cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 26°
29°

Gabriel Janer Manila: «L’espècie humana és imprevisible»

Gabriel Janer Manila sens dubte és dels pocs escriptors que, com a mínim a Mallorca, no necessita presentacions. L’any passat i després d’una dilatada carrera literària, va publicar el segon volum de les seves memòries Amor, no estàs fatigat. En ell hi fa un relat de les circumstàncies amb què conegué molts dels seus amics, una gran part dels quals figuren a la que s’ha considerat a anomenar «generació dels 70». El primer volum, en canvi ‘Ha nevat sobre Yesterday’ explica amb detall el clima de repressió que es va viure en el seu poble durant la Guerra Civil i la postguerra. A través d’aquesta entrevista hem volgut conèixer de més a prop la personalitat i l’obra d’un escriptor que a través de les seves primeres obres, tengué el propòsit de denunciar la societat de la postguerra; una societat que; vist des de la perspectiva d’ara, no acabà de desaparèixer l’any 75.

El silenci va ser la segona de les seves obres i la seva lectura contribueix a evidenciar per exemple, la doble victimització que patiren les dones durant la guerra. Anteriorment, amb la novel·la L’abisme ja havia guanyat el premi de novel·la Ciutat de Palma.

Recentment heu publicat les vostres memòries, amb quina finalitat? Volíeu justificar comportaments, recuperar patrimoni memorístic del passat?

No es tracta de justificar res, més aviat de penedir-me de moltes coses. I, naturalment, contribuir a recuperar els records que definiren el meu temps, que el defineixen ara. Diria que em defineixen ara. La memòria és selectiva i els records són contínuament reinterpretats. He tractat de donar-los sentit.

La crítica moderna parla de l’existència d’una “generació dels 70” per fer referència a un grup d’escriptors que varen néixer i es varen formar durant la postguerra. Considerau que hi pertanyeu, a aquesta generació?

Aquells que començàrem a escriure a les darreries dels anys seixanta, érem joves que tractàvem de projectar en la literatura les nostres inquietuds polítiques, la denúncia d’un món que no ens agradava. En definitiva ens unia la inquietud i la ràbia, i sobretot el sentiment d’impotència davant un règim opressor que ens ofegava. Ara bé, en aquells moments, no teníem gaire consciència de pertànyer a una generació.

I en relació a la resta de la societat, existia una consciència d’oposició al règim franquista? En quins àmbits de la vida es deixava notar més?

Sí. Es manifestava sobretot en els aspectes culturals: la literatura, les arts plàstiques, el cinema. Però la censura no cessava de vigilar i la policia, per la seva banda, actuava amb la voluntat de reprimir qualsevol intent de canvi.

En el vostre cas particular, quan es va començar a originar aquesta consciència?

En el meu cas, la presa de consciència es va manifestar molt aviat. Jo vaig ser fill de la postguerra i més en concret, d’una família del bàndol dels vençuts. Vaig veure plorar la gent de prop meu i per això puc dir que vaig patir el dolor de la guerra. Més tard, vaig tenir professors que m’ajudaren a entendre el que havia passat. I grans amics: Encarnació Viñas, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Maria Aurèlia Capmany...

Va ser aquesta circumstància, la que va donar sentit a les vostres primeres obres?

Efectivament el que jo pretenia era canviar el món, capgirar la realitat, transformar-la.

Pensau que l’art i en aquest cas la literatura, poden contribuir a canviar la consciència de la gent?

Sí, però és un procés lent. La literatura pot contribuir a despertar la consciència del lector i transformar la seva mirada sobre la vida. De fet, hi ha altres formes de lluita contra l’abús de poder per exemple la lluita política, la premsa, l’art ....

Quines lectures varen contribuir a orientar els vostres inicis com a escriptor?

Havia llegit Jean Paul Sartre, Albert Camus, André Gide en edicions clandestines que arribaven de Sudamèrica. També, Unamuno. Segurament no entenia en profunditat aquelles lectures, però deixaven un pòsit, alguna cosa que quedava al fons de mi. Llavors llegia de manera molt desordenada: Antonio Gramsci, Pier Paolo Passolini, Cesare Pavese...

El Silenci és una de les vostres primeres novel·les i es centra en l’evolució d’una al·lota que creix en plena societat de postguerra. La història que contau, se centra en un cas real? Quina idea us va empènyer a construir aquest personatge?

No vaig partir d’un cas real, sinó de diversos casos reals. Vaig construir aquella història de ficció partint de les ferides, de moltes ferides. Allò que jo pretenia era denunciar un món que no es volia moure, un món ple d’intransigència i que es bastia en la certesa de les veritats absolutes.

Es pot afirmar per tant, que hi ha certs paral·lelismes entre la manera d’enfocar el món de Caterina, i la vostra?

Llavors n’hi havia. Hauria pogut dir, parafrasejant Flaubert, Caterina sóc jo. Hi vaig projectar l’evolució de la jove/del jove que pren consciència d’una gran estafa. La seva evolució consisteix a obrir els ulls a la realitat que l’envolta i entendre qui són els que mataren el seu pare i per què. I de com, va desaparèixer amb ell, la il·lusió de tota una generació per canviar la vida i lluitar en contra de les desigualtats socials etc...

En la novel·la, els personatges secundaris contribueixen a perfilar l’ambient sòrdid d’aquella societat. Molts d’ells són femenins: les dues germanes fadrines, la tia de na Caterina, la dona del bar…. Per quin motiu vàreu centrar la vostra atenció en les dones?

Vaig créixer en contacte amb algunes dones que havien patit la repressió en carn pròpia. Varen esser dones que m’estimaren, però l’amor que em tenien devia esser, ben segur, una manera de defensar-se de l’abisme. Volia explicar aquell drama a través del paper que havien jugat les dones, la majoria víctimes. Algunes sense saber-ho.

Uns dels personatges femenins més impactants són les Mures, dues germanes fadrines. Us vàreu inspirar en aquest cas, en algun personatge real?

En aquest cas sí, les Mures varen existir. Vivien davant per davant el convent de les monges del poble on jo vivia i flastomaven tot el dia. Les record. Eren pobres i els al·lots anàvem a cercar llenya al camp perquè a l’hivern poguessin encendre la foganya.

En la novel·la també apareix el model de «dona objecte» representat en el personatge de Sebastiana, una dona que per doblers, es colga amb els clients del bar que regenta. Creieu que encara avui dia, es produeixen situacions com aquesta?

La veritat, no ho sé. Però probablement sí, si tenim en compte que l’espècie humana és imprevisible.

Per quin motiu vàreu triar el títol de “El silenci”? Creieu que ara mateix i en certs aspectes, estam passant per una nova etapa de silenci?

Vaig triar aquest títol per fer referència al silenci que s’imposa sobre la vida, les inquietuds, la misèria, els drames humans. Volia reflexionar sobre la circumstància que el silenci l’imposen els vencedors i per això, no s’avenen a parlar obertament de les derrotes ni tampoc de l’acarnissament.

En el pròleg a la primera edició, comentau que hi va haver problemes amb la censura. No vàreu tenir por de publicar un llibre que deixava ben clares les conseqüències nefastes de la repressió franquista?

No. No en vaig tenir, qui en va passar molta fou la meva mare. Ella venia de la por i el règim la hi havia alimentada, aquella por. Quan vaig publicar “Han plogut panteres”, la mare només pensava racons on podria amagar-me, en cas que m’encalçassin.

Aquesta no va ser l’única novel·la amb problemes de censura sinó que L’abisme, també en va ser víctima....

I tant! Mira si és així, que tot i que s’arribà a publicar, va patir molts talls. Tants... que hi ha personatges que no acaben d’explicar-se.

Què en pensau sobre l’afició de llegir? Com creieu que es podrien millorar els índexs de lectura?

Crec que ara hi ha molta més gent que llegeix que abans però la lectura encara no és un bé democràtic. Vull dir que no és un bé que tothom comparteix.

S’haurien de fer campanyes potents d’animació a la lectura. Estic parlant dels clubs de lectors, per exemple. Veig que n’hi ha, però encara són molt restringits. Pens que el primer que s’hauria de fer és conscienciar els mestres i professors de la importància de llegir a fi que amb les seves activitat poguessin contribuir a fomentar l’afició per la lectura.

Ara bé, la construcció dels lectors no és una tasca exclusiva dels professors de llengua i literatura, sinó que s’hi haurien d’implicar tots els professors, tant els de matemàtiques, com els de ciències socials, com els d’educació física. Si no arribam a entendre que formar lectors és la tasca més important que ha de dur a terme un centre educatiu; perdrem un cop més el combat de la formació de ciutadans lliures, amants del coneixement, solidaris.

En relació a l’actualitat política, com s’explica que al cap de 45 anys del seu traspàs, el personatge de Franco, sigui tan present? Com creieu que pot afectar aquesta circumstància a la literatura?

Franco encara continua present perquè tot i que es va morir, el franquisme va restar viu; alguns cops una mica maquillat, però viu. Per tant, és evident que aquesta circumstància hi afectarà, a la literatura actual; però fins i tot els moments anteriors a la seva aparició. De fet, aquests dies he llegit la biografia de Miguel de Unamuno escrita per Colette i Jean-Claude Rabaté i he quedat espantat de veure com els combats d’Unamuno amb la gent del seu temps tenen tant a veure amb el nostre. Quina misèria!

Com creieu que es podria solucionar el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya?

No serà fàcil, però és un conflicte que existeix des de molt enrere. Són segles de lluita, de fer una passa endavant i una altra enrere. Personalment, crec que Catalunya fa molt de temps que ha marxat d’Espanya. Però no sóc partidari de la violència. No vull que hi hagi sang. Haurà de solucionar-se per mitjà del diàleg, només de forma pacífica. Probablement serà llarg.

I per últim, en qualitat d’escriptor, què en pensau sobre la llibertat d’expressió? Ha de tenir límits?

No ha de tenir límits legals. En tot cas, tu mateix has d’imposar-te’ls. I això depèn de la teva educació, dels teus valors morals. Vull sentir-me lliure a l’hora d’escriure i aquesta llibertat he de poder exercir-la sense traves.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Aina, fa 7 mesos

Maria, colgar-se amb persones adultes, siguin del sexe que siguin, ni és delicte ni és tema de debat.
Apuntes tres temes i els situes al mateix nivell. Crec que tens un problema.

Valoració:0menosmas
Per Aturmeda, fa 7 mesos

Maria,
quina mala llet, que tens!!

Valoració:2menosmas
Per Maria, fa 7 mesos

Ni una pregunta sobre la seva sexualitat, ni una pregunta sobre el seu col·laboracionisme amb el PP, ni sobre els seus començos com a autor de teatre regional... Pura vaselina per a l'entrevistat...

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris