algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Llorenç Santamaria: «Algunes ràdios mai varen posar una cançó en català»

Llorenç Santamaria (nom artístic de Llorenç Roselló i Horrach) és un cantant nascut a Santa Maria del Camí. Va gaudir d'una gran popularitat durant la dècada dels seixanta i setanta del segle XX i s'ha mantingut actiu en el món dels espectacles fins l'actualitat.

Després de debutar amb diversos grups a la dècada dels seixanta -entre els quals va liderar els mítics Z-66–, ara fa 50 anys va iniciar una carrera en solitari en el món de la cançó melòdica que el va dur a ser un dels artistes més contractats i a situar els seus èxits als primers llocs dels rànquings de vendes. Posteriorment va gravar en català, 'Entre cella i cella' (Blau, 1987), i els darrers temps, ja establert a Barcelona, va tornat al rock amb 'Pell de gallina' (Blau, 2012).

Sobre el seu primer disc en català, 'Entre cella i cella', va explicar: «Jo pens i sent en mallorquí i em costa cantar en castellà, la veritat. Em costa crear en una altra llengua, perquè escric millors cançons en la mateixa en què somiï. Fàcilment podria escriure versos en castellà però serien mecànics, i jo cerc lletres sentides. Fins aquell moment sols havia gravat una cançó en català i tenia entre cella i cella fer un disc sencer, d’aquí en va sorgir el títol».

Has destacat com a cantant de balades, però també has fet rock, per què et recorda més la gent?

Segurament per les dues coses, però jo crec que que les balades perduren més. La gent coneix el rock, els clàssics de tota la vida, però hi ha molta gent que no recorda segons quins temes rítmics. En canvi, les balades queden perquè, supòs, que tots tenim una època, ja sigui per l’amor que tens per algú o per desamor, es suposa que te marca més aquella cançó. Jo crec que les balades perduren molt més i per això, pot ser, molta gent me recorda. També es cert que encara a les ràdios, de tant en tant, sents alguna cançó meva i no sents una cançó rítmica meva, sents més bé balades i és una mica misteriós el perquè, i jo crec que és per aquest motiu.

A les berbenes, la gent t’admirava, eres l’ídol de la joventut d’aquells anys. Per què creus que les teves balades i els rocks que interpretaves connectaven tant amb tanta força amb el públic?

Jo la veritat és que crec que hi ha persones que tenen alguna cosa, que no sabem explicar que és, hi ha gent que diu que és carisma, jo no ho sé. Però està clar que hi ha gent que quan puja a un escenari, passa amb polítics també, n’hi ha que no tenen cap tipus de carisma i no només pel missatge que donen, sinó que no transmeten. Jo crec que als cantants ens passa igual. Però profunditzant en el tema, jo crec que la gent es mou per cançons i després per qui els interpreta. No crec que sigui al revés.

De totes maneres, tu a l’escenari creaves un llenguatge no verbal, de moviments, d’actituds, que dominaves l’escenari des del primer minut que entraves. A través dels meus ulls, veia un líder damunt l’escenari.

En part sí, jo quan tenia un grup volia dominar el grup. Fins i tot els ajudava a muntar els instruments. No tenia cap necessitat de fer-ho, però m’agradava estar a un equip de gent que es mogués al meu ritme. És a dir, que jo considerava que allò s’havia d’allargar perquè me trobava bé, s’allargava o si s’havia de tallar se tallava. No sé, era com una comunió molt profunda amb els músics. Però això hi ha estat sempre, des de que vaig començar fins ara mateix. No sóc aquell que anuncien el nom i canta la seva cançó, jo no sóc així, jo sempre he estat molt company i amic dels músics.

'Para que no me olvides', és un dels teus temes més recordats... va arrasar les llistes d’èxits. Què té aquesta cançó?

A cada cançó anava creixent, no era com ara que en quinze dies te matxaquen una cançó. En aquella època, les coses eren més lentes, els discs es radiaven durant un any o dos i tu anaves publicant discs... fins que arribarem a 'Para que no me olvides'. A mi no era un tema que m’entusiasmàs quan me l’oferiren. Record que ja feia mig anys que el disc havia sortit i no passava res. Les ràdios el posaven i es veu que a la gent li agradava. Feia sis mesos que el disc havia sortit, ho record perfectament, jo estava assajant a un local i me telefona el de la companyia de discos i me diu que la cançó estava arribant al número 1... I jo era assajant altres temes amb els músics. Al final, és la gent que escull la cançó.

Les ràdios jugaren un paper molt important a l’hora de la promoció de les cançons, no és així?

I tant, a excepció dels 40 principals, que sempre m’he enfadat amb ells. També hi he estat el número 1, però aquesta ràdio, ells feien el número 1, el fabricaven ells cobrant. A més, com a algunes ràdios, mai varen posar una cançó en català. Però el tema era que les ràdios en aquella època dominaven i hi havia una avantatge que si tu coneixies a la ràdio i els hi enviaves el disc, ells els posaven, no havies de pagar. Els locutors els posaven perquè els hi agradava. I clar, això sí que era autèntic, no haver de pagar, però encara ara passa.

Has actuat per tot el món, on has sentit més empatia del públic?

Per tot, pensa que la gent quan va a veure un cantant hi va perquè vol i la gent està eufòrica i animada. Però el públic llatí és molt calorós i molt entregat.

Tu també cantaves versions i a la dècada dels 70, foren èxits totals, una d’aquestes és 'Noches de blanco Satén'. Com recordes aquells grups i com te feren arribar aquestes balades?

Aquesta balada ens la va proposar Miquel Soler i aquesta cançó va dur conflicte en el grup perquè no era ben bé del nostre rotllo. Jo no m’hi veia cantant aquest tipus de temes, però m’agradava. Al final la cantarem i va ser la cançó que ens va permetre ser coneguts a l'Estat espanyol, perquè nosaltres no sortíem d’aquí. Més tard la vaig tornar a emregistrar jo com a Llorenç Santamaria. Clar, és d’aquelles balades que quedaran per tota la vida, són clàssics. L’adaptació i la lletra d’aquesta cançó és de Josep Carreras.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per balearium, fa 12 dies

Ni en polaco.

Valoració:1menosmas
Per Macià, fa 13 dies

Balmany,
N'hi ha que canvien d'idees no per conveniència sinó per evolució i per convicció. Ningú neix ensenyat i la vida ens aporta coneixements i ens dona lliçons. Una persona de seixanta anys no té l'obligació de mantenir les mateixes idees de quan en tenia trenta. Quin mèrit té conservar les mateixes idees fort i no et moguis, ignorant l'experiència i les lliçons de la vida? La caparrudesa és un mèrit?

Valoració:0menosmas
Per pep bestard, fa 13 dies

encara recordo per les festas de sant antoni a sa poble. on varen actuar el ZZ 66 allo va a FABULOS , abans es feren famosos per les sevas actuacions als migdias per TVE.

Valoració:8menosmas
Per balmany, fa 14 dies

Otro que se ha "reciclado", pero con la vista puesta en la veleta de los vientos. Habla el que nos dio "Para que no me olvides", durante treinta años. Por cierto, parecía que no tenía otra.
Qué fácil es olvidarnos de tiempos pasados, cuando la faltriquera anda en juego. Hasta el nombre, ha cambiado. O lo escribe de manera diferente.
El que cambia de ideas por conveniencias me la trae al pairo; el que no abdica de las suyas, aunque sean diferentes a las mías, merece todo mi reconocimiento.

Valoració:-10menosmas
Per Pepeta, fa 14 dies

M'ha agradat molt la entrevista.
Una persona molt fidel a la nostra llengua i cultura.
Gràcies per haver-ho intentat "entre cella i cella".

Valoració:13menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris