Tot començava quan un tal Luis Jerónimo Fernández de Cabrera Bobadilla y Mendoza, comte de Chinchón, nou virrei del Perú segons nomenament de Felip IV, arribava a Lima en companyia de la seva jove esposa Francisca Henríquez de Ribera.

Mentre que el virrei desembarcava a El Callao, el port més proper a la capital, la seva hermosa muller ho havia hagut de fer a Paita, per por dels pirates que hagueren pogut abordar la nau.

Així, doncs, ella, per la seva dissort, hagué de fer un llarg camí per terra fins arribar al seu destí, assegurada, això sí, per una petita guarnició ben armada.

Però deim que fou per la seva dissort perquè pel camí agafà les febres periòdiques anomenades tercianes. No fou durant la marxa sinó ja en el seu palau que es sentí moridora. Aquelles febres eren conegudes pels inques com un mal endèmic de la Vall del Rimac.

Ja és sabut que quan el 1378 l'emperador Pachacutec envià un exèrcit de trenta mil guerrers de Cuzco a la conquesta de Pachacamac, va perdre el millor de les seves tropes per causa d'aquelles febres tercianes, i per això, en els primers segles de la dominació espanyola, els espanyols, que prenien habitatge a la zona de Lima, havien de pagar el seu tribut a tal malaltia. Mentre uns sanaven sense saber com, d'altres anaven, sense remei, a la tomba.

I això s'esdevenia aleshores amb la virreina, Comtessa de Cinchón, que el metge més famós del moment en el Perú, el català Joan de Vega, considerat un llumener de la ciència, i que un contemporani descrivia com «un home vell, vestit amb calçons de drap negre a mitja cama, sabates de vellut amb sivelles de pedra, casaca i guarda-pits vellutats, mostrant sobre el pit una gruixuda cadena d'argent amb gruixuts segells... Tot plegat nos servia per a fer el miracle.

Ho va dir ell mateix:
-Senyor, no hi ha esperança. Només un miracle pot salvar Dona Francesca. La Comtessa és desnonada. No hi ha res a fer...

Havent fallit la ciència, per boca del seu més famós oracle, el Comte es desesperà, puix que era a més de bon espòs, un home profundament enamorat.

De sobte es va sentir una veu en la porta de la cambra.

-Salvarem la Comtessa, excel·lentíssim senyor...
El Virrei es girà sorprès. Era un capellà jesuïta que portava entre els seus hàbits clovelletes d'una planta misteriosa.

I allò fou aplicat a la pacient, de manera que aquesta, en pocs dies, sortí de perill i anà sanant del tot. Volgué saber el Virrei la raó d'aquell miracle i el jesuïta contà que atacat per les febres un indi de Loja, anomenat Pedro de Leyva, begué, per a calmar una set ardent, l'aigua d'una bassa, sobre les quals voreres hi creixien alguns arbres de quina.

Així salvat, donà a conèixer el fet i pogueren veure que es tractava del suc de les arrels de quina que convertia aquella aigua en xarop miraculós.

Els jesuïtes estudiaren el fenomen i veren que les clovelletes de quina eren altament medicinals en aquells casos.

El savi botànic Linneus volgué tributar un homenatge a la Comtessa de Chinchón i anomenà la quina, «chinchona».

Licors, com el nostre més «nacional», el Palo, en fa servir la substància.