nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:
11°

Antònia Vicens: «Vist des d’ara, la immigració dels anys 60 no va ser més que una maniobra franquista per castellanitzar la població illenca»

Entrevista a Antònia Vicens (primera part)

Antònia Vicens és una escriptora en llengua catalana. Segurament per mor d’aquest compromís amb la llengua ha rebut molts premis: el Premi Sant Jordi el 1967, la Creu de Sant Jordi el 1999, el Premi Nacional de cultura i el Premi Josep Maria Llompart del 2016 etc.... A la vegada però aquest mateix compromís l’ha duita a rebutjar-ne d’altres, com és el fet que l’any 2004 va renunciar a recollir la Medalla d’or que li atorgà el Govern, en aquell moment presidit per Jaume Mates.

En aquesta entrevista ens explica els motius que la varen empènyer a prendre aquesta decisió però també coneixerem de prop la visió sobre diferents aspectes de la realitat mallorquina des de la seva condició d’escriptora i per tant, des de la seva condició d’observadora de la realitat política durant més de 50 anys. A través de les seves respostes obtendrem el retrat d’una dona que de ben jove va voler mostrar la seva visió particular del món i que no ha renunciat a continuar-ho fent. Amb ulls crítics ens oferirà quatre pinzellades de quina ha estat l’evolució de la dona, la situació política a Espanya i el model turístic de les Balears després dels efectes de la pandèmia etc....

Sobre l’ofici d’escriure

Quina influència ha tingut la lectura en la teva vida?

El meu cas és una mica estrany perquè jo vaig néixer en una casa sense llibres, a un poble on no hi havia biblioteca i anava a una escola de monges on tampoc no fomentaven més que la lectura de doctrina religiosa. Veig que vaig tenir la gran gosadia de posar-me a escriure abans de posar-me a llegir, ara ho pens i veig que pot ser va ser una inconsciència. Com que el món que veia no m’agradava, jo pensava que escrivint podria fer alguna cosa.

Diries que t’ha influït qualque autor en especial?

Supòs que tot el que he llegit m’ha influït d’alguna manera però el cert és que sempre he intentat fugir de les influències per cercar la meva veu interior. Pens que tot ja està dit; i si imites, contes el que algú altre ja ha contat. De fet, quan estic escrivint i llegesc un llibre que crec que me pot influir, el deix i el torn a agafar quan he acabat d’escriure el meu.

Quina funció de la literatura és prioritària segons tu?

La veritat és que mai no he sabut quina ha estat la funció de la literatura perquè jo sempre he anat escrivint el que no m’agradava de la realitat que he viscut a cada moment. Per exemple, a la meva novel·la Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, -que ara l’acaben de reeditar i ja té quaranta anys- parl de la crisi dels anys 70 quan Franco encara vivia. És una època en què comencen els primers moviments estudiantils, alguns fins i tot varen perdre la vida en els enfrontaments contra la policia. Molta de gent dels poble s’instal·là a Palma i posava una merceria o una tenda de queviures perquè els seus fills poguessin estudiar. No tenien formació ni coneixien cap ofici, era gent que havia treballat la terra, i es trobaven amb un gran insatisfacció. Aquesta realitat és la que vull reflectir en aquesta novel·la, una realitat que em feia mal i em feia ràbia.

L’únic que em plantej quan escric és que primerament una novel·la ha d’estar ben escrita. I quan dic ben escrita vol dir que hi ha d’haver art. I després, ha de sacsejar, ha de revelar un aspecte de la realitat imperceptible a primera vista. Els meus personatges normalment sempre els extrec de la vida quotidiana, són d’aquests que ho han perdut tot. De vegades quan veig homes que cerquen per dins contenidors pens: «Quants somnis se li deuen haver hagut de rompre! Segurament devia haver tengut moltes il·lusions, i ha acabat al carrer amb una botella de vi barat». I el cert és que aquestes persones poden tenir una vida espiritual molt rica.

Per quin motiu vas acceptar el càrrec de vicepresidenta en funcions de l’AELC? Quin balanç fas de la teva feina a l’AELC? Què hi vares aprendre?

Record que en Jaume Fuster em va telefonar per fer-me la proposta. Jo mai fins en aquell moment m’havia ficat en càrrecs de responsabilitat però va insistir molt fins que vaig arribar a acceptar. I després en vaig estar contenta perquè vaig poder fer una cosa que no havia fet mai.

Em vaig haver de revoltar molt perquè vaig haver de lluitar per defensar que fessin contractes als escriptors. Vaig conèixer gent que per ventura no hauria conegut mai, vaig tenir l’oportunitat de sortir del meu redol i per tant, crec que va ser positiu. I sobretot, crec que des de l’associació vàrem contribuir a visualitzar la llengua catalana i això és molt important perquè si es visualitza la literatura, visualitzes la llengua.

L’any 2016 va ser l’any de la teva bona sort perquè vares rebre el Premi nacional de cultura de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d'or de l'Ajuntament de Palma, la de l'Ajuntament de Santanyí i el Premi Josep M. Llompart de l'Obra Cultural Balear. Quin sentit tenen aquests premis per a tu?

Quan de sobte et telefonen i sents una veu que et diu: «sóc el president de tal entitat i hem decidit atorgar-te aquest premi», la veritat és que et sorprens, no m'ho esperava. Com pot ser que estant en aquest raconet on ningú em veu, algú pugui pensar en mi?. No és la mateixa situació que si estàs vivint a Barcelona i vas a presentacions i estàs en contacte amb la gent. En aquest altre context, saben que existeixes.

Per quin motiu l’any 2014 no vares acceptar el Premi Ramon Llull que atorgava el Govern? Consideres que l’escriptor s’ha de comprometre ideològicament? Per què?

Perquè en Jaume Mates en la seva campanya política no reconeixia la unitat de la llengua catalana. Em pens que en aquell temps també havia començat a fer desastres construint més autopistes. Quan em va telefonar, em va parlar amb una veu dolça i jo que estava mig endormiscada li vaig dir que sí. Però quan vaig haver penjat, vaig pensar que no volia anar a cercar aquella medalla. A més el meu fill que em va encoratjar perquè em va fer veure que si no hi volia anar, no ho havia de fer.

Per això vaig decidir escriure una carta en què li exposava els meus motius. La gent em pressionava perquè hi anàs, em volien fer creure que encara que no m’agradàs la seva política, recollir la medalla només seria un moment. Però jo vaig pensar que recollir la medalla implicava haver de baixar el cap i la realitat era que aquell home feia desastres. En la carta li explicava que renunciava a rebre el premi perquè la seva política perjudicava la meva llengua, que és el que més estim, entre altres motius perquè és la meva eina de feina.

Sobre la generació dels anys 70

La crítica moderna parla de l’existència d’una 'generació dels 70'. Consideres que hi pertanys?

Hi pertanc per la data de naixement, però per res més. Jo vaig ser de les primeres, després s’hi va afegir en Gabriel Janer Manila i després van venir els altres. Va ser una època en què van sortir escriptors de pertot. Però cada un ha fet el seu camí. És ver que la major part d’ells eren antifranquistes. Era una època en què hi havia una diferència molt marcada entre els que havien guanyat la guerra i els que l’havien perduda. Per a aquests era una època de silenci, supòs que per por a les represàlies. Record que mon pare no em deixava anar a aprendre de fer cistelletes amb les senyoretes de la Falange. Però no em va dir mai el motiu. Ningú no ens explicava res ni ningú mai no parlava de la guerra. Tothom havia d’anar a missa i a escoltar els sermons, això sí. Quan ho pens ara, no sé com vàrem surar. No podíem tenir aspiracions perquè no coneixíem res més que la vida que es feia al poble. Ni tan sols hi havia televisió per tant, una nina no podia tan sols somniar a ser ballarina perquè mai havia vist un espectacle de dansa ni en pantalla.

De quina manera es manifestava la consciència d’oposició al règim franquista, entre els escriptors?

Per començar hi havia les tertúlies a can Bernat Vidal. Amb el temps l’OCB va organitzar cursets per aprendre català. En aquell moment el coneixement de la llengua era un acte de rebel·lió. Hi havia molta de desconfiança. Per assistir a classe, jo havia d'agafar l’autobús i havia de quedar a dormir a ca una tia que vivia a Palma. En aquell moment jo tenia 19 anys i record que la gent deia: «Aquesta ens fa creure que se’n va a Palma per aprendre mallorquí, però que no en sap ja? Per què en vol saber més? Qui sap el que deu fer per allà!». La realitat era que a Palma m’esperava una tia beata i el seu marit i m’acompanyaven fins a ca seva com si fossin dos carabiners. De camí em deien: «Aquí hi ha un bar amb cortines, no el miris». Era un ambient molt estrany i sobretot, molt ignorant. De tant en tant, a les classes hi apareixia en Francesc de Borja Moll o en Josep Maria Llompart, i ens parlaven de la repressió de la llengua perquè el fet és que nosaltres no en sabíem res. Vivíem en una ignorància total.

Has comentat alguna vegada que per a tu no era una prioritat relacionar-te amb altres escriptors de la teva generació. Explica un poc aquesta idea

Després d’haver guanyat el Sant Jordi, hi va haver gent de l'Òmnium que es va preocupar per cercar-me feina a Barcelona. Un dia dins l’avió em vaig trobar en Jaume Vidal Alcover que se n’anava a viure amb na Maria Aurèlia Capmany. Un cop allà, me la va presentar i record que ella -amb un bon puro a la boca- em va dir que si venia a viure a Barcelona podria col·laborar en una ràdio, en una revista feminista…. I jo record que vaig pensar: hauré de fer feina aquí i allà en ràdios i revistes; i quan podré escriure el que jo voldré? quan podré ser jo? I em va agafar un poc d’angoixa. El vespre per la finestra, em va parèixer que el cel de Barcelona era brut -perquè encara hi havia moltes fàbriques- i el vaig comparar amb el cel de Cala d’Or, allà on jo vivia. I clar, em va venir l’enyorança. Vaig fer un balanç: vivint a Mallorca, en sortir de la feina era lliure per fer el que volgués. I en canvi a Barcelona seria una esclava, perquè hauria d’estar pendent de l’ oficina, la ràdio i la revista… Així que vaig decidir tornar a Cala d’Or completament retirada del món cultural, va ser una decisió molt pensada. Era el món que vaig escollir.

Antoni Serra conta una anècdota relacionada amb la prohibició d’un acte cultural a la Casa catalana. Què recordes d’aquella feta?

Ho record molt bé. Érem a la Casa catalana, i en Toni era el conferenciant. En un moment de la seva conferència, va fer referència a la sang del cementiri. En el moment en què pronuncià aquestes paraules -en referència als morts de la guerra civil, és clar, un senyor vestit de gris s’alçà i va dir que la conferència s’havia acabat. En sortir al carrer, jo vaig demanar a en Toni que explicàs què volia dir amb aquelles paraules i a poc a poc s’anà formant una rotllana de gent al seu voltant que escoltava les seves explicacions. De sobte, es va aturar una furgoneta just allà on érem, amb tot de grisos que anaven baixant i varen començar a ficar tothom. Des de dins la furgoneta un al·lot petit va començar a plorar i per això els policies varen dir: «Mujeres y niños, fuera», cosa que em va doldre, clar.

Davant aquell enrenou, molta gent curiosa que passava per allà s’anava acostant i els policies també els feren pujar, de manera que la furgoneta se’n va anar estibada. Entre els detinguts hi havia en Josep Maria Llompart, que aquell vespre tenia convidats a sopar a ca seva. Per mirar d’ajudar-lo vàrem anar a comissaria per explicar que ell no havia fet res, però ells varen advertir-nos que era un senyor «muy peligroso» i ens en vàrem haver de tornar sense haver aconseguit res. Al cap de dos dies vam saber que els havien amollat.

Sobre l'obra literària

En un moment de la teva trajectòria literària, has deixat d'escriure novel·les per passar a la poesia. Quina és la causa d’aquest canvi?

Dia 3 d’agost del 2006, estava prenent el sol a la terrassa d’aquí darrera quan de sobte vaig començar a veure imatges, com quan somnies i veus coses. Després vaig adonar-me que les imatges corresponien a la meva vida que estava caient a trossos. Vaig trobar-me amb la necessitat d’haver de recollir-les amb paraules però amb la urgència d’haver de fer-ho ràpidament i per tant, no podia ser amb prosa perquè la narrativa és lenta. Per això vaig optar per expressar-me en vers. Va ser així que vaig començar a escriure poesia. Més tard vaig pensar que aquell dia feia tres anys que el meu pare era mort. Aquell poemari eren les llàgrimes pel meu pare al cap de tres anys.

Quina visió tens de les teves primeres obres?

A Bancs de fusta explic la vida d’unes dones que vivien una vida que a mi no m’agradava. A 39º a l’ombra cont la vida dels que fan feina a l’hotel: els treballadors i els directors. I més concretament la vida dels passadissos foscos de les oficines, d’un món lligat a l’explotació i en un ambient masclista. En aquells anys Cala d’Or era un paradís, només hi havia dos hotels. Però amb el temps varen començar a tomar pins i aixecar ciment. A l’hotel on jo treballava es van enfadar molt perquè a la novel·la explicava que l’edifici tenia danys estructurals: al cap de mig any va sortir un crui i més tard, hi va haver goteres… Això demostra la fragilitat i la rapidesa amb què edificaven. Destruïen paisatge i a més, duien mà d’obra barata de la península. Era gent que no sabia escriure, que provenia de zones molt pobres sobretot d’Andalusia i Múrcia. Per relacionar-nos-hi, nosaltres havíem de parlar castellà perquè ens entenguessin. Vist des d’ara, la immigració no va ser més que una maniobra franquista per castellanitzar la població illenca.

Creus que per mor de la repressió, t’autocensurares en algun moment?

No, al contrari. Vaig explicar tot el que veia tal com era. De fet a l’hotel es varen enfadar molt perquè a la novel·la els personatges els vaig descriure tal com eren. La veritat és que mai vaig pensar que ningú del meu entorn llegiria la novel·la perquè era gent que no tenia costum de llegir, i menys en català. Però com que la novel·la va guanyar el Sant Jordi tant el propietari com el director de l’hotel la llegiren i em van dir que si continuava escrivint sobre l’hotel no trobaria feina en tot Mallorca. Per tant, com veus no me’n vaig estar d’explicar la realitat tal com era ja que els treballadors es varen reconèixer en la lectura.

Jo no acabava d’entendre aquell món perquè hi havia moltes injustícies. Quan alguna vegada havien faltat doblers a caixa, sempre hi havia algú que acusava algun cambrer i de sobte apareixia la guàrdia civil i els pegava pallisses a les seves habitacions. Hi havia molta hipocresia però també entre els cambrers. Tothom havia fet algun curset espiritual però després eren femellers.

Tot el que passa ara per Magaluf ja existia llavors. El cap de setmana venien estrangers a beure perquè els sortia més econòmic venir fins aquí que beure allà. I de pisos turístics també n’hi havia perquè els hotelers venien més places de les que tenien. Ja existia l’overbooking: llogaven pisos i els hi duien. Tot es va fer de mala manera perquè si hi hagués hagut un turisme sostingut hauria contribuït molt a millorar la mentalitat de la població mallorquina que en aquell temps era tan beata, tan sotmesa a un patriarcat i als principis de l’església catòlica. Tot el que ara ha esclatat és perquè es va fer malament en aquells moments. No hi havia respecte ni tan sols pels turistes.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente
Per jbm, fa 22 dies

Això deia el Comte Duc de Olivares el 1624, en el Gran Memorial secret que entregà a Felip IV,: ”Tenga VM por negocio más importante de su Monarquía el hacerse Rey de España : quiero decir Señor, que no se contente VM con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia i Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, si VM lo alcanza serà el Principe más poderoso del mundo”. I li planteja tres estratègies per aconseguir l'objectiu: "1) ·La más dificultosa de aconseguir (però la mejor pudiendo ser) sería que V M favoreciese los de aquel reino, introduciéndoles en Castilla, casándolos en ella y los de acá allà...”; 2) Negociar la “Unión de Armas” dels regnes baix Felip IV per tenir un fort poder militar; 3) “Aunque con medio no tan justificado, però el más eficaç, sería hallándose V M con esta fuerza que dije, ir en persona como para visitar el reino... y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter a la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad de las de Castilla”

Valoració:5menosmas
Per Lluís, fa 23 dies

No fa falta ser gaire llest per corroborar el què diu l´Antònia Vicenç. Podien haver posar fàbriques a Espanya, i en canvi van preferir posar-les totes als països catalans perquè vinguèssin aquí a castellanitzar-nos i espanyolitzar-nos.I encara hi ha molts que diuen que ells han aixecat Catalunya, ses ïlles, etc. Quina barra.

Valoració:5menosmas
Per Per la República, fa 23 dies

Gràcies Antònia pels teus pensaments i quantes veritats dius. Proposta ambiciosa pels qui no llegiu: llegiu, llegiu i no us pareu mai.



Deia Arturo Graf “La sabiduría y la razón hablan; la ignorancia y el error ladran”.

Valoració:7menosmas
Per Claro que sí, guapi, fa 24 dies

@Toni F.



Además.
Yo puedo tener respeto por Teresa de Calcuta, Vicente Ferrer, Pasteur o Klaus Kinski.
Pero por una escritora o un escritor?
Baja del guindo, mirindo.
Bobazo.

Valoració:-9menosmas
Per Claro que sí, guapi, fa 24 dies

@Toni F.



Por cierto.
Lee más.
A Vicens o a Wodehouse. Es igual.
Porque escribes como el culo el idioma que defiendes.

Valoració:-9menosmas
Per Claro que sí, guapi, fa 24 dies

@Toni F.



Lo que tú quieras.
Pero cuando sale?.
Entre las caras de Belmez y el área 51?
O las impregaciones de Bly Manor y el sanatorio abandonado de Huesca?

Valoració:-9menosmas
Per Toni F, fa 25 dies

@ Claro que si guapi
A veure si tens un poc més de respecte per a una de les millors escriptores que tenim. Tu sí que hauries d'anar a Cuarto milenio, paio, ets un cap de f-a-v-e d'antologia, et quadra ser espectador de programes de tan baix nivell cultural com el que esmentes, per això mateix et falten neurones per a entendre el que l'escriptora comenta a l'entrevista. Deixa ja de vomitar la teva mala bava per aquí, no veus que no et volem? Tinguis una mica de dignitat i esfumat. La Sra. Vicens és molt respectada com escriptora pels que la llegim i, com a ser humà, pels que la coneixem i tractem, ja voldries tu estar al seu nivell ètic i intel·lectual, tros d'ase, insultar-la a ella és atacar la nostra cultura. Au, arruix, idò, què hi fas aquí?

Valoració:19menosmas
Per Claro que sí, guapi, fa 25 dies

Cuándo va a Cuarto Milenio?
Es para grabarlo.

Valoració:-19menosmas
Per I tant, fa 26 dies

Macià: No comprenc com vols perdre es temps amb aquesta gent. No són lo que volen esser, i de rebot tampoc són lo que hauríen d'esser. No hi ha res que fer. I lo mateix val per Lladonet. Molts d'anys per tots, pensin lo mateix, o no.

Valoració:9menosmas
Per JOAN, fa 26 dies

La castellanització continua. Sols cal veure les matines de avui a la Seu. Unes matines que sempre eren en català, ja posen trossos en castellà. Practica, que queda vegada e´s més habitual.

Valoració:25menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris