nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
15°

Carles Fenollosa: «València és una ciutat que no vol ser capital d'un país que no vol ser país»

Fotografia de l'autor Carles Fenollosa, de 'Taller Mediàtic'

04-07-2019

«En l'escenari d'una ciutat de València que abandona l'hivern per a donar pas a la primavera, la vida del jove Narcís Almudéver està feta a l'ombra subtil però poderosa d'una tragèdia personal, de treballs precaris, de desenganys i d'indignació. També d'una fascinació obsessiva per la lletra impresa, la literatura i els volums perduts que, com una sort de redempció, han de salvar-ho tot: la ciutat, el país i la fidelitat a una llengua i una cultura que malviuen entre la indiferència dels seus ciutadans». Amb aquestes paraules descriu l'editorial la novel·la de Fenollosa, una novel·la transgressora, crítica, irònica i valenta. Carregada de contingut històric, polític i cultural, però també de reflexions i de situacions quotidianes d'un jove valencià.

Carles Fenollosa (València, 1989) és llicenciat en Filologia per la Universitat de València i professor de llengua i literatura. Actualment col·labora en diversos mitjans de cultura i crítica literària, com Saó, Caràcters, o Revista de Filologia Valenciana.

Primerament, donar-te l'enhorabona (amb retard) pel Premi Lletraferit que guanyares l'any passat amb Narcís o l'onanisme. Què suposa per tu haver guanyat un premi amb la primera novel·la?

Moltes gràcies. Hi ha sempre satisfacció: a tots ens agrada que ens diguen d’alguna manera que la nostra feina està ben feta o, almenys, que no és un desastre i una inutilitat. Ara, trobe que, en aquest cas, per damunt de tot, un premi suposa una injecció de confiança necessària per a continuar: no sóc una persona amb excessiva imaginació, ni capacitat per a fabular, ni mai vaig pensar que provaria la narrativa. I mira, hi he provat i, vist el resultat, intentaré que no en siga l’última.

Per què Narcís o l'onanisme? Ens podries explicar el títol?

El títol és culpa de Josep Piera, perquè jo no sé posar-ne. Ell es va llegir l'esborrany i, parlant-ne, em va recordar la novel·la de Perucho, Ícar o la impotència, i em va proposar el paral·lelisme i allò de l'onanisme, per raons òbvies.

Narcís és un jove amb esperit crític, gran coneixedor de la història de València i el País Valencià en el seu conjunt i amb els problemes comuns que tenen els joves de la seva edat. Et sents identificat amb Narcís?

Sí, i tant. He dit abans que no sóc una persona amb una imaginació molt desenvolupada. Escric d'allò que conec bé. En aquest cas, a més a més, és clar que el personatge no és molt llunyà a mi i tampoc tindria sentit que, en una novel·la de referents tan clars, m'amagara i diguera «oh no, el que diu el personatge és del personatge». En tot cas, la seua és una versió molt extrema, enrabiada i autodestructiva, jo no crec que siga així.

El recurs que utilitzes del narrador en primera persona, el caràcter i el to de Narcís que el converteixen en un antiheroi, m'han recordat (salvant les distàncies) al protagonista de El vigilant en el camp de sègol de Salinger. Quines són les teves inspiracions literàries?

Vaig voler fer una novel·la amb una primera persona de monòlegs interiors potents, barrejada amb un narrador en tercera, més allunyat i irònic. Aquesta tècnica m’agradava i ja l’havia vista en altres obres, entre aquestes Els treballs perduts de Joan Francesc Mira, a la qual se li fa un homenatge que crec que mereix. El seu protagonista també és un antiheroi, de fet. En Narcís hi ha més d’aquesta història que, posem per cas, de Salinger o del primer –el primer?– gran antiheroi literari: El Quijote.

A banda, del protagonista principal, podríem dir que València també n'és, en certa manera, protagonista. Podríem dir que és un homenatge a València?

Sí, i tant que sí. El que s'estima també fa mal i jo m'estime molt la ciutat on he nascut i he crescut, la ciutat que he anat descobrint, cada carrer i cada època passada, i per això havia d'aparèixer lloada i criticada, riguda i plorada. S'escriu del que es viu, molt sovint –sempre?– i València per força havia d'eixir com, d'una altra banda, moltes altres ciutats han passat a formar part de la literatura de tots els temps: no com a paisatge sinó com a matèria.

Durant la novel·la s'entreveu una reflexió sobre la manca de vertebració del País Valencià. Exerceix València de capital del País Valencià? O encara és la capital d'una de les tres províncies de La Región?

Quan em pregunten això sempre responc que València és una ciutat que no vol ser capital d'un país que no vol ser país, i no sembla que això canviarà a curt termini. A hores d’ara, un dels nostres problemes principals a nivell polític és efectivament la seua invertebració: fer país és, encara, una prioritat per al valencianisme. L'Estat, evidentment, té unes armes molt poderoses contra això: la seua maquinària fa molt fàcil que, amb una identitat dubitativa i tímida, el refugi en l'espanyolitat siga un recurs senzill per tal d'acabar amb el problema. D'una altra banda, hi ha el blindatge de les províncies, que ve d’antic i que, com a marc administratiu, també crea una consciència de pertinença, una identitat. Però la història no ve d'ahir, cal recordar-ho. La famosa «qüestió de noms», amb una capital del mateix nom que l'antic regne, primer, i també que una de les tres províncies, després, preparava el terreny per a la disgregació. El tema, això sí, ens donaria per a unes quantes sobretaules...

I quin paper hauria de jugar València en el marc dels Països Catalans?

Un altre tema que ha donat i donaria per a moltes sobretaules. No m'agrada parlar de 'Països Catalans', crec que no fou un bon invent verbal: hi ha tres països diferents amb trajectòries i visions polítiques diverses a través del temps, a tots els nivells; tres països, això sí, que comparteixen part d’aquesta història i una llengua també diversa per raons històriques. No només València, és tota aquesta «Espanya assimilada» –o inassimilada, ben mirat–, aquesta antiga Corona d'Aragó, aquesta Arc Mediterrani, aquests tres països, els que haurien de fer-se valer en un Estat que Castella sempre ha pensat com una prolongació natural seua, en què tota diferència ha sigut tractada com a molèstia, amb hostilitat gens dissimulada. O fem de contrapés on ens convertirem del tot en el seu balneari, unes colònies provincianes i empobrides en un racó marítim d'Europa.

Un altre tema d'actualitat que apareix és la turistització de la capital valenciana. Un fenomen que, a més, pateixen totes les capitals dels Països Catalans. Què comporta aquest fenomen?

Cada novel·la és filla d'un temps, i amb una acció situada en aquesta època, el fet de la pèrdua de les ciutats, convertides en parcs temàtics, havia d'aparèixer d'alguna manera perquè està marcant aquesta part del segle en moltes grans urbs del món. Ara bé, en Narcís, el fenomen també té una lectura metafòrica, d’oblit de tot el que hi ha darrere de cada mur, de cada cantonada: l'amnèsia de tota una història col·lectiva.

És una amenaça per la supervivència de la llengua?

Crec que la primera amenaça per a la supervivència d'una llengua són els seus propis parlants quan no la fan servir. Dit això, és evident que el panorama, hui en dia, és inèdit: els canvis socioeconòmics que estem vivint són molt perillosos, perquè impliquen no només una major exposició diguem-ne passiva al castellà –a través de desenes de plataformes–, sinó també activa, amb més moviments poblacionals que ajuden al trencament lingüístic de pares a fills, d’una banda, però sobretot entre els grups de joves. Que el turisme hi suma? Doncs probablement, però sempre dins d’aquesta dinàmica.

Narcís també és molt crític amb el panorama cultural valencià. Què implica escriure en valencià?

El sistema cultural valencià en conjunt és sovint molt provincià, perquè en moltes arts l’objectiu final continua sent anar al «centre irradiador», on hi ha les grans plataformes culturals i tot el sarao, o siga, Madrid. Pel que fa a la cultura en valencià, concretament, encara pot ser pitjor: Barcelona queda lluny i va al seu rotllo; les Illes directament com si no existiren; València ciutat, únic nucli de pes cultural notable dins del país, és on se sustenten unes plataformes sense massa incidència social fora de nuclis reduïts, i damunt molt dependents del sistema públic, generalment. La lectura en la nostra llengua encara no està normalitzada fora de l’escola: els índex d’aquesta lectura normal, de gent que llig una novel·la o un assaig perquè li agrada i prou, són molt reduïts. S’hi estan fent passes: places del llibre, producció de noves obres amb perfil més divers... Hi ha qui, amb aquest panorama, se sent còmode. Jo no.

És un fet que al protagonista li agrada anar als bars. En un dels que visita, narres un cas de discriminació lingüística en el qual el cambrer no entén a Narcís quan li demana un cafè amb llet. Aleshores, Narcís li explica què és i parteix del bar sense esperar resposta. Quin és el dia a dia dels valencianoparlants?

Aquesta imatge és una més d'aquella metàfora que comentàvem de pèrdua de les ciutats i de la memòria. A més a més és malauradament real. Ara, cal preguntar-se: què ha passat, què estem fent malament perquè no puguem ni demanar un café amb llet sense la corresponent tragèdia grega?

Podríem dir que és una novel·la molt valenciana. Creus que la gent que no coneix València ni la seva història la pot entendre? O cal una mica de coneixement?

Estic d'acord en què és una novel·la molt concreta: molt local, poc traduïble, per dir-ho així, pel que fa als referents que hi apareixen. Ara bé, sempre hi ha diferents nivells de lectura, compatibles entre sí. Més enllà de la part satírica sobre el món cultural on viu el personatge –i en el qual participa, compte!– hi ha l’enfrontament d’una idea amb la realitat, l’antiheroi intentant canviar un món que no entén, la redempció a través de la memòria, la història que mai es repeteix però que sempre és la mateixa, la lectura generacional, d’una fornada de joves perplexa... hi ha, al capdavall, tota una sèrie de temes més “universals”, si ho vols així.

Per acabar. A qui li recomanaries el llibre?

Crec que a un lector relativament jove de les Illes pot atraure-li especialment, en el sentit que compartirà molts d’aquests referents de què parlem, que intuisc que no seran molt diferents a les Balears. Ara bé, m’agradaria que els lectors foren tan diversos com siga possible, perquè l’opinió de tots m'interessa molt.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

«Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiua, i fins s’ha declarat estranger a una part del solar originari». Gabriel Alomar (1931)

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoración:1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

El gener de 1928 apareix a Mallorca LA NOSTRA TERRA, una magnífica revista mensual d’Art, Literatura i Ciència que es publicarà fins a l’aixecament feixista-militar de juliol de 1936. En els editorials teoritza i propugna la reconstrucció nacional a partir de la llengua, la cultura i els eixos identitaris de la personalitat col·lectiva del conjunt de la nació. La revista comptava amb col·laboradors destacats d’arreu de Catalunya (Amades, Carner, Chabàs, Coromines, Fabra, Macabich, Martínez Ferrando, Maseras, Moll, Saltor, Soldevila, Villangómez…). En les seves quatre mil cinc-centes pàgines, no apareix l’expressió Països Catalans i, en canvi, és habitual la denominació Catalunya Gran i molt freqüent el gentilici catalans aplicat als mallorquins i als valencians. Els editorials i els nombrosos articles referits a la qüestió nacional catalana, són una font imprescindible de referència.


http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoración:0menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

«Mossèn Alcover s’aixecà enmig de religiós silenci per demanar que, responent a la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans, i que per a tothom fossin tinguts per tals». Pere Oliver i Domenge (1906)


http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoración:0menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

«Alcover, un altre gran català de Mallorca, (…) ha afirmat altra vegada la unitat de Catalunya en declarar, entremig dels aplaudiments dels congressistes, que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana». Enric Prat de la Riba (1906)


http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoración:0menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

"Cal situar-nos en el calendari a l’entorn previ al llibre de Benvingut Oliver. Com a primer punt clau de referència, cal relatar que la primera meitat del segle XIX, La Renaixença va activar la represa de la llengua i de la cultura catalana i, amb elles, l’assumpció de pertinença a la nació catalana. Cal tenir en compte que el gentilici catalans, habitual als regnes de Mallorca i de València durant els segles XIII, XIV i XV (vg. al final ANNEX 1) i, amb menys mesura el XVI i XVII, s’havia vist gairebé arraconat el s. XVIII fora del Principat a partir dels Decrets de Nova Planta. Un segle després, sobretot a partir de La Renaixença (1833), la catalanitat reviu i el gentilici es recobra i s’usa amb gran normalitat i naturalitat al llarg de la segona meitat del segle XIX a les Illes Balears i Pitiüses."

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699

Valoración:0menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

«Catalunya no se circumscriu a les quatre províncies de la divisió administrativa espanyola sinó que abraça totes les contrades on se parla la llengua del rei En Jaume». Miquel Ferrà (1932)


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/258699

Valoración:0menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

Fragment del discurs, amb ortografia obsoleta, de Jeroni Rosselló en els Jocs Florals de Barcelona de 1873

"Tinga lo nom de Catalunya, sia Catalunya la terra tota ahont la
nostra llengua se parla, y no hi hage per tots nosaltres mes qu'una
sola pàtria y una sola llengua, y aquesta cobrarà en galania lo que
la pàtria crexerà en grandesa. No posem esment ahont se gronxa lo
breçol de tots los que aquí ens aplegam, que açò se tany entre'ls
fills d'una sola mare. No siàm uns dels altres gelosos de les joyes
que uns y altres de totes parts aportam à la nostra benvolguda, ja que
tantes ne dexà oblidades en los recons de les terres que senyorejà
la seua gentilesa. Per tot n'hi trobarem de les perles que li caygue-
ren quant catiua li fou tolta la corona y de la cort la desterraren,
ahont tant s'era ennoblida y engalanada. Y no perquè les trobeu vos-
altres per dins los burchs mes encastellats en les vostres serres, ò
per les masies que blanquejan en les llunyanes fondalades, les ha-
vem de mirar de reull los qui no'n siam conexents; ni per haverles
hagudes uns per los vilatges de Mallorca y els altres per los caba-
nyals de València, haveu vosaltres de negarvos à engastarles en la dia-
dema que li restituïm, ò en la vesta ab que la volem endiumenjar.
Recordemnos que en lo temps de les nostres glòries no hi havia
p'els avis mes qu'una sola llengua, sens que lletjura la faés à ninguns
estranya. Ramon Llull cantava son Desconort, axí com escrivia lo rey
en Jaume son llibre de la Saviesa, ò com en rims posava la Biblia en
Romeu de Ça-Burguera: Ausias-March puntejava ses esparçes, axí com
dehia sos estramps en Jaume d'Aulesa, ò dictava ses balades en Lluís
de Vilarasa: en lo Cançoner de París no s'hi troba mes que la pura
manera catalana entre tots los trobadors de les diferents encontrades
de lo realme d'Aragó que hi dexaren sos bells dictats; y fins Fra
Anselm Turmeda, qu'havem sempre tingut per fill de Catalunya,
nasqué, teniuho per segur, en les muntanyes de Mallorca, sens que
per sos rims ni per sos vocables vos n'haguesseu adonat ni ho ha-
guesseu pogut conexer. Y si llavors era una la llengua, creyeu fóra
de bon seny ferne tantes com son les corrupcions en que los dife-
rents pobles la desfiguraren? No, per cert. Triemla tots ab ull clar y
bon juhi, sens que nos torben les predileccions ni les parcialitats. Vullam acullir totes les riqueses que sian de bona mena, d' hont se vulla
que vinguen, si son de gent nostra, y rebujem sens mirament tot lo
qu'entela lo clar espill ahont se mira la gentil aymía. Axis l'arbre
posarà gran esponera, y joies seran les flors que esclatin en lo ver y
saborosos los fruyts que en la tardor hi madurin.

Fasseuho, y llavors be podrem cridar com los primers creuats
p'el camí de la nostra restauració literària, y cantar
bellament, com los aucells en l'aubada, la vinguda del astre resplan-
dent del nostre esdevenidor."

Valoración:0menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

"Blai Bonet, el fons del mar" entrevista de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981


Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President de la Generalitat hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià. Això de les autonomies ho espatlla tot. És com el conte de la vella per no arribar-ho a tenir mai. Et fan transferències de vint-i-cinc cèntims amb dues dècimes i s'obliden de la geografia, el llenguatge i el tarannà, que són realitats històriques com una catedral.

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/bonet-blai/paraula.htm

Valoración:2menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

Fragment de la "Resposta dels mallorquins" als nostres compatriotes del Principat (10-6-1936)


“Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on es parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”.

Valoración:1menosmas
Per transcriptor ||*||, fa 3 mesos

Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013):

"[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"

Valoración:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris