nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
24°

“No hi ha un pam de net enlloc”

Ningú mai no hauria dit que Millet, un intocable”, tenia un titular a cinc columnes”

116614

Xavier Bosch.

Joan Torres

La manca de llibertat (social i periodística) centra la trama de la segona novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967), Se sabrà tot. Un relat que escrigué per "necessitat", segons assegura, però que deixa entreveure una realitat-ficció massa pareguda a la que pogué viure fa dos anys quan era director de l'Avui. El periodisme com a ofici amenaçat o la immigració extorquida són les dues grans baules d'aquesta trama que ha merescut el premi Sant Jordi. En el fons, també hi trobam corrupció política, especulació immobiliària, pressions editorials o veritats dites a mitges. Vaja, un retrat bastant realista del que ens envolta.

Ens presentau un llibre un tant morbós. Un director d'un diari que sols dura al càrrec un any, just el mateix temps que exercíreu vós a l'Avui. Què hi ha de realitat-ficció en aquesta novel·la?
No negaré el punt morbós de l'inici, però, més enllà del primer capítol i que el càrrec 'em durà unes sabates', el que s'esdevé després no té res a veure. El pitjor que pot passar a un mitjà és convertir-se en protagonista d'una notícia, com li passa al personatge de Senza. Si m'hagués succeït això, encara hi hauria durant menys.

Però és possible fer algunes càbales per saber qui és qui?
A la foto de la portada tothom vol cercar de qui és el puny engrillonat. Ens farem mal si ho busquem. Faig una història per fugir de la meva realitat, encara que hi ha trossos de mi en cada personatge. Qui menys coses té de mi és Dani Santana, el director del Crònica.

Preteneu, doncs, mostrar els 'pedaços bruts' del periodisme?
Volia explicar la història d'un món i aquest és el que millor conec. Això sí, defugint del tòpic. El que volia és que quan la gent acabi el llibre tingui més claus d'interpretació a l'hora de llegir un diari, veure una televisió o escoltar una ràdio. A més, volia que el llibre tingués aparença de versemblança: que les coses del llibre puguin ser llegides com a realitat.

I hi mostrau temes calents com els estira-i-arronses entre l'editor d'un diari i el director. Tant els notàreu vós a l'Avui?
En el dia a dia les pressions existeixen, però són suportables. El director és periodista, no és un home de números, i mira perquè la seva gent pugui fer la seva feina, que és explicar les coses que passen. Nosaltres hem de lluitar tant com puguem per fer la nostra feina. Mentre que ells, els editors, tenen interessos, com també és lògic. És un joc d'equilibris que s'ha de fer. Joaquim Maria Puyal explicava fa dos dies que els periodistes som com els pivots del bàsquet, que quan entram a la zona d'atac hem de lluitar amb els colzes. Els periodistes hem de lluitar amb els colzes per fer-nos un espai perquè la nostra llibertat no quedi minada per les pressions i les influències externes.

Quina pressió és pitjor, l'econòmica o la política?
Jo diria que la política és més sibil·lina i l'econòmica és més oberta. Les pressions existeixen, el problema ve si es deixa d'explicar allò que no convé o el que convé que s'expliqui.

A la novel·la deixau ben clar que un diari viu de publicitat i subvencions.

D'això em queix com a periodista. A mi em dol que aquest equilibri de poder ens estigui guanyat espai.

On és la baula corrupta de l'anomenat 'quart poder'?
Quan hi ha corrupció, ho empastifa tot. Els equilibris són lògics fins a cert punt, però quan hi ha corrupció, com la urbanística, llavors ho empastifa tot. Amb els titulars de corrupció que surten als mitjans ja es veu que no hi ha un pam de net. Al món no hi ha un pam de net i nosaltres hem de fer de control de la democràcia.

Com es fa aquest equilibri de forces quan, en el cas de l'Avui, el 20% era de l'Administració pública quan vós n'ereu director?
El 40% era d'un amo, el 40% de l'altre i un 20% de l'Institut Català de Finances, que va rescatar la capçalera perquè l'Avui no desaparegués. Finalment, d'aquest 20% un cop treballaves al diari, la influència sobre el director va ser zero. En tretze mesos no vaig tenir ni una conversa ni una trucada amb ells. Amb Javier Godó i José Manuel Lara també vaig tenir bona sintonia tant en entrar com quan vaig sortir. Va ser més plàcid del que sembla.

Creis que tothom té un titular a cinc columnes com deis en el llibre?
Pels motius que sigui hi ha molta gent que té un costat fosc.

Per això pensau que sabrem tot el que passa en aquest desgavell de corrupció, com titulau al vostre llibre?
Per sort, de mica en mica van sortint coses i, si no, ens queda el consol que la història tot ho dirà. Un exemple és Fèlix Millet. Portava 30 anys fent la viu-viu i embutxacant-se calers; era un home que semblava intocable i al final el veurem a la presó. Mai ningú no ho hauria dit, però Millet tenia un titular de cinc columnes que li ha ensorrat la vida. Hi haurà gent que se'n sortirà, però se sabrà bastant.

Què trobau de la compra de l'Avui per part d'El Punt?
Aquesta pot ser la bona. Els nous amos volen fer un projecte d'empresa periodística en català potent. Abans eren la competència i ara tenen l'Avui, volen fer dos productes diferenciats un més local i un altre més nacional.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris