Tal dia com avui, l'imperi japonès no veu un altre camí que la rendició incondicional i així ho fa saber al Govern de Washington. Tanmateix ja feia algun temps que els dos bàndols, Estats Units i Japó cercaven la manera d'acabar la guerra, és a dir, de signar la pau, però també era evident que a un indret i l'altre els alts comandaments militars estaven dividits i els bel·licistes no volien de cap manera baixar la guàrdia. Un projecte d'assalt sobre el Japó estava ja a punt. Hi haurien d'intervenir set-cents cinquanta mil homes, quaranta-dos portaavions, dos-cents dotze destructors, cent vuitanta-tres vaixells d'escorta i vint-i-quatre navilis més. Això significava, segurament, una victòria nord-americana sobre la nació asiàtica, ja molt desgastada en forces humanes i materials. Però com és natural, la resistència seria forta.

Així una informació del moment deia: «Encara que el que sabem és poc sobre les defenses enemigues a les platges del sud de Kyushu, sabem que els japonesos els donen total prioritat. Avisos recents indiquen gran activitat en la construcció de posicions per a l'artilleria pesada. Potser han aixecat grans fortificacions i sembrat en les sorres un camp de mines per tal de protegir-se dels desembarcaments. Els pujols escarpats que les envolten han estat fortificats. És probable que hi trobem un ben planejat sistema tàctic i defensiu com el que trobàrem a Okinawa».

Tot seguint la fórmula d'Okinawa, el futur balanç de soldats morts era terrorífic i dessolador. Un de cada tres nord-americans moriria, desapareixeria o restaria ferit. Això era, com a mínim, un quart de milió de baixes. Però el president Truman tenia una carta dins la màniga. S'experimentà a Alamogordo, Nou Mèxic, una nova arma que significaria el començament de l'era nuclear. L'assaig havia estat un èxit. Tant és així, que el Govern, per tal de mantenir el secret, va haver d'inventar per a la premsa una gran mentida: «Avui, a les primeres hores del matí, ha volat un dipòsit de municions als afores de la llunyana base d'Alamogordo; l'explosió fou seguida d'un resplendor molt viu i d'una detonació de gran i intensitat, perceptibles fins a Gallup, tres-cents vuitanta quilòmetres al nord-oest..»

Amb aquella bomba havien generat energia equivalent a vint mil tones de TNT. Alguna cosa devia sospitar la premsa quan des de la capital comentava: «És sorprenent el nombre de persones que aquí creuen en la possibilitat de forçar els japonesos a una rendició incondicional, sense necessitat de cap invasió. La importància d'aquesta creença resideix en el fet que qui això diuen són militars d'alta graduació i per tant, és de suposar, saben per què ho diuen».

N'hi hagué prou amb dos artefactes nuclears. Cada un sobre una ciutat industrial molt poblada: Hiroshima i Nagasaki.
El resultat era que Sakomizu, en nom del Govern nipó declarava: «Si aquestes notícies són certes, cap país pot continuar la guerra. Cap nació que no tengui la bomba atòmica es pot enfrontar a una altra que la posseeix. Ha arribat l'esperada circumstància que ens obliga a acabar la guerra. Ja no cal donar la culpa als militars, ni als industrials, ni a ningú: només a la bomba atòmica.» I el comandant Hirano comentà: «Essent militar, estic acostumat a veure els efectes dels bombardeigs; però l'espectacle que hem contemplat és molt diferent. No veim camins sota els nostres ulls. Aquesta fou la meva primera impressió. Després d'un bombardeig comú, sempre resten els camins, visibles entre les ruïnes. A Hiroshima tot quedà esclafat i els camins desaparegueren.