Escrivia el periodista Luis Marcías que les coses de la guerra al Marroc no anaven gaire bé per a les armes colonials espanyoles. La premsa que guardava una certa independència pel que feia al govern, criticava durament les polítiques de Madrid. Un dels aspectes que el periodista volia retreure era que Espanya arriscava la vida de massa homes en aquella dramàtica campanya, mentre que les altres nacions colonitzadores havien reduït per a territoris molt més grans els efectius humans mitjançant acords pacífics que substituïen el vell sistema colonial per una política d'intel·ligència i col·laboració amb «les races retardades i els pobles semibàrbars». Tot plegat, els morts en combat eren quasi sempre de les classes més humils, aquells que no podien pagar la redempció del servei militar. I deia Marcías: «Continuam igual. Els moros bombardegen a consciència Alhucemas i han arribat a apoderar-se d'una peça artillera nostra del grup d'instrucció del calibre 155 mil·límetres. Els edificis principals de l'illa -l'hospital, la comandància militar, el casino- són només enderrocs, perquè les peces enemigues han destruït tot allò que guaita per damunt del reduït caseriu de l'illa. Però això no és tot. La plaça només disposa de munició i queviures per a tres mesos. I mantenir aquest estoc és la principal dificultat per a una resistència de la guarnició. Havent-se enfonsat el vaixell Juan de Juanes, la companyia propietària, la Trasmediterránea, s'ha negat a tripular un altre navili en les mateixes condicions, de manera que la tripulació haurà de ser de la Companyia de Mar, la mateixa que ara mateix és l'encarregada del correu i del proveïment de les anomenades Places Menors. La situació, per tant, és molt crítica. Els moros, segons declaració oficial del general Berenguer al ministre de la Guerra, tenen emplaçats a la badia d'Alhucemas vuitanta-quatre canons, amb els quals poden apuntar tots els racons de l'illa i evitar perfectament que qualsevol embarcació petita o grossa s'hi apropi. Això, tanmateix, no hauria de ser entrebanc per acudir en auxili dels assetjats... Per a mal de mals, el temps no pot ser pitjor. Vents fortíssims i pluja intensa que no deixen que es pugui dur a bon terme la tasca dels avions que no han pogut sortir a llançar les seves bombes sobre el camp enemic proper a Alhucemas i el seu penyal. Com a caçadors d'una peca fàcil els moros no deixen dia sense fer foc i causar la destrucció de vides i habitatges». I aquí Marcías somia l'hora de la revenja. No es fa la lectura de si els musulmans poden tenir alguna raó vàlida en aquella entossudida ofensiva. És probablement la mateixa posició dels senyorets dels cafès centrals a la capital de l'Estat. Més vegades de les que caldria, i moltes vegades amb el suport de les testes consagrades, l'honor per damunt de la justícia.