lluvia ligera
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Isidor Marí: «Si els Països Catalans no existissin, no els atacarien»

Isidor Marí Mayans (Eivissa, 4 d'abril de 1949) és professor i sociolingüista eivissenc, acaba de publicar el llibre 'Poesia, llengua, país. Una mirada des d’Eivissa' dins la col·lecció Terra d'Argensa editada per l'Obra Cultural Balear.

Acabau de publicar el llibre 'Poesia, llengua, país. Una mirada des d’Eivissa'. Què es veu des d’Eivissa?

Depèn de cap on miris, es poden veure coses molt diferents, evidentment, en plena temporada turística es veu molta gresca i molta gent que té el cap buit, però si un vol obrir la mirada, es poden veure moltes coses i moltes coses interessants, en aquest llibre he intentat veure sobre aquest títol de 'Poesia, llengua i país', una mica l’evolució que han tengut al llarg del temps aquestes qüestions. La manera com la nostra llengua s’ha anat convertint en un vehicle d’expressió literària amb una intervenció especialment important, per exemple d’en Marià Villangómez, gran escriptor. També, a part d’això, veure com s’ha anat configurant una determinada idea de país, vinculada a la llengua, hi ha una sèrie d’articles que he ajuntat aquí sobre el procés autonòmic del temps de la república, la participació i el ressò que va tenir a Eivissa, per exemple.

També hi trobam articles sobre la cultura popular eivissenca...

Sí, una referència als orígens més antics, a les arrels de la cultura popular, amb referències d’alguna cançó que jo mateix he quedat admirat de l’antiguitat que té, originàriament. Aquesta cançó que ara cantam també amb el grup Uc, 'Bona nit blanca roseta', té uns versos que vaig anar descobrint que apareixia aquesta idea que si la mar tornàs tinta i el cel fos de paper no bastaria a escriure. Aquesta idea, resulta que com a mínim, és una frase gairebé idèntica del Talmut, el llibre dels jueus del segle IV. I a partir d’aquí que es tal vegada un dels referents més antics arribam també a un cantador que, no ho sabíem, però que hem descobert que havia estat un cantador crític. Autor de cançons de denuncia i que nosaltres al grup Uc les cantàvem sense saber de qui eren. Són 'A n’aquesta illa tan pobre’ o ‘Es pobres no podem viure’, són obres d’un cantador de Sant Agustí que es deia Pep Xicobet, Josep Ribas Ribas, però a Eivissa i Mallorca, el sobrenom és el que ajuda més a identificar la gent. En Pep Xicobet és un dels exponents d’aquesta tradició popular que està a l’origen d’aquesta recuperació posterior de la llengua i de la idea de país en un sentit progressista.

També fixau la mirada amb referents de la cultura més clàssics com Vicent Serra i Orvay o Isidor Macabich o més actuals com Josep Marí, Jean Serra i Manel Marí.

Hi ha articles dedicats a dues persones que varen tenir un paper molt important a començaments del segle XX que són en Vicent Serra i Orvay, va ser un canonge que va participar en el primer Congrés Internacional de la Llengua al 1906, i de n’Isidor Macabich que va ser una persona que va contribuir a la recuperació de la consciència històrica, sobretot, amb les seves obres d’història, però també va ser un estudiós del costumisme i la tradició popular. I va escriure unes poesies en català bastant meritòries. Aquest llibre és un intent de fer veure la trajectòria col·lectiva que des d’Eivissa s’ha seguit per mirar de donar solidesa a aquests tres elements, la llengua, la creació literària i la idea de país. I al final de tot hi ha tres articles sobre tres autors més recents, en Josep Marí, en Jean Serra i un poeta que va desaparèixer prematurament en Manel Marí.

Creis que els pilars d’un país són aquesta consciència, aquesta llengua i aquesta poesia que explicau en el llibre?

Jo crec que aquestes serien les bases històriques, les arrels, el punt de partida. Però en realitat tal com està configurada ara la nostra societat, amb els canvis de població tan profunds que hi ha hagut, sobretot, la nostra cohesió com a societat i com a país l’hem de cercar més aviat en un projecte compartit. Un projecte que de vegades també he intentat perfilar. L’any passat vaig treure un llibre, així com aquest mira més cap endarrere, cap els orígens, aquell era un llibre que plantejava un projecte per a les Balears, que es deia precisament ‘Les Balears en un context Global’ i en aquest llibre mir de sumar totes aquestes coses que ens poden unir de cara a un futur en comú. Que ha de ser un futur, evidentment, intercultural perquè necessitam assumir aquesta diversitat que hi ha, però al mateix temps ha de ser un futur en que aquestes diferents col·lectivitats que conviuen ara a les Balears no visquin unes al marge de les altres, jo vull remarcar molt aquesta idea intercultural, perquè és precisament una relació intensa de reconèixer i conèixer bé qui són els altres i una cosa molt important també és que el centre d’aquesta convivència intercultural sigui la cultura històrica i la llengua històrica d’aquestes illes, no pot ser, si volem una societat equitativa i justa, que aquest futur passi per damunt i arrasi la història cultural de les nostres illes, i per tant també ha de ser un futur just, un futur equitatiu, que superi les desigualtats socials. Tot això, jo crec que és el que pot donar més unitat i més cohesió a una societat complexa com la que vivim ara.

La cultura d’Eivissa, la música, la poesia, la consciència de país, les tradicions, tot això que conforma la cultura d’un lloc, d’un país, com és de coneguda a la resta de les illes?

Afortunadament, durant aquests darrers anys hi hagut un esforç de conèixer millor i de relacionar millor unes illes amb les altres, no vull dir que no s’hagi de fer molta més feina encara, però si jo pens la distància que hi havia quan jo era un al·lot, quan vaig començar a obrir els ulls, als anys 60, jo crec que hi havia un desconeixement molt gran, i a més des d’Eivissa i segurament també des de Menorca, per desgràcia, un recel, un recel que és fruit d’una història de centralisme i que jo he ant descobrint amb la meva pròpia trajectòria personal perquè vaig estar vuit anys treballant aquí a Mallorca i vaig fer molt bones amistats, que aquesta suposada animadversió dels mallorquins respecte als eivissencs no existeix, en tot cas, si que hi ha segurament, unes inèrcies i unes deficiències dels sistemes polítics que fan que hi hagi encara una inèrcia centralista, però les societats jo crec que ara es coneixen millor, des d’un punt de vista cultural, i ha més intercanvi, i crec que cada vegada hi ha més intercomprensió. S’ha de fer feina, segur, però el mateix fet que l’Obra Cultural publiqui aquest llibre que dona a conèixer la nostra realitat, des d’una perspectiva eivissenca, ja mostra que hi ha una receptivitat i recíprocament jo crec també que l’Institut d’Estudis Eivissencs, per exemple, cada vegada té una voluntat més clara de lligar caps. Ara no fa gaire hi va haver unes jornades en que en Guillem López Casasnovas va parlar dels paral·lels entre Menorca i Eivissa, dels models turístics d’uns i altres. Jo crec que cada vegada hi ha més interrelació, afortunadament.

Eivissa i Formentera formen part de les Illes Pitiüses, allà es té consciència de que formen part d’aquestes les Illes Balears que tant s’han volgut promocionar?

Jo crec que la primera identificació de qualsevol persona de les illes és amb la societat de la pròpia illa. Si tu preguntes a algú d’on és, no et dirà som balear. No crec que faci falta tampoc com a primera identificació. Per tant un formenterer dirà que és de Formentera i una persona d’Eivissa dirà que és eivissenc, però tampoc dirà que són pitiüsos. És a dir, que tan la idea de balearitat com la de pitiusitat, que és una paraula que no circula gaire, jo crec que són elaboracions posteriors i que encara no han sedimentat. Però és igual, jo crec que a les Balears tenim una identificació en cada una de les illes, de la mateixa manera que els valencians tenen una identificació primordialment valenciana i a Catalunya s’identifiquen sobretot amb Catalunya i quan diuen som català, pensen sobretot en Catalunya. I aquí, igual com a les Balears, sense renunciar a la primera identificació, hem de construir un projecte comú perquè és la nostra estructura política i és dins aquest marc que hem de definir projectes conjunts de cara al futur. De la mateixa manera, si volem sortir endavant en qüestions que afecten al conjunt de la nostra llengua, de la nostra cultura, necessitam un futur compartit amb els Països Catalans, que jo no veig cap raó per la qual no puguem parlar dels Països Catalans, precisament hi ha una cosa molt significativa, si no existissin no els atacarien. Per tant, si tanta gent l’incomoda que es parli de Països Catalans, jo dic que és perquè no hi ha cap dubte que existeixen. Ningú parla dels països occitanocatalans, vull dir que si els critiquen és perquè es mouen. I evidentment hi ha coses que necessitam resoldre en comú.

Com a docent universitari, heu tractat la sociolingüística. Què ens ensenya la sociolingüística?

Hi ha dos aspectes de la feina sociolingüística, una que podríem dir que és la sociologia de la llengua que és veure com es mou una societat amb el seu funcionament lingüístic. I una altra de més interna, de la lingüística social, és a dir, de la variació de la llengua, de la construcció d’una llengua comuna, d’una varietat estàndard a partir de les diverses varietats locals, regionals, dialectals... Són dos aspectes que la sociolingüística ens ajuda a compaginar. I en un món com el que vivim ara jo crec que és especialment important que tothom vegi que saber organitzar bé la diversitat lingüística és una manera de saber organitzar bé la convivència amb la diversitat. Jo ja fa temps, concretament l’any 96, vaig participar a la declaració universal de drets lingüístics que es va promoure amb els auspicis de la UNESCO a Barcelona i allà vàrem intentar plasmar un model de diversitat lingüística que fos vàlid per a qualsevol llengua. Uns criteris, uns principis, no pensats per defensar la nostra llengua en contra les altres, sinó les de tots a favor de tots. I em sap molt de greu que a la humanitat, igual que veim ara que hi ha un desgavell lamentable amb el futur de la sostenibilitat de la vida en el planeta, és lamentable també que no hi hagi uns acords d’harmonia entre les diferents llengües i cultures. La Unió Europea pareixia que anava en aquest sentit. El Consell d’Europa va promoure una carta de llengües regionals o minoritàries i Espanya la va firmar i des de que la va firmar, cada vegada, li han hagut de retreure, des del Consell d’Europa a Espanya, que no compleix els compromisos que va assolir lliurament. Som a un món on les declaracions es mouen per un camí, i les polítiques reals es mouen per un altre. I aquesta contradicció l’hem de superar si volem realment tenir un futur equitatiu per a tothom. I la llengua jo crec que fa una mica de pedra de toc, de comprovació de si efectivament es respecta aquesta equitat entre uns i altres o no. Si una llengua està trepitjada, és evident que hi ha una injustícia que va més enllà de la llengua.

Per acabar, des de la sociolingüística, quantes generacions hauran de passar perquè a les Illes Balears es parli de la llengua catalana amb tota la normalitat del món?

No crec que es tracti d’una qüestió de generacions en el sentit biològic, sinó d’una qüestió de feina constant i amb una implicació de tothom. Si em permeteu, em remetré a un document que crec que hauria de ser més conegut que va sortir del Consell Social de la Llengua Catalana de les Balears i que és precisament un encàrrec de fer polítiques lingüístiques de cohesió social i a aquest document, que es pot consultar per internet, s’hi explica, una mica, com es podria involucrar als diferents sectors de la nostra societat per anar construint aquesta societat intercultural centrada en la llengua i la cultura pròpia d’aquestes illes. Evidentment, el fet de redactar aquest projecte no farà que es tiri endavant. Però com a mínim jo voldria cridar l’atenció perquè allà es planteja què poden fer els ajuntaments, els consells insulars, el Govern, el sistema educatiu, les empreses i sindicats, que tenen una responsabilitat important per no marginar la llengua d’aquesta terra en el moment de contractar personal. Està bé que mirin si saben idiomes, però no està bé que no mirin si saben o no l’idioma d’aquí. Aquest document mira de plantejar una via de resposta a aquesta pregunta. Quantes generacions? Jo tornaria la pregunta, quant de temps haurà de passar perquè ens impliquem tots, de veritat, amb una feina de convivència justa amb un lloc adequat per la llengua i la cultura d’aquestes illes? Si no ens hi posam, passaran totes les generacions que vulguis i no s’haurà fet res. Ara bé, deixem dir també que unes actituds catastrofistes, de això ja està perdut, no. Pensem que no hi ha cap a Europa que s’hagi produït un canvi de població tan profund com el que hi ha hagut a les Balears des de la segona meitat del segle XX i per tant que actualment a les Balears hi hagi més gent que mai que parla català, que el sap escriure i que són ciutadans actius. Què passa? Que al costat tenen una multitud de gent que ha arribat fa poc. Però no oblidem que la realitat originaria està avançant amb un conjunt de gent al costat que necessita un temps per incorporar-se. Però no s’incorporarà perquè si, s’ha de fer aquesta feina que parlàvem abans, i al mateix temps l’hem de fer amb optimisme, convençuts que podem sortir endavant.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente
Per Toni, fa dervers d'un any

"hem de construir un projecte comú (parlant de Balears) perquè és la nostra estructura política i és dins aquest marc que hem de definir projectes conjunts de cara al futur" - Isidor Marí 2019
Poquets eivissencs volen sebre res des mallorquins, però ho hem d'acatar perquè, segons n'Isidor "és la nostra estructura política". Però l'estructura política espanyola no és un marc vàlid per aquest senyor? Ja l'han menjat el cap amb el centralisme mallorquí, però es veu que aquest no és dolent perquè no parla castellà.

Valoració:0menosmas
Per transcriptor ||*||, fa dervers d'un any

--«Catalunya no se circumscriu a les quatre províncies de la divisió administrativa espanyola sinó que abraça totes les contrades on se parla la llengua del rei En Jaume». Miquel Ferrà (1932)

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/258699

Valoració:7menosmas
Per transcriptor ||*||, fa dervers d'un any

--"Catalunya és, en quantitat i en temps, el nom més usat històricament per referir-se al conjunt de la nació. Només s'amaga o dissimula, amb espires intermitents de recobrament, en els moments de major persecució arran de les victòries militars de Felip V o de Franco i els períodes immediats subsegüents. Han estat la por i la repressió les causes que han arraconat l'ús públic del nom. Just per això, com a reparació, mereix ser recuperat i reivindicat."

--«Catalunya no se circumscriu a les quatre províncies de la divisió administrativa espanyola sinó que abraça totes les contrades on se parla la llengua del rei En Jaume». Miquel Ferrà (1932)

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/258699

Valoració:5menosmas
Per transcriptor ||*||, fa dervers d'un any

Fragment de la "Resposta dels mallorquins" als nostres compatriotes del Principat (10-6-1936)


“Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on es parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”.

Valoració:5menosmas
Per Joan Josep Llull, fa dervers d'un any

"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]"

Joan Fuster, "Qüestió de noms" (1962)

Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola, dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".

Valoració:5menosmas
Per transcriptor ||*||, fa dervers d'un any

--«Com havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981). L’article es refereix al naixement, l’any 1952, de la revista Raixa.


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/258699


--Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013):

"[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"

Valoració:6menosmas
Per De Salses a Guardamar, fa dervers d'un any

"La proposta de Guia recull, així mateix, una llarga tradició d'ús ample del significant Catalunya. Com a exemple paradigmàtic, el mallorquí Gabriel Alomar es referia a tota la Catalunya com a agrupació de la Catalunya continental i la Catalunya insular, tal com recull Gregori Mir en el llibre 'Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca'."

(Viquipèdia, article "Digueu-li Catalunya")

Aquí teniu la proposta de Josep Guia:

http://in.directe.cat/documents/digueu-li_catalunya.pdf

Valoració:8menosmas
Per transcriptor ||*||, fa dervers d'un any

"És, doncs, Catalunya una nacionalitat; serà una nació, un Estat. Ara bé, la nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s’estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d’Andorra; pels vergers de València i per les blaves i assolellades illes Balears". Pere Oliver i Domenge (1916)


http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoració:7menosmas
Per transcriptor ||*||, fa dervers d'un any

"Els anys de la República van estar marcats, a Felanitx, per la forta personalitat de Pere Oliver Domenge, mallorquí de nació catalana, [...], independentista, militant de l’Esquerra Republicana Balear. I un gran alcalde. El 1908 l’apotecari Barceló just tenia vint-i-dos anys quan va publicar, al setmanari El Felanigense, això: “Sa olvidat [...] de que nostros avantpassats al peu dels documents oficials y seguit á la firma, posaven les següents paraules, Catalá de Mallorques, y dich que sa n’ha olvidat, perque de lo contrari no afirmaria qu’els mallorquins no som catalans, afirmació tant absurda com si jo ara digués qu’els mallorquins no som llatins.”


Però el text més conegut de Pere Oliver sobre la qüestió nacional és la conferència que pronuncià el 1916 en el Casal Catalanista de Sants ‘els Segadors’, publicada anys després amb el títol La catalanitat de les Mallorques. En aquella ocasió l’apotecari felanitxer apostrofà els catalans del Principat amb les paraules següents: “Catalans conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, a la pròpia valor social, les xamoses Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora.”


http://joancalsapeu.wordpress.com/2011/04/14/el-felanitx-republica-de-pere-oliver-domenge/

Valoració:7menosmas
Per balearium, fa dervers d'un any

Eso es lo que los separatistas renegados quieren hacer creer, porque nadie ataca lo que no existe....

Valoració:-12menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris