cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 28°
27°

Els llaços que no sospitàvem entre amor i violència

Es transpira per arreu, aquests dies un seguit de missatges que com cada any arriben des del sistema de consum, de cara a mirar l'amor des del prisma de l'amor romàntic, tot com un producte... Es produeix un bombardeig de convidades al consum, sota la flaire de viure i cercar l'ideal de l'enamorament.

Responsablement, des d'aquesta secció i per tant des de la xarxa #HomesTransitant, volem aportar una mirada que pugui ajudar a compartir qüestionaments, òptiques que ens obrin a la desconstrucció dels paranys del que es proclama tant lleugerament com ideal de les relacions de parella. Encara ressona massa sovint, el tòpic de la 'mitja taronja', el paradigma idealitzat que ens atrapi, un cercar a fora de cadascú, el que no desenvolupam a dins, per tal de construir relacions igualitàries, lliures i fora dels tòpics.

L'article que aportam avui, ens pot ajudar a desembolicar i desfer-nos d'idees preconcebudes, de miratges confonedores, sobretot dóna llum per aprendre a considerar a l'altre com un ésser complet, així com un mateix. Ens descriu sobretot com són els vincles entre això que anomenam amor i sovint esdevé violència.

Presentació

Lea Melandri és una feminista italiana, coautora amb el nostre amic Stefano Ciccone d’un petit llibre indispensable (per llegir sobretot en aquests dies de Sant Valentí, quan som bombardejats per la ideologia i el consumisme de l’amor romàntic): 'Il legame insospettabile tra amore e violenza' (L’insospitable lligam entre amor i violència).

En la presentació del llibre, diu: «És clar que els homes violen i maten les dones: no són els malalts mentals, els marginals, els captaires, els lladres, els coneguts delinqüents, sinó joves 'normals', respectuosos i de bona carrera.

És clar que el primer lloc d’aquest feminicidi és la llar, la família, el lloc que es troba al capdamunt dels 'valors' de la retòrica de la dreta, però també de les polítiques socials d’una part de l’esquerra, sense que ningú es pregunti si la violència no s’origina aquí, en aquells llaços familiars que, en institucionalitzar la infantesa, alhora perpetuen l’explotació del treball femení gratuït, l’allunyament de les dones de l’esfera pública, la subordinació al poder masculí, presentat com a 'natural'. Una ideologia que eternament les vol mares.»

Presentam un dels seus darrers escrits, aparegut al seu mur de Facebook.

Nusos

La maternitat il·limitada de les dones i la infància prolongada dels homes.

La violència masculina contra les dones no és 'inexplicable', segons diuen els informes. Obriu una mica més els ulls sobre les relacions de parella i dins de la família. No tengueu por de reconèixer:

- Que els afectes més íntims sempre han estat creuats per les relacions de poder entre sexes.

- Que la infància prolongada en les relacions amoroses d’adults és una de les arrels de la violència.

- Que el fet que les mares es considerin indispensables els dona un poder que alimenta la dependència i la fragilitat dels infants.

- Que les dones tenen cura de les criatures, de la gent anciana o malalta, però també dels homes perfectament sans, ja siguin aquests els marits, els amants, els pares o els germans. Això significa una dedicació considerada fins i tot una extensió 'natural' del seu 'ser mare', i no un destí que se'ls hagi imposat.

- Que el domini masculí de cap de les maneres ha minvat, però sí hi ha hagut grans canvis en la relació entre sexes des de fa un segle.

- Que en l'àmbit domèstic les dones han demostrat que ja no volen ser un cos disponible per als altres. Les separacions, els divorcis, el nombre creixent de dones que viuen soles -tant des del punt de vista material com simbòlic- mostren que la disponibilitat de les dones per 'sacrificar-se' està fallant.

- Que malgrat que tota la idealització de la família és tan persistent, potser això s’explica perquè és dintre de les cases on es confon la nostàlgia de l’home-fill, el poder de la dona-mare com a indispensable i les restes d’un domini patriarcal ja en decadència.

- Perquè si la dominació i l'amor parlen el mateix idioma - «soc teu», «ets meu», «no puc viure sense tu», «fes-me patir, fes-me morir, però queda’t amb mi» (només a les cançons?) – això vol dir que no matam per amor sinó que l’AMOR, tal com l’hem heretat, hi té a veure, i que ha arribat el moment de treure-li la seva 'misteriositat', 'màgia', 'inexplicabilitat'.

Lea Melandri

Presentació i traducció per Juanjo Compairé (Homes Igualitaris).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris