algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 20°
16°

Trencaclosques i ferides obertes

18-01-2020

Víctor Sánchez, és un home que cerca aprofundir des de la pròpia experiència vital, sense filtres, obrint-se mentalment i de cor, per a trobar respostes a moltes de les interpel·lacions que provenen de la masculinitat, sovint encaixades a cops, conduïdes per la força bruta del costum, o també admetent que les ferides obertes, mirades amb cura poden trobar guariment.

Aquest text, és la primera part del 'diàleg' a dues mans, 'diàlegs masculins', als quals ens tenen avesats ell, en Víctor, i Justo Fernàndez, a les seves obres.

Trencaclosques i ferides obertes

La primera vegada en la meva vida, que vaig ser conscient del transcurs inevitable del pas del temps va ser a quaranta anys. Llavors em vaig adonar que, en el millor dels casos, havia gastat ja mitja vida.

La meitat de la meva vida més jove, més vital, amb menys preocupacions i responsabilitats, la que, sens dubte, fins al moment, semblava la millor i més complaent, -amb poques possibilitats que el que estàs per arribar pogués estar a l'alçada d'allò que ja havia viscut-. Com aquella estrofa del tango de Carlos Gardel que he escoltat tantes vegades de la boca del meu pare, «... sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada...»

Record també, a propòsit de la primera tanda de Diàlegs Masculins (1), el capítol on esmentava de passada el meu particular «viatge» de vida al llarg i ample de tres dècades, i la meva tornada a casa dels pares després d'aquesta trajectòria vital transcorreguda amb no pocs alts i baixos.

Fent una ullada enrere, puc distingir amb tota claredat tres punts d'inflexió en moments molt determinants de la meva vida: els cinc, els dotze i els quaranta-tres anys. Els inicis i els finals de les diferents etapes de la meva vida: infantesa, adolescència / joventut i adultesa / maduresa. És un bon exercici que vos anim a fer: trobar aquests moments clau de les vostres vides i veure com vos varen marcar en el seu moment i quines varen ser les seves conseqüències posteriors.

Per anar directament al gra del propòsit d'aquest capítol, (2) a dotze anys vaig sentir que em desconnectava dels meus pares. Una nova ciutat, un nou canvi de col·legi, un nou grup d'amistats per conformar. En definitiva, un munt de novetats en una edat que, per a mi, va ser molt complexa i no sempre ben resolta.

Un dels primers amics que vaig tenir aleshores era un company de classe repetidor que, òbviament, tot i que compartíem curs, em guanyava de tres anys. Tres anys més, comparats amb una curta vida de dotze, vos assegur que és una gran diferència d'edat. Sobretot si es tracta d'aprendre de la vida a través del mètode més ràpid i fàcil, però que no sempre és el millor.

A ell li he d'«agrair» entre moltes altres coses, la meva primerenca incursió en el món de l'alcohol i del tabac (aquest últim amb poc èxit, per sort).
El cas és que quan esment en el llibre anterior, el del meu «viatge de vida» al llarg de trenta anys, la història fa un salt i em trasllada als meus quaranta-tres anys. Al moment en què vaig sentir que la meva vida s'aturava sobtadament, que baixava d'un tren que anava desbocat, sense aturar a cap estació, que em conduïa a un lloc, on no volia arribar, ni havia triat, i en el qual amb prou feines podia mantenir-me dempeus sense trobar lloc on agafar-me per no caure per culpa de la velocitat del viatge.

Sentir que acciones el fre d'emergència i que abandones l'únic tren que et condueix 'cap a enlloc', és una sensació estranya. Això no obstant, allà et trobes de sobte. Amb quaranta-tres anys de vida a la meva esquena, a la meitat del no-res, mirant cap enrere i adonant-te que no tens cap possibilitat de començar de zero i tornar, per permetre't «triar» un altre camí en la teva vida, que et dugui on realment desitges.

El món o la vida es pot esbucar amb extrema facilitat. El problema o la dificultat ve quan vols tornar a posar les peces al seu lloc, una per una.

Alguna vegada heu estat davant d'un trencaclosques d'aquests gegantins, de més d'un milenar de peces, en el moment de voler començar? On després de col·locar-les totes pacientment, a sobre d'una taula, i d'haver col·locat la part fàcil, aquesta vora exterior amb el qual tots vàrem començar els trencaclosques, te n'adones que hi ha centenars de peces que aparentment són idèntiques, i que potser formen part d'un interminable cel blau sense núvols que conformen el paisatge que vols muntar.

Doncs el procés de superar una depressió pot arribar a ser igual de lent, de meticulós i desesperant. Fins i tot més, si moltes de les peces que tens a sobre de la taula no vols incorporar-les o utilitzar-les, per reconstruir aquest trencaclosques de manera que doni una nova forma a la teva vida.

Cada vegada que em toca presentar un llibre, fer alguna xerrada o anar a qualsevol dels nostres tallers on trec aquest tema, sempre em faig la mateixa reflexió: «Ja estàs una altra vegada aquí, Víctor, contant les teves particulars misèries personals que no interessen a ningú, recol·lectant aquestes mirades de compassió que jo no vull o cercant aquesta comprensió davant d'un fracàs de vida, que no tothom necessàriament ha d'entendre, comprendre i compartir».

I el que pens és que no, que aquest no és el veritable motiu per treure un cop més el meu tema.

Aquí és quan em trob de front amb aquesta inevitable imatge de perfecció irreprotxable d'un model de masculinitat reeixit i atractiu que ens han venut des de sempre i que jo mai he estat capaç, ni tan sols. de tocar amb els rovells dels meus dits. Aquesta façana falsa i mentidera d'un edifici impecable en el seu exterior, però podrit i corromput per dins, des dels seus fonaments.

Són innombrables els homes, amb els que m'he creuat en la meva vida en els darrers anys, que admeten estar «bé» quan els preguntes per les seves vides. Homes amb quals les afirmacions o respostes, mirant en la profunditat dels seus cors, ja fa temps que varen deixar d'enganyar-me.

Quan llegesc que caminam a una societat mentalment malalta, una de cada quatre persones adultes patirà algun tipus de trastorn mental de major o menor intensitat al llarg de les seves vides: ansietat, estrès, depressió, esquizofrènia..., ho entenc perfectament. Quan diuen i avisen que la meitat dels homes amb problemes o trastorns mentals mai trepitjarà la consulta d'un especialista, no em sorprèn gens ni mica. Quan diuen que la meitat dels trastorns mentals que es tracten en edats adultes tenen el seu origen abans dels catorze anys, afirm amb el cap, perquè malauradament, sé del que parlen.

Les consultes estan plenes de persones adultes rompudes i destrossades per dins. M'atrevesc a dir, que en la majoria dels casos, sense cap òptica de perspectiva de gènere aplicada als tractaments o a les teràpies.

El que jo vaig tardar a entendre, prop de catorze mesos després d'iniciar la teràpia, que tots els meus problemes, en major o menor grau, giraven al voltant d'una determinada visió que tenia de la meva masculinitat, que havia fet aigües per multitud de llocs. Em tem, això no obstant, que encara no és motiu de preocupació suficient en aquesta societat, que camina ferida de mort cap a un precipici inevitable, tot i que ja fa temps que es veu a venir.

Només una dada més: en aquest procés tan particular i alhora tan meravellós que és la teràpia, hi ha moments en què sents que les peces comencen a tornar a encaixar per si mateixes com per art de màgia, veus que s'entreveuen cada vegada més parts d'un trencaclosques que semblava impossible recuperar. Detalls tan bàsics i essencials com són la capacitat de recuperar algunes emocions que creies perdudes per sempre en aquest forat negre en què s'havia convertit la teva vida.

Per posar-vos un exemple de què és el que se sent quan recuperes la sensibilitat per tornar a sentir, se m'encongeix l'ànima cada vegada que vaig a un col·legi o un institut, i veig les cares d'alguns al·lots i al·lotes de tan curta edat, des dels tretze o catorze anys, fins als devuit, romputs per dins, o en procés de rompre's.
Mirades esquives o perdudes, gestos bruscos, reaccions o respostes intempestives, llàgrimes que apareixen amb inesperada facilitat, maneres d'expressar-se des del dolor més profund, silencis que transmeten més que mil paraules...

No us imagineu com em recorden a mi a la seva mateixa edat.

Inevitablement, intent imaginar-los amb trenta o trenta-cinc anys més, amb l'edat que ara mateix tenc jo. Els veis dins d'una consulta, tractant de recompondre les seves ments o guarint les seves ferides de vida?

Em falten paraules per expressar el que sent en ser testimoni del profund dany i sofriment que habita en l'adolescència.

És més, sempre repetesc en els nostres tallers, que tant de bo a mi m'haguessin donat fa trenta anys una oportunitat com els que ara nosaltres impartim. Un lloc on poder escoltar de boca de dos homes com nosaltres les conseqüències de complir al peu de la lletra amb un guió d'un model de masculinitat tan específic, rígid i tòxic com el que nosaltres hem seguit al llarg de les nostres vides. Guió, per cert, del què nosaltres mai hem estat els autors originals, sinó només, merament actors recitant escenes encadenades, amb un final, en alguns casos, malauradament, més que previsible.

Fins quan?

(1) Diálogos Masculinos. La masculinidad tarada. Víctor Sánchez – Justo Fernández. Edit Cuatro Hojas. Cáceres 2018

(2) Diálogos masculinos 2. Asesinos, carroñeros y ciudadanos. Justo Fernández – Víctor Sánchez, Edit. Cuatro hojas. Cáceres 2019

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris