cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 19°
19°

Els homes del segle XXI

Fruit d’un treball de trobada personal, d’indagació i del compartir col·lectiu, en el context d’un Grup d’homes, Paco Esteve ens regala aquest relat. Escriptor, pare, curós amb la paraula, amb el text que posa al nostre abast, tenim un exemple d’home que mira de desembolicar-se de les velles cuirasses.

Paco Esteve i Beneito (Agres, Alacant, 1979) és assessor lingüístic i escriptor. Ha publicat les novel·les: Si ha nevat i Qui no fa la festa, i el llibre de literatura popular Agres i dolces.

Els homes del segle XXI

Escoltau amb atenció, nins i nines, el trist final d’una espècie que habità un planeta en una galàxia molt i molt llunyana, fa molt i molt de temps. Allà, a la Terra, florí una civilització que arribà a unes cotes d’evolució mai abans conegudes, de saviesa i tecnologia, de cooperació i abundància, però també de ruïna i misèria, de lluita i destrucció. És una història trista, perquè els habitants d’aquell planeta crearen una civilització que els acabà destruint.

La història és molt més llarga i no ens aturarem ara a discernir què propicià la fi d’aquella espècie, però sí que us parlaré d’una part gens menyspreable de la responsabilitat de la catàstrofe: els homes.

Els homes del segle XXI, al planeta Terra, no van ser capaços de canviar el seu destí, que tanmateix tingueren a les mans. Estaven massa capficats en les seves identitats individuals, en les seves petites manies i misèries, totes tan iguals, i ells creient-les totes tan úniques, tan especials...

Els homes del planeta Terra, en el temps que ells anomenaven segle XXI, no van ser prou atents a la seva capacitat de protecció, de cura, de cooperació, de superació de les individualitats. Més s’estimaren pertànyer a països, famílies, genealogies, ideologies. Creien que això, i les religions i els colors de pell, els feien prou diferents com per enemistar-los. És mal d’explicar, nins i nines, ja ho sé, que us deu donar a ciència-ficció.

Els homes de la Terra no eren ni tan sols la majoria de les persones que habitaren aquell planeta. De fet, no arribaven a ser ni la meitat, però pareixien més forts només perquè tenien l’altra meitat, la vertadera majoria, sotmesa i apartada dels espais de decisió. Sobre aquesta dominació es fonamentava el patriarcat, que no us explicaré ara perquè no us ho creuríeu, però fou ben real i fins i tot s’allargà uns quants mil·lennis. Pobrets.

Els homes del segle XXI pogueren viure en un paradís, però s’estimaren més fer que aquell paradís ho fos només per a uns pocs, i que la resta sucumbís en la misèria i la fam. Tenien els mitjans i la tecnologia per anar d’una punta a l’altra del seu petit planeta en poques hores, i fins i tot de sortir-ne. Inventaren una eina de telepatia col·lectiva —que anomenaren internet— que no els va servir, tanmateix, per posar-se d’acord ni tan sols en una cosa tan essencial com era la supervivència comuna.

Sé el que us estau demanant. I teniu raó, no tots els homes foren tan dolents i patriarcals. També hi hagué homes, molts, que s’aliaren amb les dones. No eren herois, sinó lluitadors conscients que gosaren enfrontar-se al patriarcat i les inèrcies heretades, homes de la Terra que al segle XXI s’atreviren a canviar la seva masculinitat i transformar l’espècie, avantpassada directa de la nostra civilització. Homes nous que es desconstruïren i saberen transcendir, amb molt d’esforç i coratge, els condicionants i els privilegis que la història els havia llegat.

Però això és una altra història que, si us portau bé, nins i nines, us contaré un altre dia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris