cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
19°

Sebastià Perelló, una festa per a lletraferits

Sebastià Perelló, 'La mar rodona'. Club Editor, 2020, 302 pàgs.

Més que remarcable, aquesta novel·la de Sebastià Perelló. Un goig de llegir, una festa lingüística i un encert quant a la construcció de la trama. Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963) mereix ocupar seient d’honor a les primeres files de les lletres del moment en llengua catalana. I crec observar que és a les Illes Balears i al País Valencià, on la llengua catalana sembla més amenaçada encara que al Principat, on aquells que conreen l’escriptura ho fan amb una exquisidesa lingüística i filològica que abelleix fins al punt de crear addicció. I hi ha addiccions que no només són desitjables, sinó que cal promoure. Perquè és aquesta espècie d’escriptors la que està cridada a redimir la llengua, cada cop més assolada i empobrida.

La mar rodona, confegida a base de tres capítols a primera vista solts (Paper banyat, La peixera i A lloure) és una única narració lligada i molt ben lligada. Ho és amb majúscules. Perquè, més enllà de presentar tres moments de la història de Mallorca que mostren l’evolució social i econòmica de l’illa des dels anys cinquanta del segle passat fins a l’actualitat —una transformació feta a una velocitat esfereïdora, impossible de gestionar—, la novel·la se’ns planteja com el paradigma de les tendències de vida que s’han anat imposant vertiginosament en una part del món i que, lamentablement, amb les noves tecnologies i amb l’accelerada imposició del model imperant, creen escola arreu.

Paper banyat, situa l’acció a la postguerra immediata, en una barberia, el lloc ideal on concorren veïns de tota idiosincràsia, condició i ideologia, un ambient que dona peu a desplegar un matisat ventall dels més diversos personatges enfrontats durant la Guerra Civil. La peixera és una finestra oberta a la societat mallorquina dels anys setanta del segle XX, una panoràmica que Perelló ens ofereix a partir de la mort sobtada d’una dona, enmig del carrer, que congrega una munió de vilatans que la coneixien, que van i vénen i acompanyen la morta fent safareig, i A lloure, el més extens dels tres relats, que, a diferència dels altres dos, no cerca tant presentar ambient social, desgrana una teoria de l’evolució de les societats contemporànies en general, en l’exemple concret del fenomen turístic, a través dels ulls d’un intel·lectual de la professió que fa de recepcionista en un hotel punter.

Cadascun dels tres relats se’ns transmet a través dels ulls d’un narrador jove, extraordinàriament crític i observador de detalls i replecs. Malgrat que es tracta de tres narradors diferents, no hi ha dubte que tots tres tenen molt en comú: una capacitat infinita de copsar què s’hi amaga darrera les paraules, els gests, les mirades i els capteniments, una habilitat fora mida per desemmascarar hipocresies i impostures, una aptitud esbalaïdora per entrellucar fins els racons més inconscients de l’ànima humana. Una mirada penetrant, de la qual no en queda exclosa la pròpia veu narradora, sobre tot en el tercer episodi, on qui narra adquireix un especial protagonisme i esplaia la seva teoria del turisme com a exponent de la superficialitat en què ha derivat la vida de l’ésser humà del segle XXI. Una vida on tot és menja de consum, tot decorat i parc temàtic. És en aquest tercer relat on sembla que traspua més la personalitat de l’autor i on aquest fa una esplèndida exposició de la seva pregona erudició, un festival d’autors literaris i obres, sobre tot relacionades amb la temàtica de l’hotel, documents que acompanyen la teoria del narrador.

Estilísticament la novel·la és una meravella, un foc d’artifici enlluernador. Llegir Perelló és llegir un deixeble avantatjat de la Víctor Català. I això és impagable. No només per la precisió expressiva que aconsegueix l’autor amb l’immens cabal lingüístic que desplega, sinó també per la seva més que extraordinària habilitat per derivar i interpretar, per aplicar a la pròpia experiència de vida allò que observa a l’exterior. Així, l’equiparació li és la característica d’estil més escaient, el com si o és com és una constant en el relat, el lligam entre l’exterior i l’interior amb què la veu narradora i l’autor assagen de mantenir una connexió entre fora i dins: «En aquest vertigen camaleònic de vides clandestines i desemparament, de nomadisme i errància, on la intimitat ja és una nostàlgia i una amnèsia efervescent, un lloc on esquivar-se i ser tots els homes i totes les dones, refugi de covardies i decadència, hi volíem veure el col·lapse de la vida de cada dia, com si fos un espai d’ingravidesa i d’evacuació, un mostrador i una escaparata, escuma i vides despreocupades, sempre lluny, molt lluny, com si fossis en un claustre o un castell encantat, hotels que mai no són cases, ni una llar, només llumets i festes i abjecció».

No cal dir que el seu estil és un estímul constant a la reflexió. No us la perdeu.



COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris