«M'agradaria escoltar, quan me'n vagi allunyant, cantat pel cor parroquial, Tomeu, Genia i per la darrera formació del Parado de Valldemossa, Obriu-me dins el mar vells pescadors..., poesia de Llompart de la Penya que jo vaig musicar; Jota de Pagesia; i, ben traduït, Glòria, glòria... que en les valls gronxà Valldemossa». Rafel Estaràs Reüll, va deixar escrit, en ePlecs de Cultura Popular que la revista Miramar li va dedicar el gener d'enguany, com volia que fos el seu comiat. Ahir, a 73 anys d'edat, i després d'una llarga malaltia, moria a la seva Valldemossa, amb una dignitat encomiable i «conformat perquè va viure molt i va conèixer món», assegurava la seva amiga Antònia Serrano.
Si per res és conegut Rafel Estaràs és pel fet de ser membre i creador d'Els Valldemossa, que varen néixer el 1959 com Los existencialistas de Valldemossa per passar a ser Los Valldemossa (perquè havien d'actuar a Londres i havien de ser o existencialistes o Valldemossa) i ja el 1978, gràcies a la consciència nacionalista de Rafel, Els Valldemossa, un grup que va passejar la música illenca i tradicional arreu del món (des de Hong Kong a l'Índia, des del desert de Namíbia al pol Nord), amb gran èxit de públic i de crítica per tornar sempre a la mateixa meta: «La seva terra, la seva gent, la seva Valldemossa», com va escriure Joan Manresa ja el 1972.
Però Rafel Estaràs, casat amb l'anglesa Ione King el 1963 a l'ermita de la Trinitat (a la sagristia, sense flors i música perquè ella era protestant), i pare de Llúcia, Núria i Magalí (morta prematurament a vint-i-quatre anys) va ser moltes més coses que Els Valldemossa (amb els seus germans Bernat i Tomeu, i amb Margaluz, Ione o Genia). De fet, en aquests Plecs de Cultura Popular als quals ja s'ha fet referència més amunt, s'hi fan paleses les seves vessants d'excursionista, micòleg, glosador, seguidor del Barça, escriptor (Cançoner d'un viatge i Personatges de Valldemossa), ... i de dinamitzador cultural, d'home compromès amb la llengua i la cultura del seu país. De fet, entre els articles que li dedicaren els seus amics en destaca El patriotisme eficaç, de Damià Pons, en el qual explica la màxima de Rafel: «Es tracta de ser-hi cada dia, i així ho he fet»; i de com va començar a prendre consciència ideològica mentre estudiava a Madrid per fer oposicions al cos de Duanes; i de com va descobrir que el palau dels Reis de Mallorca era a Perpinyà.
Ahir, foren molts els veïns que assistiren a les seves exèquies al cementeri de Valldemossa. El funeral està previst per demà dilluns, a les 20.00 hores, a l'església de Valldemossa.
En el darrer viatge de RafeReüll, que va rebre sempre el reconeixement de la gent del poble, hi mancarà, tal com ell va dir, el reconeixement de les institucions, ja que afirmava que «el to de reivindicació ve per detalls com el fet que no se'ns hagi proposat, en quaranta anys, per fer el pregó de les festes,...».
