algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

Una exposició antològica sobre la Nova Cançó al Museu d'Història de Catalunya

S'obre al públic a partir de demà i restarà oberta fins el 31 d'octubre. Els comissaris són Pilar Aymerich i Xevi Planas

Els referents més importants de la Nova Cançó nodreixen la mostra antològica que organitza el Museu d'Història de Catalunya a partir de demà fins al 31 d'octubre per fer justícia a aquest moviment, a partir del qual la cultura catalana va reflotar a finals del Franquisme. Els comissaris Pilar Aymerich i Xevi Planas han explicat avui en roda de premsa que el terme 'Nova Cançó' va aparèixer el 19 de desembre de 1961 per un recital de Josep Maria Espinàs i Miquel Porter, tot i que la mostra arrenca en els anys 50, «prehistòria» d'aquest moviment que va suposar una fita cultural català.

Gràcies als col·leccionistes Fermí Puig -la persona que té col·leccions més nodrides de la Nova Cançó-, Jordi Roura i Joaquim Vilarnau, es poden veure objectes tan curiosos com un dels ventalls amb la cara de Pau Riba que es van distribuir en el seu concert de debut i discos de cantants italians (Rita Pavone entre ells) que es van posar a publicar discos en català en veure que era un mercat rendible. Les «gimcanes» que s'havien de passar fins a publicar un disc, per culpa de la censura, formen tot un apartat, ambientat com si fos una presó. D'acord amb quatre de les cançons més polititzades de l'època ('L'Estaca, 'Diguem No', 'Margalida' i 'Què volen aquesta gent?') s'explica la «censura ferotge» que hi havia a l'època, i per la qual al final Lluís Llach se'n va anar a França i Raimon als Estats Units.

Raimon també va ser molt famós a França, sent el primer artista que sense cantar en francès va tocar més d'una vegada al Teatre Olympia de París. La premsa va anunciar el seu concert en aquest recinte el 1966 al nivell del de Bob Dylan i Joan Baez, i el disc amb la gravació del directe, com que no es venia a Espanya, molts catalans l'anaven a comprar a Andorra i el passaven d'amagat per la duana, en ple Franquisme.

L'edat d'or de la Nova Cançó arriba el 1967 i es va estendre fins al 1979, han estimat els comissaris, els qui han destacat que va ser una «efervescència de creació molt sorprenent a Europa, i més venint d'un país sense Estat». Els creadors, fossin músics, dissenyadors o fotògrafs, van unir forces per crear «amb les seves eines un context nou». Des dels polits Els Setze Jutges, encorbatats i de regust francès, fins a l'esclat d'alegria de Grup de Folk en el festival multitudinari de Barcelona el 1968, tots els cantautors i grups de l'època van fer la revolució des de les cançons, i a partir d'elles «es va desacomplexar tota la cultura catalana», ha recordat avui el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras.

D'aquella existia el «risc greu» que desaparegués culturalment Catalunya, però en aparèixer la Nova Cançó es va donar una «resposta multitudinària» a l'opressió Franquista, i es van estendre llaços amb cultures estrangeres. «La Nova Cançó va ser el primer intent d'homologar-se a la resta de cultures del món», ha sentenciat. Aquests contactes internacionals queden plasmats a la mostra amb fotos de cantautors catalans al costat d'estrangers i, per veure l'estela que va deixar tot aquell moviment, l'exposició finalitza amb 'l'herència d'uns cantants en una crisi crònica', repassada a tots els grups catalans actuals que, d'una manera o una altra, beuen d'aquelles fonts.

Per complementar la mostra el museu organitza cada dijous, de l'1 de juliol al 10 de setembre, recitals a la seva terrassa. Sanjosex, Roger Mas i Mazoni són alguns dels que actuaran. I per guardar un record d'aquest homenatge a la Nova Cançó, a més del típic catàleg de la mostra s'ha reeditat el disc de Francesc Burrull de cançons instrumentals d'Els Setze Jutges.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris