Fa una trentena d'anys compartien edifici. Un a dalt, l'altre a baix, amb estudis separats per l'escala del bloc. De la coneixença s'arribà a l'amistat i d'allà, a una col·laboració total que fa tres dècades que dura. «Llavors tots dos érem molt joves i molt magres!», comenta Carlo Orsi, fotògraf de moda i, per sobre de tot, fotògraf oficial d'Arnaldo Pomodoro. Ha acompanyat el mestre italià per tot el món. Amb les seves Leika, té una col·lecció de més de seixanta peces, ha immortalitzat les obres que l'artista té instal·lades per tot el món. N'ha fet més d'un milió d'instantànies. Fruit d'aquesta llarga experiència, Orsi té clar com s'ha de fotografiar el treball de Pomodoro. «Per fotografiar l'escultura d'Arnaldo has de seguir la llum», apunta i, en aquest sentit, destaca que és a través de la llum que els elements estàtics prenen vida.
Seguir la tasca del mestre per tot el món, no li fúu quedar-se curt en el moment de lloar la seu de la primera exposició individual de Pomodoro a l'Estat espanyol, la Llonja de Palma: «És l'espai més bell que mai no he vist», afirmà convençut mentre seguia amb avidesa el muntatge de les diferents peces a través de l'objectiu de la càmara. Orsi quedà encantat, igual que ja havia comentat Pomodoro, de les característiques de l'edifici que el fa interior però exterior a la vegada. «Això dóna molt de joc», comentà sense aturar de «disparar». Calcula que només del muntatge de la Llonja en farà més d'un miler d'instantànies. La llum, canviant cada instant, permet que els instants copsats puguin ser infinits.
El més interessant de les escultures de Pomodoro per Orsi «és que sempre cerquen l'interior, cerquen el que hi ha de dins, tenen una agitació interior». Comparteixen amistat, moltes hores i molts viatges i, a més, admiració per les feines respectives. Així, Pomodoro, destacà la gran tasca del fotògraf amb la seva obra durant tots aquests anys. «És molt difícil interpretar l'escultura a través de la fotografia. La nostra és una col·laboració perfecta i necessària», opinà l'artista. Comencen a recordar històries i no acaben. «Recordes aquella vegada que, com els carrers de la ciutat eren estrets l'escultura va haver-se de dur amb helicòpter? Va ser bellíssim», comenten i, tot d'una, apareix una altra anècdota: la troballa d'un camp d'arròs als afores de Milà. «Tot just començava a créixer i era com una catifa verda, va quedar preciós», apunta Pomodoro i Orsi respon... la conversa, la seva història comuna, és gairebé inabastable. Trenta anys són molts.
