algo de nubes
  • Màx: 10°
  • Mín:

Miquel Rayó: «Mallorca és un país sense projecte i sense fonaments»

12-12-2018

Miquel Rayó Ferrer (Palma, 1952) ha escrit dues novel·les per a adults 'La reina de Sabà' i 'L’urpa de la gran bèstia', llibres sobre naturalesa balear, textos didàctics i sobretot llibres per a infants i joves, alguns dels quals han estat mereixedors de reconeixements i d’importants premis com 'El raïm del sol i de la lluna', 'El camí del far', 'El cementiri del capità Nemo', 'Les ales roges', 'L’enigma Altai', 'La bella ventura'... Ha escrit poesia discretament en plaguetes i quaderns, i recentment ha publicat dos llibres de poemes: 'Llibre de minúcies' (Rata Cultura Expandida) i 'La nuesa del silenci' (El Gall Editor).

  • Què pretenies quan escrigueres 'La nuesa del silenci'?

Bona pregunta. Podria respondre que no ho sé. Mentiria. Volia mostrar que puc escriure encara i que puc escriure des d’allò més íntim i des d’allò més lliure, sense compromís i sense haver d’explicar res a posteriori. No he d’imaginar contes, ara, sinó parlar de mi i de les meves emocions (i de les meves commocions), perquè em queda poc temps, i perquè potser ja ho he dit tot, o gairebé. Volia deixar constància de la meva passió per la poesia, que mai abans no havia mostrat ni publicat.

  • Què necessites, ara, per escriure?

Necessitaria ganes de fer-ho, i no en tenc.

  • Ho fas amb els ulls tancats, sense esperança?

Escriure sempre és un exercici d’esperança íntima. Cal tenir els ulls oberts de forma selectiva. Hi ha coses que no paga la pena mirar.

  • No hi ha protecció contra el verí de l’escriptura?

El pas del temps és o pot ser un bon remei, una bona protecció.

  • És condició de l’escriptor mediocre ser efímer?

No és una condició. És una imposició de la realitat. Ens podem fer moltes d’il.lusions de romandre a través de les nostres obres, però no tots tenim el poder, el do, la qualitat d’escriure bé a bastament per romandre... La mediocritat ens condemna. O ens allibera. Sabent que éts efímer pots treballar tranquil. És molt feixuc haver d’escriure pensant que has de fer la gran obra permanent, que has de competir ambm els “grans”. I de tota manera, pensem tanmateix que l’Univers descompareixerà tal com és en un parell de milions d’anys. I l’espècie humana molt abans. Això és un pur principi evolutiu, i la desaparició o transformació de l’Univers és un imperatiu físic. I a més, per si fos poc, la pròpia vida té un acabament inevitable.

  • El do és conformar-se?

És un bon principi: amb els anys arribes a conformar-te, i dins la conformitat tractes de fer-ho el millor que saps i que pots, i tractes també de comportar-te el millor que puguis saber i que puguis fer.

  • Se t’està acabant l’escriptura?

La meva, sí.

  • Caminam sols per una planura infinita i dement?

Hi caminam com a dements també. O de vegades ho pot semblar.

  • Recordar és témer?

Alguns records meus són de por, sí. I no ho entenc. Ningú no m’ha maltractat mai, he viscut en una certa tranquil.litat, envoltat de gent protectora. Però, he passat sempre massa pena. He tengut sempre massa pors. No em demanis a què ni per què.

  • L’humà sempre actua contra nosaltres?

L’anima perversa de l’humà, sí. La de l’ambició, l’egoísme, la del Poder. L’humà té també una cara cooperativa, compassiva.

  • Els escrits són fets de cendra i encenalls?

Acaben sent-ho, cendra. I l’oratge, finalment, escampa les cendres en l’oblit. No ens n’hem d’esverar. És presumptuós creure que el teu foc estarà sempre encés. Sempre tens l’esperança de què qualque encenall prengui en algun altre lloc, en un lector... Ni que sigui per un instant.

  • Ha arribat l’hora del silenci, de la son i de l’espina?

Arribarà. No puc evitar-ho. Els anys ja em senyalen l’horitzó. El silenci prudent me sembla una bona forma de caminar i d’arribar-hi.

  • Quines són les nafres de la humanitat?

Procedir de déus infames n’és la principal, sobretot.

  • De quina matèria estan fets els teus versos?

De la mateixa matèria que els meus somnis i les meves experiències.

  • A qui hem de maleir?

Encara m’aferro a no voler maleir ningú, tot i que de cada dia m’ho posen més difícil. És molt important no caure en la temptació de maleir. Llavors podem justificar qualsevol bestiesa contra allò o aquells que maleeixes.

  • Què enyores del que no has vist mai?

Veure llops en llibertat a la serra de la Culebra. Veure l’aurora boreal a Islàndia. Veure l’assossec en les mirades de les persones que estimo. No veure el patiment de l’injust en els ulls de ningú... Poca cosa, creu-me.

  • No sents odi per ningú?

Si el sento no vull sentir-lo. També m’ho posen difícil. Cal fer un esforç per no odiar. O per dir que no odies, no per enganar-te a tu mateix ni per enganar els altres. Sinó, perquè penso que si dic que no odio m’esforço a no fer-ho, i això és sa per a mi i per al món. Mantenir-nos impassibles hauria de ser l’objectiu de la nostra vida. Anar fent des de sentiments positius.

  • És un llibre autobiogràfic?

Personal més que autobiogràfic. Molt personal. Molt sincer.

  • La teva vida és un poema?

No. Els escriptors tendim a literaturitzar-ho tot, inclús la pròpia vida. La meva és molt simple. O voldria que ho fos. Potser la poesia és com la respiració necessària, i cada poema només és un alè. Un alè que commou, i no sabem per quin motiu.

  • La teva poesia neix de la necessitat de compartir?

O de dir que sóc aquí, que trepitjo el sòl, que puc veure una falzia, que puc pujar una muntanya, que camino, que vull estimar i ser compassiu. Si qualcú m’honora llegint el que he escrit em sento alhora feliç, agraït, i amb un cert temor. No voldria enganar ningú.

  • Hi ha igualtat social entre homes i dones, a la nostra societat, com afirmen alguns?

Encara no. I la prova és que encara em fas aquesta pregunta.

  • A voltes t’has sentit un estranger dins el nostre Cosmos?

M’he sentit sovint estrany en qualsevol lloc, moment i ambient. No acabo d’entendre que hi faig, aquí, ara.

  • A la fi has pogut esdevenir qui has volgut ser?

Just intento ser un bon home.

  • Què és un immigrant?

Tota la humanitat és migrant. Aferrar-se a un lloc i dir que és nostre és un fake. És la por allò que ens ho fa fer. I curiosament, també és la por i la necessitat allò que fa migrar la gent. Acollir migrants és una obligació moral. Entenc que no és fàcil fer-ho. Tots som xenòfobs. La por a allò que no coneixem ens domina.

  • Com definiries el que és Mallorca en l’actualitat?

Un país sense projecte i sense fonaments.

  • I Espanya?

Un país de toreros, cupletistes i legionaris.

  • I Europa?

Te’n riuràs, però, encara és, per a mi, una esperança. Crec en una Europa unida, oberta i generosa. Una altra Europa és possible. Hauria de ser-ho.

  • I el món?

Un misteri fabulós.

  • Què és l’altre?

L’altre sóc jo. No és ningú diferent en el fons d’allò que jo sóc.

  • Què penses de la mort?

Que ja l’entreveig. No em fa por. Simplement sé que és a prop. Convé sanejar, doncs, l’ànima. Descarregar. Anar amollant.

  • I de la vida?

Que és un miracle. Una meravella, i alhora un altre gran misteri.

  • Què és Déu per a tu?

Fantasies. Va bé per justificar maldats i hipocresies. I per assossegar desficis.

  • Qui són els bàrbars actuals?

Si parlam dels bàrbars com a elements que porten destrucció i mort, n’hi ha: els neoliberals, les màfies, els especuladors, els que s’aprofiten de les nostres febleses. Si parlam dels bàrbars simplement com extrangers, cal comprendre que també nosaltres ho som per altres col.lectivitats.

  • Quina quantitat d’existencialisme hi ha entre les pàgines del poemari?

Això ho diran els entesos, si dediquen temps a llegir-lo i si troben que paga la pena de fer-ho. Jo m’he limitat a escriure’l. Interpretar-lo no és feina meva.

  • Com estàs rebent els comentaris que es fan sobre ell?

Amb agraiment. I per desgràcia no puc evitar un cert estufament de la vanitat.

  • Per quina raó escrius?

He tengut necessitat d’escriure. De vegades he dit que escriure és una patologia. Ara no necessito fer-ho. No vull dir amb això que n’estigui curat. Faig aquarel.les. Són més espontànies.

  • Un poema neix per ser explicat?

No. Neix precisament d’allò no explicable. Tanmateix les paraules no han bastat mai.

  • Què s’ha de fer per escriure bé?

Llegir molt els grans mestres, i escriure molt, i auto-corregir-se continuament, fins el fàstic.

  • Com veus la literatura en llengua catalana?

Closa en si mateixa, amb excepcions honroses. I sense lectors a bastament per fer-la reviscolar. Massa tevetresitzada. Previsible.

  • Quines són les teves fonts literàries?

Són incomptables! Tenc models, molts i diversos: Gabriel Janer, Llompart, Delibes, Perucho, Cunqueiro, Jules Verne, Antoni Vidal, poetes xinesos com Wang Wei o Su Dongpo, o poetes japonesos com Bashô, Santôka, Buson... i obres concretes: Pickwick, El Quixot, La minyonia d’un infant orat... No acabaria.

  • Quins consells donaries als joves que volen escriure?

Que no tenguin pressa a publicar. I que llegesquin els grans mestres de la literatura universal.

  • Com veus el moment històric actual?

Dominat pels dolents.

  • Quan un escriu en català també ho fa sobre la situació del català?

Potser sí. Sempre has d’explicar per què ho fas amb aquesta llengua, sempre has d’acceptar que no tendràs la promoció que voldries, ni les vendes, ni lectors a bastament, ni les traduccions que desitjaries... És una militància, i no hauria de ser-ho.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere, fa devers d'un mes

Miquel, home, posar al mateix nivell les cupletistes, que al capdavall no han fet ni fan mal, amb els toreros i els legionaris és molt matusser.

Valoración:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris