cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
22°

“Sempre vaig somiar en París, no sóc cap exiliada”

Vinc a presentar Isabel viendo llover en Macondo, un monòleg que em regalà Gabriel García Márquez”

52536

Tachia Quintanar, actriu i veu de la poesia.

Joan Torres

La vida de Tachia Quintanar està dedicada a la poesia, a l'amor per fer les coses que més l'apassionen. De la seva boca no ha sortit cap poema que no li agradàs. Tampoc no n'ha escrit cap, però els recita com n'hi ha pocs que en sàpiguen. Diuen que els poetes escriuen pensant en la seva veu en lloc de fer-ho en les quartilles. Companya sentimental de Gabriel García Márquez a París i mussa de Blas de Otero, torna a la professió passada la vuitantena de la mà del seu amic Paco Ibáñez. Aquesta vegada, però, visita la nostra illa amb un espectacle ben especial, programat per l'associació cultural Algarada, a S'alzinar de Son Xerubí de Son Servera. Serà el proper dissabte dia 6.

Vós vàreu trepitjar l'Illa per primer cop l'any 1957 i actuàreu al teatre Principal. Què us ha fet venir a Mallorca aquesta vegada?
Sóc aquí perquè des de fa molts anys sóc amiga de la família Palerm, que acaba de crear l'associació cultural Algarada. És el seu primer any de vida i encara du bolquers, però ha començat fort i té la intenció de tapar els buits que existeixen pel que fa a activitats culturals. En el cicle de Son Servera ja vingueren Ignacio Ramonet i Ramón Chao, dues figueres molt importants del periodisme mundial. Jo vinc gràcies a Antoni Palerm, que és un home de teatre i s'interessà pel meu espectacle. Dia 6 serà a S'Alzinar, un lloc màgic, on he actuat en dues o tres ocasions.

Quin espectacle podrem veure a Son Servera?
Hi venc a presentar un monòleg que em regalà Gabriel García Márquez. M'envià una carta on m'explicava la seva alegria pel fet que jo l'anàs recitant arreu del món. És el Monólogo de Isabel viendo llover en Macondo i tracta sobre un poble on fa set mesos que no plou. De sobte comença a fer-ho, tothom és feliç, però la pluja no cessa i al final tot acaba convertint-se en un malson. Té molta importància perquè és molt poc conegut, només s'ha publicat en un petit fascicle. Segons m'explicà Márquez, és un monòleg que caigué de La Hojarasca, la seva primera novel·la, perquè tenia vida pròpia. A Colòmbia hi ha amics íntims seus que no el coneixien. Per mi és un text meravellós, el vaig llegir per primer cop una nit d'insomni i em vaig quedar amb les ganes de poder transmetre el que havia sentit. I tant de bo que el públic ho pugui sentit tant como jo.

Però vós sou coneguda sobretot per recitar poesia...
Tota la meva vida he dit poesia, ja des de petita, perquè senzillament m'encanta. Vaig estudiar art dramàtic a Madrid i vaig fer un poc de teatre, però el que realment m'interessa és la poesia. Fa molts anys ja que visc a París. Durant els temps de la dictadura em vaig dedicar a recitar poesia per als immigrants i exiliats espanyols a França. A casa meva es reunia sobretot la gent antifranquista que a Espanya no podia expressar-se. Vaig rebre la visita d'artistes i músics com Lluís Llach, Enrique Morente, Amancio Prada, entre molts altres. Tots passaren per ca meva. Aleshores, fa quatre o cinc anys, el músic Paco Ibáñez, que també vingué a veure'm recitar a París, va voler que jo tornàs a pujar als escenaris. Ara l'acompany. És gràcies a ell que jo hagi pogut tornar a dedicar-m'hi professionalment.

Vàreu decidir partir cap a París en plena dictadura. Com us defensau a la ciutat de les llums?
Tota la vida vaig somiar en París. L'Espanya en la qual jo vivia era molt pobra. Jo era una jove amb inquietuds i no m'hi trobava gens bé. Sempre he dit que no sóc una exiliada, hauria pogut viure perfectament aquí. Però quan vaig arribar a París fou un gran descobriment. Vaig decidir quedar-m'hi amb tot el que això implica, perquè és bastant difícil guanyar-se la vida com actriu. Aleshores vaig fer de tot per poder subsistir: Cuidava nins, els feia classes d'espanyol i, de tant en tant, feia algunes emissions en castellà per la ràdio francesa. La família dels infants que cuidava enm donaven l'habitació i el menjar, i amb això vaig poder viure alguns anys. Els recitals els feia sempre en cap de setmana, en reunions polítiques, i en festes organitzades pels espanyols residents a la ciutat. Recordem que n'hi havia prop de 500.000.

Allà vàreu conèixer García Márquez, amb qui mantinguéreu una relació amorosa. També fóreu la musa de Blas de Otero. Com duis això de ser 'la núvia de'?
Doncs ho duc molt bé. A la meva edat ja no m'importa gaire. A més, no sent en absolut vergonya d'haver estat al·lota d'aquests dos personatges. Paco Ibáñez diu que ja està fart de sentir-ho, que aquests dos homes haurien d'haver posat al seu currículum que van ser companys meus. Quan vaig anar a Colòmbia, al principi sí que em molestà una mica perquè hi anava a recitar i la premsa destacà molt la meva relació amb García Márquez, per la importància que té ell al seu país. Els colombians descobriren que hi havia una persona a la vida d'aquell home que fins aleshores no sabien que existís. Fou una història que durà només un any, però molt intensa i de la qual resultà la gran amistat que avui en dia perdura.

La vostra és una vida d'amor a l'art...
L'art és la meva vida. A mi el que m'agrada és fer entendre a la gent que la poesia és una manera bella d'expressar-se. Ni complicada ni avorrida, és simplement bella. Sempre que em demanen quin és el secret per estar així de bé a la meva edat dic que és gràcies a la poesia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris