algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
13°

“Hem d'acceptar d'una vegada que som un país molt inculte”

Quico Pi de la Serra i un documental de la Nova Cançó obriren ahir la XIII Mostra de Cinema i Vídeo

114686

Quico Pi de la Serra actuà ahir al teatre Municipal.

Ferran Aguiló(T.Ayuga)

Quico Pi de la Serra arribà a Palma amb una Frame Works a l'esquena. Col·leccionista de guitarres, aquesta és la darrera adquisició: "... plegable, lleugera, sona de collons. Una meravella, n'estic encantat", confessa. Amb sis cordes i quinze frames, les possibilitats que s'obren davant aquest veterà de la música són encara inimaginables. Integrant, durant els anys seixanta, dels Setze Jutges, fou un dels fundadors de la Nova Cançó, de la qual, malgrat que ell reconegui que "això són invents dels mitjans de comunicació", aquest 2009 se n'han celebrat els 50 anys.

Fa pocs mesos, a Barcelona, s'estrenà el documental The new catalan song, en què Raül Hinojosa enfrontà davant la càmera un veterà com vós i Enric Montefuso, més jove. Realment, què ha canviat en la cançó?
Els avanços tècnics són fantàstics. El problema són les poques possibilitats que queden ja de ser original.

És per això que us agrada fer cançons complicades?
Sí, és cert que jo faig cançons que són un poc difícils, que van sempre una passa endavant. A mi m'hauria agradat, per altra banda, fer cançons amb tres acords i no n'he sabut fer mai. La guitarra et dóna tantes possibilitats que sempre he volgut innovar.

Encara us sorpreneu del que apreneu?

Sempre m'estic sorprenent. És l'única cosa que m'atrau encara del meu estudi diari. Perquè jo estudii cada dia, encara que sigui autodidacte. De fet, crec que em moriré estudiant. Els ensenyaments musicals, per altra banda, també han canviat molt. Quan vaig començar, hi havia una frase d'Andrés Segovia que deia que per tocar bé s'ha de plorar i ara, en canvi, diuen que per tocar bé s'ha de riure molt. Tot ha evolucionat molt: jo record que estudiar música era un gran patiment, amb deures i mestres molt estrictes, i ara la música serveix perquè la gent es trobi a si mateixa.
Però tot i això, a les escoles, continua sent una assignatura tirant a 'maria'?
Aquest és el mal. Sempre hem estat malament. És una cosa que no interessa al Govern, ni en l'àmbit laboral ni en el fiscal. Els infants haurien d'estudiar música a les escoles, però estudiar-ne de veritat, com fan a tot el món occidental i no com aquí, que els professors de matemàtiques també ho són de música. Jo sempre he reivindicat la professió i crec que em moriré i que la cançó encara no serà un fet normal. I qui diu la cançó diu qualsevol altre art. Hem de prendre consciència que encara som un país molt inculte i que no s'ha resolt l'herència franquista. I sí, tècnicament avançam molt i molt ràpid, però quan grates un poc, veus que, respecte d'Europa, estam molt i molt enrere, encara.

I ja que hem arribat al franquisme, com recordau els vostres inicis en la Nova Cançó?

Jo estudiava al Liceu Francès, on vaig conèixer un dels cantants que més m'han marcat, George Brassens. Uns amics meus em van dir que hi havia un grup de gent que feia Brassens en català i jo els vaig anar a veure: eren Remei Margarit, Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Delfí Abella. I jo, un poc repel·lent, em vaig atrevir a comentar-los que no ho feien bé i ells em van dir que ho fes jo. I anys més tard això eren els Setze Jutges. Els començaments sempre tenen un punt de tendresa, érem molt coscients que tot allò no funcionava, que teníem èxit perquè cantàvem en català, però no per les cançons que fèiem. Tot plegat era un poc surrealista: les censures, les audicions, les detencions...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris