L'escultor barceloní Màrius Vives obtenia en la XV Sala de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma (1956) la Medalla d'Honor per l'escultura en bronze Maternitat, la rèplica més grossa de la qual es troba en els jardins, als peus de la façada marítima de l'Almudaina, sobre la muralla. Observant la seva obra, veurem que, des de l'any 1930, aquest artista realitzava entre d'altres temes, però aquest de manera reiterada, el mite de Demèter. Això no és estrany si tenim en compte que Vives treballà a París estant, el 1911, a l'obrador d'Antoine Boudelle, un entusiasta de l'arcaisme grecollatí. Recordem que Demèter, la deessa grega de la fertilitat, divinització de la terra profunda, era identificada amb la Ceres romana i mare de Persèfone, també anomenada Coré o Prosèrpina, la divinitat del món subterrani. I és que, veritablement, grecs i romans es mostraven extraordinàriment sensibles envers la «maternitat», un sentiment que ha restat en històries memorables, com la que es refereix a la «Mare dels Gracus».

És aquesta: «Vivia a Roma una hermosa dama de l'aristocràcia. S'haguera pogut casar amb un rei, però va preferir esser l'esposa d'un simple ciutadà. El nom d'aquest era Gracus i d'ell va tenir dos fills. Estimava Cornèlia amb gran passió les seves criatures i dedicà els seus esforços a llur salut i educació. Conten que un dia va rebre la visita d'una orgullosa patrícia, la que més joies portava al damunt en tot Roma. Havent sentit dir que Cornèlia era també posseïdora de peces de pedreria, or i argent, li va pregar de mostrar-les-hi. Cornèlia es posà, aleshores, dempeus, dibuixant en els seus llavis un estrany somrís i sortí d'aquella sala. Al cap de poca estona va reaparèixer duent de cada mà un dels seus fills. Aquestes -va dir- són les úniques joies de les quals us poden haver parlat...» Explica la història que aquests germans Gracus, tribuns de la plebs, Tiberi Semproni (162-133 aC) i Caius Semproni (154-121 aC), varen promoure a Roma una reforma agrària, però foren assassinats pels sicaris dels grans terratinents.

Cornèlia era viva encara quan li aixecaren una estàtua, inspirada en la figura de Demèter, i que portava la inscripció següent:

«Cornelia mater Grachorum».
Recordem aquelles paraules que Virgili posa en boca de Dido i que vénen a demostrar que la màxima il·lusió d'una patrícia romana era la de tenir fills: «Saltem siqua mihi de te suscepta fuisset/ ante fugam soboles, si quis mihi parvulus aula/ luderat Aeneas, qui te tamen ore referret/ non equidem omnino capta ac deserta viderer» (IV, 327-30): «Si almanco abans que m'abandonis m'hagués nascut un fill teu, si jo veiés en el meu palau jugar un Enees petit/que en el seu rostre la teva fesomia reflectís,/no, no em sentiria totalment burlada ni tampoc sola.»