La societat té tendència a ignorar els mèrits dels ciutadans. No volem saber res d'aquell que és capa de fer per una causa noble més que el que feim nosaltres. Ignorar els artistes, els poetes, els escriptors, els pintors, els músics, és una manera d'autodefensa per part d'aquells que no han estat capaços d'entendre i estimar les belles arts. L'enveja dels nans és terrible. Això i moltes coses més, amb el seu esperit humanístic, és el que analitzava mestre Unamuno quan escrivia el seu llibre Por tierras de Portugal y España, publicat en aquestes dates i on hi trobam tot un pou de saviesa:

«Quan alguna de les poques vegades que ha anat al teatre he sentit en sortir crítiques sobre si era o no versemblant el que allà s'havia representat i si era o no possible que es donàs un caràcter tal com el d'aquest o d'aquell altre personatge representat, sempre he dit que si una cosa ha pogut succeir una sola vegada ja és versemblant, i resulta, aleshores, molt certa la paradoxa del que va dir que aquell que creava la versemblança fuig de la veritat. I jo afegia al meu pensament que aquesta gent ve aquí a fer que treguin els seus caràcters a escena, a continuar les seves vanes tertúlies, i, amb això, quan surt a escena el reflex de quelcom que no és del seu món, o és excepcional, protesten d'una manera o l'altra. Jo, per part meva, no vaig al teatre a sentir les ximpleries que cada dia puc sentir al carrer, i per això haig d'avorrir-me amb el que diuen alta comèdia. Hi aniria, sí, a veure i sentir Prometeu, Macbeth, Hamlet, Carles Moor, Segismond, Don Àlvaro, Brand, però a tots aquests senyors ben educats que ja em tenen tip. I a una petita ciutat? Allà, l'escenari social és molt més reduït, les seves gents s'avorreixen i es cansen prest dels papers que representen i apareixen per davall dels homes amb les seves febleses, és a dir, amb allò que els fa homes. Jo sent una gran afecció per la vida provinciana, perquè dins ella és més fàcil descobrir, per davant de la calma aparent, la tragèdia. I sobretot, la tragicomèdia. He sentit a dir que no hi ha més gran bullidor de rancúnies i discòrdies intestines que un vaixell mercant o un convent; que de tot d'una que es veuen obligats a viure junts i separats dels altres uns quants homes, xoquen aleshores en les seves entranyes, en les seves personalitats, en el que realment són. I se m'antulla que aquesta és l'única manera que cadascú es pugui conèixer a si mateix, que ha de ser el nostre suprem anhel...»

Miguel de Unamuno (1864-1936) no ho va tenir fàcil. El perseguiren els monàrquics per llevar-li la càtedra de rector a Salamanca, el perseguí Primo de Rivera i el deportà l'illa de Fuerteventura, el perseguí la República per haver donat suport moral a la rebel·lió militar del 36, el perseguí el Govern franquista per haver-se enfrontat amb el cap de la «Legión» Milan Astray. I és que ell, que confessava els seus propis defectes, veia també els defectes i corrupcions dels altres perquè era un poeta i pensador molt preocupat pels problemes transcendents.