lluvia ligera
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
19°

Masculinitats confinades: la bèstia es desperta sola

27-03-2020

Llegesc aquests dies publicacions amb un conjunt de recomanacions dirigides expressament a la població masculina adulta, a nosaltres, els homes, per a ajudar-nos a gestionar aquests temps d'obligat confinament. A més dels adequats consells i pautes per a abordar l'estrès, la tensió i altres dificultats humanes a compte del tancament, s'aporten advertiments específics com aquest:

«...És la teva pròpia responsabilitat com gestiones amb l'aclaparament, la inseguretat o l'ira. La violència no és la solució. Digués no a la violència...»

No pretenc amb aquest text desqualificar aquesta iniciativa ni cap altra que posi el focus en la intolerable relació entre masculinitat i violència en nom del seu desitjat desacoblament. Sí que convid a reflexionar sobre la falta de major rotunditat i contundència en aquests missatges amb sana intenció pedagògica.

Com dic, és una invitació a la reflexió, no un retret a la iniciativa. La meva proposta té a veure òbviament que el document al qual em referesc està elaborat i difós majoritàriament per homes, que és veritat que tracten de posar consciència a aquesta realitat, però homes, al cap i a la fi.

La meva pregunta seria: No continuam mantenint excessiva tolerància cap a l'ús de la violència, conseqüència de la nostra construcció masculina, la nostra pròpia subjectivitat que desemboca en una, més o menys inconscient, justificació implícita? Em tem que sí i les meves anàlisis, recerques i treball de camp sobre la masculinitat ho confirmen constantment.

Em tem que no acabem d'admetre que la violència d'un home contra una dona, en la intensitat que sigui, és un delicte. Cridar a la teva parella per a sotmetre la seva voluntat o colpejar la taula per a intimidar-la són conductes delictives. Injustificables, tenguin l'origen que tenguin. Allò paradoxal és que, si un altre home es dirigís a un de nosaltres d'aquestes formes en una situació quotidiana, més encara si és una conducta recurrent, sens dubte li recriminaríem sense por ni equívocs, sense simplicitat amable, i, fins i tot, valoraríem denunciar-lo perquè sabem que són actituds intolerables en qualsevol circumstància.

No obstant això, semblaria que en l'entorn domèstic la mirada (i la llei) que apliquem és una altra. Semblaria que admetem que la convivència amb una dona (i amb les seves filles i fills) és causa suficient per a provocar en l'home situacions d'estrès, ansietat i pèrdua de control que podrien desembocar en l'ús de la força física o verbal contra aquestes mateixes persones que, estant en la mateixa situació que ell, per contra, no se'ns antullen «perilloses».

Em deman si en aquesta manera d'abordar la violència de gènere no està amagada en una subtil justificació, típica de la fratria masculina: «jo t'entenc, és dur i complicat, a mi també em passa, però tracta de calmar-te, fes una passejada pel passadís».

I d'aquí, d'aquest intent 'complaent' de calmar la bèstia, procedeix la recomanació, si més no tèbia, que m'ha suggerit aquesta reflexió, i que deia:

«...La violència no és la solució. Dic no a la violència...».

Quant, al meu entendre, hauria de dir, de manera rotunda i contundent:

«...L'ús de la violència és un delicte penat per la llei. No travessis aquesta línia. No t'ho permetrem...».

Aprofit també, a manera de pedagogia, per a recordar que el maltractador no necessita cap raó o situació especial de confinament per a colpejar a la dona amb la qual conviu. Pot bastar, simplement, que un matí ella li miri directament als ulls i li digui que el deixarà.

La bèstia es desperta sola.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris