La Ribera francesa. Estiu de 1925. Francis Scott Fitzgerald, escriptor nord-americà (Saint Paul, Minnesota, 1896-Hollywood, 1940), de família burgesa i catòlica, estudià a la Universitat de Princeton i publicà la seva primera novel·la, Aquest costat del Paradís el 1920, amb gran èxit. Però més coneguda encara fou la seva novel·la Tender is the night (1934) que se situava en el 1925 i descrivia la societat de la Ribera francesa. Hi ha quelcom de caràcter autobiogràfic en aquests textos que narren com Dick River, figura central d'un grup de nord-americans residents a Europa en el període d'entreguerres, es casa amb una dona bella que ha estat una de les seves pacients en una clínica psiquiàtrica de Zuric. L'esposa es posa greument malalta després del matrimoni i Dick perd tot el seu idealisme i s'entrega a la beguda. Fitzgerald fou també un alcohòlic incurable amb molts problemes matrimonials. Però anem a les pàgines de la novel·la, allà on diu: «El doctor Richard Diver i Mrs. Elsie Speers estaven asseguts en el Café des Alliés, el mes d'agost, sota uns arbres frescs i polsegosos. La lluentor de la mica es veia apagada en el paviment cuit pel sol i unes ràfegues de mistral, procedent de la costa, es filtraven a través de l'Esterel i gronxaven unes barquetes de pesca del port apuntant alternativament els pals contra un cel sense relleus...» Observador, Fitzgerald somniava escriure un dia una novel·la en cara més bona que Tender is the night, però empès per la seva necessitat de doblers, es dedicava principalment a escriure narracions curtes per a les revistes. El 1925 apareixia El Gran Gatsby, la més aconseguida de les seves novel·les des del punt de vista estructural. Gatsby perseguia un somni impossible com Fitzgerald mateix, que mai no pogué acabar aquella altra obra, El darrer magnat que no pogué acabar, puix que l'alcohol el dugué a la tomba quan encara li mancaven moltes quartilles manuscrites. Tornem al text de Tender is the night per llegir: «Aquelles paraules li semblaven molt estranyes i cerimonioses, com si les cadires i les taules del Café des Alliés les haguessin de recordar per a sempre. Ja estava sentint la seva absència sota aquells cels, i a la platja només se li representava la carn de la seva espatla cremada pel sol; en Tarmes passava per les imaginàries petjades de Rose Mary, mentre passejava pel jardí i quan ara l'orquestra atacava les notes de la cançó del carnaval de Niça, un ressò de les alegries ja desaparegudes, començà la malenconiosa dansa entorn del record de l'al·lota. En un centenar d'hores, Rosemary havia aconseguit posseir per a ell tota la màgia negra del món: l'encegadora belladona; la cafeïna, que converteix l'energia física en nirviosa; la mandràgora, que imposa l'harmonia... ».