espai buit. Jo, fins aquell moment i encara haurien de passar bastants mesos més (després de sa mort d'ella mateixa, per cert), no havia fet feina remunerada de manera regular i em sentia una persona molt insegura i no se m'ocorregué aleshores de suggerir-li que fos ella sa qui ocupàs aquest lloc, el qual em venia ample en aquell moment, realment incòmode he de reconèixer. No se m'ocorregué ni a jo ni a ella, a dir veritat. Ella, ja he dit, sobrevisqué mon pare poc més d'un any i morí abans que jo fes feina remunerada de manera regular i cobràs una certa seguretat. Si fos ara li hauria dit que si no seria mellor que es lloc en qüestió l'ocupàs ella i no jo

Sovent, més que no mos creim, són ses classes oprimides ses que s'autooprimeixen. Passa amb tots es i ses catalanoparlants que giren ràpidament de llengua quan es troben algú no catalanoparlant, sense anar més lluny

O no és cert també, i tornant a sa marginació-opressió de sa dona, que na Margaret Thatcher (que es deia Roberts de llinatge de família) en tots es anys que fou cap de govern des Regne Unit no posà mai una dona en cap des seus gabinets? Es deia que era perquè no li poguessin fer ombra

Valoració:1menosmas
Per complement amb androgínia, fa dervers d'un any

L'androgínia costa molt de reconèixer. Els nins i homes hetero també són maltractats, abusats, violats, acosats, desacreditats i memystinguts. I per dones o homes hetero, homo o bisex, I en intimitat és clar que femimistes, van corregint sexisme i androgínia. Hi ha de tot! El camvi social és comú, i educació i media ajuden. Els homes que de nins captàren ideals per minvar el sexisme han tingut bon punt de vista per l'androgínia o la incomprensió per haver camviat conductes. I seguim camviant, cercant i repensant. El sexisme masclista per sort es reconeix cada cop més. Es troben a faltar recursos que ajudin a veure on hi ha androgínia, com ara aquest artcle amb misogínia, també molt necessari

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris