algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Virginie Hériot (1913)

Més o menys a l'indret on avui es troba el bar restaurant del Mollet de Pescadors, en el passeig de Sagrera, hi va haver el Reial Club de Regates, un edifici de planta baixa, quadrada, amb amples vidrieres i teulada de quatre vessants. Damunt un mollet, amb un bosquetó de palmeres al darrere, allargava el club els seus embarcadors, en triple filera, fins a l'altura del Jonquet. Desembarcà en el Club de Regates el rei Alfons XIII, acompanyat d'Antoni Maura, entre altres polítics i militars d'alta graduació, quan la seva primera visita a la capital balear. Però qui podem també evocar en aquest indret, retornant al camp de les lletres, és Virginie Hériot (1890-1932), que a bord del seu iot «Salvator» arribava a Palma el 1913. Aquesta dama singular dedicà tota la seva vida a la navegació i l'escriptura. Rica hereva dels Grans Magatzems del Louvre, conegué reis, prínceps i alts personatges i va recórrer 150.000 milles marines a bord de diferents vaixells de vapor i vela. De la seva dedicació a la mar, en foren eloqüents testimonis una medalla olímpica aconseguida a Amsterdam el 1928 i la Gran Creu del Mèrit Naval que li fou imposada, precisament, per Alfons XIII, a qui ella anomenava «el rei esportiu». Quan Virginie Hériot comprà el iot «Ailée» convidava la família reial espanyola a fer-hi alguna sortida, en dia de regates... Sembla que existí entre la regatista i els monarques una gran amistat. Però quan Virginia escrivia més era després d'anar al timó tota sola...

«El que potser sap greu de la profunda solitud és que ens fa viure massa intensament amb nosaltres mateixos. La nit, després de les nostres tasques, de les nostres responsabilitats, dels nostres esforços, sempre topam, novament, amb nosaltres mateixos. Però en alta mar es pensa molt diferent que damunt terra ferma. Dins la mar, sense límits, tot és infinit. Els pensaments i els sentiments són extensos. I res no aconsegueix fer-los callar. S'aixequen fins a la volta del cel. El pensament no troba entrebancs i s'amplifica a plaer en les llargues hores de vigília. La serenitat és per damunt de l'univers que batega, unes vegades de mal humor, altres indiferent... I jo, quan més vaig avançant en la vida, més m'adon que és divinament bella; malgrat, segons veig, la lletjor de molts que la viuen... Veig l'embriaguesa dels maleïts que troben llur goig a fer patir i veig la dolça alegria d'aquells altres que gaudeixen d'alleugerar el destí dels dissortats... Mirau!

Encara hi ha persones que s'imaginen que duc aquesta vida de mariner per distreure'm, per passar el temps. He de disculpar-los. No ho entenen. Per a ells som un ésser estrany que condueix un vaixell petit i avança davall una vela blanca... Això és perquè les gents del món només pensen a portar amb ells llurs idees i accions i jutgen la vida dels altres segons el seu midador...». El 1932, molt afeblida per les ferides d'un accident patit durant una travessia entre Venècia i les illes hel·lèniques, moria, a bord del seu «Ailée», quan anava a prendre la sortida en les regates d'Arcachon.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.