algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 13°
15°

Alexandre Ballester, el dramaturg per excel·lència

548

A la filera de dalt: Antoni Tugores, Lleonard Muntaner i Joan E. Capellà. A la de baix: Nadal Suau, Carles Cabrera, Rafel Ballester i Biel Serra.

J. Socies

Setze obres teatrals, dotze de les quals estrenades, és el llegat que Alexandre Ballester (Gavà, 1933 - sa Pobla, 2011)  deixà a les arts escèniques de les Balears durant els 44 anys que es dedicà a la dramatúrgia. Aquesta vocació la combinà amb l’estudi de la història etnogràfica del seu poble, els articles d’opinió i la reivindicació cultural i social.  Ara bé, Ballester es convertí –per ventura senser ser-ne conscient– en el “cappare” del teatre mallorquí. Fou el “dramaturg per excel·lència”. Així almenys el defineix el professor i crític literari Carles Cabrera, autor de llibre Alexandre Ballester, de professió, dramaturg, que es presentà ahir capvespre al Museu Can Planes de sa Pobla.

Editat per Lleonard Muntaner i amb pròleg de Damià Pons, és un llibre biogràfic en el qual es repassa, pas a pas, quina fou la producció dramatúrgica de Ballester, barrejada també amb tocs de la vida privada i amb l’anàlisi de Cabrera sobre els texts i l’entorn. El que començà com unes entrevistes setmanals que Cabrera realitzava a Ballester cada dimecres a sa Pobla es converteix avui en un volum acurat sobre la seva obra teatral i que repassa des d’aquell primer Foc colgat de 1967 fins al conegudíssim Siau benvingut, amb què el teatre Principal de Palma reobrí les portes en la darrera etapa.

“Aquest no és un llibre amb una veu pròpia, sinó que s’hi confonen les dues veus”, aclaria ahir l’autor, qui explica que la seva intenció ha estat deixar de banda –encara que no sempre és possible– la dimensió local de Ballester per centrar-se purament en el seu vessant escènic. Una tsca, per cert, que el dramaturg reconeixia que bevia del cinema i no del teatre pròpiament dit. “A sa Pobla hi havia dos cinemes, i també baixava a Palma sovint per anar a veure pel·lícules; per això assegurava que no era un home de teatre, sinó de cinema”, aclareix l’autor.

Tant és així que Ballester comptava els tempos de cada acte o escena per reproduir-los després amb la mateixa temporalitat en els seus texts. “Així, per exemple, el Siau benvinguts té com a referent Que bonic que és viure! i no és casual que els diàlegs de les seves obres s’assemblin als d’una pel·lícula americana”, destaca.

L’autor comenta la producció dramatúrgica de Ballester dividint-la en tres etapes. La primera, i més reconeguda, anà del 1964 al 1972 amb Començament a punta de pesta, en la qual també es vinculà amb Benet i Jornet i la família Roda, i quan el 1968 volgué “fer el salt” a Barcelona però per motius familiars no el realitzà. Un segon període fou el de la publicació de L’única mort de Marta Cincinnati i Al caire de les campanes, dues obres que “no es representaren i li molestà”, reconeix. La tercera etapa fou a partir del reconeixement públic de Ballester per part de la societat i les arts escèniques mallorquines, que l’animaren a escriure, activitat que dugué a terme gairebé fins als seus darrers dies amb I passen les tempestes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris