cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín: 14°
13°

Els homes també experimentam la nostra 'menstruació'

A Desembolicar, portam, de nou, una article de Lionel S. Delgado, amb unes aportacions que rompen alguns esquemes, del que, des de la normalitat, l’utilitarisme, l’hegemonia masculina, es considera norma. Per ventura, ara, en temps de confinaments i preocupació per la pandèmia, alguns incentius que ens permetin remoure el pensament normatiu i androcèntric, ens ajudin a resignificar alguns dels paràmetres naturalitzats.

Aquest article es va publicar originalment a: https://elasombrario.com/ Agraïm a l’autor i a la publicació per permetre'ns la traducció i publicació.

Els homes també experimentam la nostra 'menstruació

El masculí defineix allò útil. Als homes ens preocupa yoy allò que produeix, per tant cal dominar i disciplinar les seves parts. Ens preocupa el múscul, productor de moviment; el penis, productor de poder i virilitat; el semen, productor de prole (o de dominació). Ens preocupa la força, la potència i la resistència. Però podem intentar la tasca de conèixer les nostres variacions hormonals i acaronar-nos. Un altre lliurament d'aquesta secció a dues veus. Diàlegs sobre trobades, l'etern femení resistent i les masculinitats errants. A càrrec de Analía Iglesias i Lionel S. Delgado.

Als homes, en general, tot allò corporal ens enxampa per sorpresa. No solem anar al metge, no ens inspeccionem ni ens coneixem. El cos masculí és un cos útil, com bé diu Analía en el seu darrer article (1). Només ens interessa el que produeix. Ens preocupa el múscul, productor de moviment; el penis, productor de poder i virilitat; el semen, productor de prole (o de dominació). Ens preocupa la força, la potència i la resistència.

Això deixa de costat moltíssim a comprendre i viure. Per exemple, de quants homes, que es diuen heterosexuals, sabeu que coneguin, inspeccionin o gaudeixin del seu anus? L'anus, com a òrgan de la deixalla –el contrari de la utilitat– es troba despullat del plaer i el seu coneixement és tabú. És famosíssim aquell fil de Twitter (2) que va descobrir com la por de l'home al seu propi cul portava fins i tot a pràctiques que posaven en risc les més mínimes mesures d'higiene. Per no voler tocar-se, alguns homes ni es netegen. Però no vull centrar-me en l'escatològic del tema sinó anar més enllà.

El cos, per a l'home, és una màquina productiva i viril. El cos masculí ideal és un cos dominat i disciplinat. Eficaç i recte. Sempre disponible, sempre actiu, sempre potent. Per això portem tan mal la fallada, la impotència o la malaltia. Potser per això ens resulta humiliant la visita al doctor, la visita al psicòleg o directament demanar ajuda quan no estam bé.

El desconeixement del cos home és enorme. Lògicament, no intent aquí generalitzar injustament. Dependrà de casos, de tipus de masculinitat i de moments històrics. Però fins i tot amb totes les particularitats, continua havent-hi un tema entre l'home i la seva cura corporal. Parlaré aquí d'homes com a sinònim de 'persones amb penis', sabent que la realitat és molt més complexa, però concediu-me el luxe per comoditat escrita.

La dona com ésser sotmès a la naturalesa

Aquesta relació de l'home amb el seu cos no solament l'afecta a ell. L'home, en un context patriarcal, marca la mesura de tot. En aquest sentit, la dona normalment apareix com l'ombra, la contra cara. També en el corporal. Així, si l'home defineix el seu ideal corporal com un cos disciplinat, la dona apareix, al seu torn, com a víctima del seu propi cos.

El cos femení és vist com aquest cos caòtic i atzarós que segueix una llei de la naturalesa en lloc de la llei de la civilització. El cos femení és un cos rebel. El cos masculí està disciplinat segons una lògica de l'entrenament, mentre que el cos femení és vist com un cos que s'imposa a la voluntat de la pròpia dona, sempre. Tant, que la voluntat s'acaba identificant amb aquesta fragilitat. La meva germana em comentava respecte a això: «La voluntat femenina és fràgil i atzarosa perquè s'identifica amb aquest cos cíclic i feble».

Aquesta visió del cos de la dona com el cos que ha de ser domat / estudiat / controlat remet a la configuració més bàsica de l'ordre patriarcal: el cos de dona és per a la mirada patriarcal aquest etern desconegut que té un peu en l'animal i un en l'humà. La història de la psicologia i la medicina, entre altres, es teixeix contemplant al cos de dona com la variant del neutral masculí.

La menstruació és només la prova més fefaent de tot això. La crida del terrenal, del biològic, sotmet a la dona a ritmes que no són seus. I que aquests ritmes se li imposin a la dona d'una manera tan radical únicament reafirma a l'home en la seva idea que el seu cos disciplinat és l'ideal.

El cicle menstrual funciona com a metàfora de la inestabilitat femenina: el cos dona, com diu Mari Luz Esteban, és definit a partir de la seva relació amb la fertilitat i, així, es pensa com un cos subjecte a alteracions i modificacions cícliques a causa del seu cicle fèrtil-menstrual. El cos dona no pot ser objectiu, neutral i racional perquè es troba sotmès per aquests cicles. El cos dona és caos i canvi. I tant és així que recerques com les de Brigitte Leeners,(3) a Zuric, busquen demostrar una cosa tan bàsica com que els cicles hormonals femenins no alteren les seves capacitats intel·lectuals.

Els homes sempre han vist amb sospita la relació del cos dona amb el seny. Avicena, en la seva enciclopèdia Cànon de la Medicina, parla de com la sang menstrual pot fer que la dona sigui més propensa a la demència si es potencia en ella l'humor melancòlic. La Hysteria (del grec hystera, ‘úter’) es planteja així com un trastorn fonamentalment femení, despullant a la dona del do de la neutralitat.

Els homes i la neutralitat

La relació dels homes amb la menstruació és complexa. Ja des de petit jo vaig viure aquest assumpte com un tema desconegut. Es parla en murmuris, en els racons. La meva mare ho comentava amb la meva germana a la nostra esquena. Mai se'ns va fer partícips d'aquests temes.

En les poquíssimes classes d'educació sexual (dues o tres hores en tota la vida acadèmica, centrada sobretot en les MTS), l'explicació de la menstruació és superficial i acaba comunicant la imatge de la qual es parla més amunt: el cos de la dona segueix uns ritmes capritxosos, aliens a la seva voluntat.

En un article passat, (4) vaig escriure sobre la tendència masculina a exterioritzar una voluntat aliena en el penis. La frase 'pensar amb el penis' funciona externalitzant una sèrie de decisions. Similar a la tendència a pensar en la menstruació com un ritme-altre, com a resultat d'un úter que pensa per si mateix. Com a exemple, aquí estan les tires còmiques de Sarah Andersen sobre l'úter.

No obstant això, si som estrictes, el cos home no pot estar subjecte a lleis diferents. Som carn, hormones i ferides. Totes, sense distinció. Però, així i tot, quant sabem de la relació entre els cicles hormonals i el cos home?

Quantes vegades heu sentit parlar de cicles hormonals en homes? Els homes, quant us heu preocupat per les variacions hormonals que sofriu? De debò pensem que la nostra libido, com la nostra alegria, tristesa o cansament no tenen absolutament res a veure amb les variacions hormonals que sofrim?

Les persones amb penis sí que tenen alteracions hormonals. Ocorre que es parla moltíssim menys d'això. I afecten igualment la seva vida emocional. És més, els cicles hormonals masculins, per la qual cosa se sap, poden arribar a ser més caòtics, diversos i forts que els de les dones, arribant a tenir variacions enormes en el transcurs d'un sol dia.

Cicles diaris, cicles fins i tot menors (cicles extra curts d'uns minuts), cicles mensuals i fins i tot annuals… Pics que es donen al matí i baixen al llarg del dia, pics que aconsegueixen màxims a la tardor i es desplomen a l'estiu, pics en cicles mensuals que poden anar de vuit a trenta dies… La variació és tan gran que resulta absolutament incomprensible que no estiguem llegint compulsivament sobre això cadascuna de les persones amb penis que ens preocupem sobre el nostre cos.

El caòtic cos amb penis

Els cicles hormonals no sols existeixen, sinó que podrien posar en escac la suposada neutralitat i objectivitat de l'home en la mateixa mesura que sol pressuposar-se en la dona. El doctor Gerald Lincoln el diu La síndrome de l'home irritable,(5) que es dóna quan els nivells de testosterona decauen dramàticament en algunes persones amb penis. Jed Diamond, en el llibre titulat com la síndrome, desenvolupa encara més el terme i parla de predominances en edat (entre l'adolescència i els 40 anys) o desencadenants (hormonals, però també mentals, com l'estrès, fins i tot identitaris).

I, amb tot, les variacions hormonals masculines continuen sent tremendament desconegudes per les persones amb penis. M'encantaria veure tanta preocupació com per a fer apps de mòbil que mesurin els canvis hormonals com passa amb la dona. Pregunto als meus amics i poc o res saben sobre el tema. El desconeixement continua sent un privilegi masculí: podem passar per la vida sense entendre'ns, ja que el cos home mai ha estat objecte neuròtic de l'ull mèdic. Som caòtics, però passem inadvertits.

La menstruació, com els cicles hormonals masculins, ens posen en la tessitura de reconèixer la materialitat de la vida, la realitat inevitable que estem afectades pel món, la carn i la seva mundanitat. Ens queda conèixer-nos, experimentar-nos i habitar pacíficament un cos caòtic. Trobar-nos amb altres cossos caòtics. I acaronar-nos.

(1) Article Analía Iglesias: https://bit.ly/38Z6w1D

(2) https://bit.ly/392d67m

(3) Brigitte Leeners: https://bit.ly/2WnpMmN

(4) Lionel Delgado: https://elasombrario.com/envidia-dildo-pensar-dos-cerebros/

(5) https://diariodeunasexologa.es/los-hombres-tienen-la-regla/

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris