algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

“Barceló i jo tenim idees de l'art semblants”

L'art és una manera d'intentar ser feliços fent coses; ho veig com un treball molt material i molt proper a l'artesania”

54318

Isaki Lacuesta, director de cinema.

J.Torres

Parlar a hores d'ara d'Isaki Lacuesta (Girona, 1975) és fer-ho de la darrera Conxa d'Or del Festival de Sant Sebastià. El realitzador català aconseguí el màxim guardó del certamen gràcies a Los pasos dobles, una pel·lícula que inclou la presència del mallorquí Miquel Barceló i de la qual va néixer el documental El cuaderno de barro, que, precisament, es presentà ahir al CaixaFòrum de Palma dins el cicle "Cine i art", organitzat per la Mallorca Film Commission.

Com heu viscut tota la polèmica que s'ha generat entorn de la Conxa d'Or?
És normal que hi hagi gent a qui li agrada la pel·lícula i d'altra a qui no. Em sembla que tot respon més a les ganes de fer titulars de coses que no ho són. Per definició, un film no és un titular. Tot és molt normal.

Creis que el públic s'ha acomodat a un llenguatge cinematogràfic fàcil, que ofereix més respostes que no preguntes, i que per això el vostre film pot no ser entè?
Hi ha gent que diu que la meva pel·lícula és molt innovadora, però jo insisteixo que no ho és. És un film que ve de tradicions cinematogràfiques molt sòlides i molt clares, que segueix unes línies molt marcades que existeixen des del principi del cinema. Sí que hi ha algun element nou, però estic dins la tradició.

Què heu trobat en Miquel Barceló?
És algú molt inspirador. Tenim concepcions de l'art semblants, malgrat les distàncies entre el cinema i la pintura. Ambdós pensam que, a l'hora de crear, no passa res per canviar les coses sobre la marxa.

Com fou el procés mitjançant el qual el documental (El cuaderno de barro) s'independitzà de la pel·lícula(Los pasos dobles)?
Ha estat fruit d'una combinació de factors rara. La meva productora tenia ganes de filmar a l'Àfrica amb Miquel. Quan li ho proposaren, Miquel volia dur la seva performança (Paso doble) a Mali. Jo l'havia conegut fa uns anys. Ell em va contar la història d'Augiéras (figura al voltant de la qual gira Los pasos dobles) i, quan em varen proposar rodar a l'Àfrica, tot va encaixar. Vaig pensar a fer una pel·lícula mesclant documental i ficció, però en preproducció vàrem veure que una cosa així ens desbordava i que hi havia estils molt diferents que no encaixaven. Mig en broma mig seriosament, vàrem començar a dir que acabaríem fent dues cintes i, al final, ha estat així. Les dues es poden veure per separat, encara que hi coses que la gent pot connectar. Hi ha un tipus de joc que tal vegada no es veuria per separat. Al final, la nostra idea ha estat estrenar-ne una als cinemes i l'altra a internet.

Què és per a vós l'art?
L'art és una manera d'intentar ser feliços fent coses. Ho veig com un treball molt material i molt proper a l'artesania. Amb això també coincidim Miquel i jo. Pensam que les idees sorgeixen del treball manual. Es tracta del plaer de fer alguna cosa que t'agrada.

Agustí Villaronga fou un dels noms de l'edició del Festival de Sant Sebastià de 2010 i, ara, va camí de l'Oscar. Estau d'acord que el cinema català viu un dels seus millos moments?
Veig la situació amb optimisme. Si el català d'Agustí Villaronga pot arribar als Oscar, el dogon i el bambara (llengües que surten a Los pasos dobles) també. Agustí és un dels grans i es mereix tot el que li passi de bo. És molt curiós, perquè ell té un projecte sobre Augiéras des de fa anys. Qualsevol altre em podria haver criticat a mi. En canvi, ell féu un article a Fotogramas alabant la meva pel·lícula. És un senyor.

Quin camí espera ara a Los pasos dobles?
Té un recorregut bastant marcat. Anirà a diversos festivals, tant de l'Estat com de fora. La distribució comercial continuarà com fins ara, amb poques còpies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris