algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Bartomeu Mestre: «A 'Balada d'En Jordi Roca', Guillem d’Efak denuncia un crim d'Estat»

Entrevista amb Bartomeu Mestre 'Balutxo'

Bartomeu Mestre, 'Balutxo', acaba de publicar un llibre titulat 'La mort d’en Roca', conversam amb ell sobre aquesta novetat en un moment en que són ben poques les noves publicacions.

Qui era en Jordi Roca?

En Jordi Roca era un jove de Petra, un jornaler, que va tenir la mala sort de passar per un procés, arran d’un robatori que hi va haver a la finca des Caparó, molt a prop de Manacor, entre Manacor, Vilafranca i Petra, i va ser processat i va ser executat, amb altres dos que sí que hi havien participat en el robatori. A partir d’aquella mort, d’aquell assassinat, perquè la pena de mort sempre és un assassinat, a partir d’aquí, el poble en va fer un glosat popular, un romanç, amb el títol de 'La mort d’en Roca', que es va cantar, pràcticament fins a l’animalada de la guerra del 1936. I en Guillem d’Efak, l’any 1965, agafant una de les quartetes d’aquest romanç, va construir aquesta bellíssima cançó, que és una de les més emblemàtiques i reivindicatives en defensa de l’amor i en contra de la pena de la vida, la pena de la mort. Va ser una cançó que va tenir un gran èxit, encara ara es pot escoltar reiteradament, perquè forma part de les cançons emblemàtiques de la discografia catalana i recull la història d’en Jordi Roca, en capella, el dia abans de morir, implorant el perdó de la madona de Caparó, de l’acusadora, de la persona que el va denunciar. Si ella hagués retirat la denuncia o l'hagués perdonat, com ell demanava, no l’haurien assassinat.

Guillem d’Efak denunciava que allò havia estat un crim d'Estat...

Sí, en Guillem d’Efak denunciava que allò havia estat un crim d'Estat. I efectivament, a la investigació que he pogut fer darrerament, he constatat que tres dies abans del judici, arriba a Mallorca un nou governador, José Manso que publica al diari, dia 19 de febrer de 1851, les instruccions que ha rebut directes de la reina Isabel II. Ell havia estat ajuda de càmera de la reina. És a dir, que ja venia predeterminat a fer, no només això, sinó que aquell any, és l’únic any del regnat d’Isabel II que no hi va haver el perdó pasqual. El perdó pasqual consistia en que cada any, el dia de pasqua, s’amnistiava un condemnat a mort. Aquell any 1851, pasqua va ser el 22 d’abril i l’únic que estava condemnat a mort era en Jordi Roca, no n’hi havia d’altre a tot l'Estat espanyol, a Guillem Rosselló ja l’havien afusellat. I aquell any no es va concedir el perdó pasqual. La política d’Isabel II, en aquells moments governava Murillo com a president del govern, era incrementar la por i la repressió. Així que una vegada més, Guillem d’Efak tenia raó. Si la madona del Caparó hagués retirat la denuncia no l’haguessin mort, però la reina tenia una oportunitat perfecte, precisament per donar el perdó que es donava cada any, i aquell any no el va voler donar amb la intenció clara d’atemorir i escalivar el poble, que és una de les pràctiques més clares de creure que amb la repressió es fan més forts, i com veim avui en dia això no és així. El paral·lelisme que hi ha entre la mort al garrot d’en Jordi Roca l’any 1851 i la mort d’en Salvador Puig Antich l’any 1974 també al garrot és estremidora.

Expliques que en Jordi Roca és acusat de robatori i és acusat de violació, que ell no va reconèixer mai.

Efectivament, ell no ho va reconèixer, fins i tot l’acta del judici és ben clara i diu «condenado i confeso en parte». Ell reconeix els fets del robatori d’en Guillem Rosselló. I en Rosselló, que era un militar que era de permís i segons tots els indicis i informació que va recollir en Guillen d’Efak i la que hi ha en els arxius, en Jordi Roca devia ser un 'boques' perquè era un home de taverna i degué presumir dels seus amors clandestins amb la madona i en Rosselló va dir, aquesta serà la meva. Va esperar que en Jordi Roca anàs a fer una de les seves visites a la madona, per ell anar a robar. En Sansó, que també és un altre personatge digne d’estudi, era l’únic que vivia en el Caparó amb la madona, va trobar a en Guillem Rosselló i hi va haver un enfrontament, quan va anar a avisar a la madona i es va trobar amb en Jordi Roca, i en Roca li va clavar una ganivetada, que no degué ser res perquè al dia següent en Sansó anava a presentar la denuncia amb la madona i es va precipitar tot un procés on malgrat la declaració d’en Jordi Roca, es va presentar com una sola cosa, és a dir, com si tots haguessin tengut la mateixa participació. I en el desenllaç a Guillem Rosselló li aplicaren un consell de guerra on, curiosament, el fiscal només demanava deu anys de presó per ell, i malgrat que el fiscal tan sols demanava deu anys de presó, el condemnaren a mort i l’afusellaren davant les cases del Caparó per si la madona ho volia veure.

La biografia de la madona del Caparó també resulta interessant...

El cas de la madona també és digne d’estudi, perquè devia ser una dona antisocial: té una sinistre biografia. A ella la casen per primera vegada als 12 anys. L’home mor abans de fer dos anys de matrimoni. Es torna a casar l’any 1845 i abans de dos anys es mor el segon home. Havien tengut una filla i aquesta mor als sis mesos. El segon home havia fet d’hereva a la seva filla i amb la seva mort, la madona es convertí amb la propietària del Caparó. A les gloses la presenten com una dona que «donava bolleta», de fet a ca sa mare li deien de ca sa curandera d’Ariany. La filla mor justament a la casa del missatge a Manacor, en el carrer de l’anell. Els homes es moren tots per causa desconeguda, segons l’informe metge, és a dir, que té una biografia curiosa. El cas del Missatge és rellevant perquè sembla que és amb qui tenia la convivència habitual, a més, s’ha de dir que aquesta dona, als 22 anys era viuda per segona vegada. A partir d’aquí, ha sorgit un relat familiar que pretén una cosa, al meu entendre, una cosa absurda i contradictòria, i és que a la quarta generació, justament després que en Guillem d’Efak fes la cançó, comencen a dir que necessiten netejar l’honor de la madona. Des d’una òptica feminista ens podem plantejar a veure quin honor s’ha de netejar. Si una dona té una relació, per clandestina i furtiva que sigui, quin deshonor comet? I en el cas hipotètic, per mi absolutament fals, i per la veu del poble i de les gloses també, si realment hagués estat una dona violada, en el cas hipotètic que fos així, que vol dir? Que una dona violada és una dona deshonrada? Però on s’ha vist mai aquest concepte cavernícola. En cap dels dos casos a la madona del Caparó li havien de taxar cap honra, almenys per aquest tema de possible amant o possible violació. Altres qüestions són els sis morts que hi va haver al seu entorn més proper, sis morts vertaderament sospitoses i documentadament, aquest treball haurà de menester una segona part amb una sorpresa espectacular que delata i desemmascara aquest discurs familiar que s’ha volgut construir per. Hipotèticament. salvar un honor que no necessita que ningú salvi.

Quan en Guillem d’Efak comença a cantar aquesta cançó, no està ben vist pels descendents d’aquesta família...

Efectivament, això és exactament el que comentava ara. No els hi va agradar, i això que és curiós perquè en Guillem d’Efak, i ho explic molt clarament en el llibre, es va abstenir d’utilitzar qualsevol adjectiu desqüalificatiu cap a la madona, ell no diu totes les coses que li amollen en el glosat popular, l’acusen de 'refilera', d’enverinadora i de tenir les portes de la finca molt obertes, l’acusen, fins i tot, d’explotadora dels obrers, dels jornalers que hi van, que diuen que mana molt i paga poc, i totes les gloses apunten que totes les coses que diuen d’ella es confirmen, la mort dels seus homes, de la seva filla, etc. En aquest relat familiar, que s’inventa a partir d’una quarta generació, que és absurda, més de 120 anys després dels fets comencen a inventar qüestions , fins i tot s’inventen l’existència de dues ties de la madona que són presents el dia dels fets, quan aquestes dues ties no han existit mai i són pura invenció familiar, un relat absolutament fantasiós d’una fada padrina, dissortadament, hi ha hagut persones que han caigut a la trampa d’aquest relat com és el cas de na Bàrbara Duran, Música per un crim, que verdaderament és un crim per una música.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per sebastià, fa 9 mesos

Referint-me a Isabel II i als seus successors:
La violència és el darrer refugi de l'incompetent. (Isaac Asimov)
La mort al garrot d’en Jordi Roca l’any 1851 i la mort d’en Salvador Puig Antich l’any 1974 també al garrot és esgarrifosa i aterridora.

Valoració:10menosmas
Per Maria, fa 9 mesos

La Balada d'en Jordi Roca és una de les millors cançons que s'han fet mai a Mallorca i cantada per Guillem d'Efak posa la pell de gallina.

Valoració:8menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris