Sembla que el terrorisme polític sigui una arma moderna, emprada al País Basc, Irlanda, Palestina... com el mitjà d'una munió de gent que reclama certes aspiracions nacionals i obté per tota resposta una estreta vigilància policíaca per part dels Estats, ja que amb massa freqüència es troba en joc la vida de persones innocents. Però aquesta mena de guerra secreta ja té tot un ventall de ressonants antecedents en el passat, especialment en el segle XIX i l'historiador César Cantú en feia l'inventari en aquestes dates per demostrar que es tractava d'una reacció dels grups extremistes de tot el món contra el govern de les nacions. Així, quan un tal Pasanante, el 1885, havia volgut volar amb dinamita el palau de Westminster, i era detingut i portat a judici, no havent excuses en la seva defensa ni tampoc podent-se negar els fets, el defensor oficial deixava dir al reu els motius que l'havien duit a voler dur a terme aquella acció «criminal» i Pasanante deia, tot convençut, a la cara dels jutges de llarga toga negra i perruca: «L'assassinat polític és l'unic secret que condueix a port segur la revolució; i són amics del poble aquells que es titulen regicides. Ells són els precursors de la república futura, que és la república social...».
Una llista dels atemptats més representatius, de 1832 a 1885, és força llarga. A Baden, atemptat de Reindel contra Ferran d'Hongria; Fieschi, amb la seva màquina infernal, atempta contra Lluís Felip i de 1836 a 1846 ho intenten després el soldat Alibant, el dependent Meunier, l'operari Darnés, el guàrdia forestal Lecompte i el fabricant Henri. El 1840 el botiller Oxford atempta contra la reina Victòria d'Anglaterra i el mateix fa el fuster Francis el 1842. El 1844 el burgmestre Fichech atempta contra Frederic Guillem de Prússia i el 1848, un desconegut és a punt de matar el duc de Mòdena. El 1849 cau sota les bales el ministre Pellegrino Rossi i aquell mateix any, a Nieder Ingehlein, l'emperador alemany salva la vida per un pèl. El 1852 un antic tinent atempta contra la reina Victòria i a Marsella, una «màquina infernal» (precedent de la metralladora) contra Nepoleó III.
El mateix any, el famós Cura Merino, el capellà-guerriller que tant es distingí en la guerra del Francès, aconseguí pegar una punyalada a Isabel II, quan aquesta es trobava dins... la catedral d'Atotxa! El 1853 l'emperador Francesc Josep d'Àustria era atacat pel sastre Libenyi a Viena. Aquell mateix any, Carles III de Parma queia ferit mortalment i Napoleó III, en tornar de l'Òpera Còmica se salvava per poc. No acabaria el 1853 sense que un tal Pianori volgués pegar un tret de pistola a l'emperador francès quan anava pels Camps Eliseus i un altre italià, Bellamare, repetia l'operació el setembre. Pistoles, bombes i punyals. Regicides italians, la majoria. Alguns francesos. Altres, del que avui deim «països de l'Est». (Continuarem demà).
